dilluns, 17 de novembre del 2014

Quedem al Zurich - Sense principi ni final - Últim capítol

En Claudi, deixant un silenci després de les meves paraules, poc a poc, va seguir:

- Quan em vas dir que m'estimaves, em vaig sentir molt feliç i afortunat i em vaig quedar, com bloquejat, pensant com podia ser que aquella noieta tan bufona, m'estimés. Em vaig quedar callat, en un sentiment d'incredulitat, de no saber si era cert que a mi m'estava passant allò tant bonic. Finalment, m'ho vaig creure i ho vaig donar  per fet. I en els dies següents, vam continuar, dins de la colla, fent el mateix que havíem fet  abans. Intentar ser a prop l'un de l'altre.  És cert que no ens vam dir res més. Jo no ho necessitava. Vaig voler entendre que ja teníem el nostre petit compromís d'estar junts. Ho vaig donar per fet.
- Sense dir-me res, Claudi? I jo com podia saber-ho? - no volia pas que semblés  un retret, no ho era, gens, però necessitava entendre i explicar.
- No sabia què dir, no em sortia res...   era molt nen i molt insegur -va dir-me en Claudi arronsant una mica les  espatlles.
- Em sap greu, doncs, no ens vam entendre - vaig mirar  d'assumir  el meu possible error i vaig  dir - potser  jo necessito massa de les  paraules.
- No hi fa res, va ser cosa de tots dos i només teníem 14  anys.
Fins i tot després de tants anys  em costava saber  treure-li  importància com feia ell. El vaig  mirar, per captar  bé la seva  expressió tranquil·la i vaig contradir-lo:
- Sí que hi fa,  em vas dir que et va costar  molt. 
- Sí, molt. No ho entenia. Primer em sentia traït, perquè havies marxat sense dir res. Després vaig pensar, això, que no havíem entès les coses de la mateixa manera. Em costava culpar-te. Jo estava molt trist, en vaig estar durant molts mesos, potser anys, però al mateix temps sabia que no hi havia culpables. Fins que un dia, vaig fer una mena de canvi interior i vaig decidir que et portaria sempre amb mi, quan anés d'excursió i quan vingués a la platja a la nit a prendre la fresca. Tu sempre venies amb mi  i això m'acompanyava.
- Tu també ets un somiador,  doncs...
- Sí. T'he somiat  molt.
- Jo també.  Saps? Potser no tan immediatament, sinó més tard,  jo també vaig passar unes èpoques complicades. A vegades quan tenia ganes de plorar pensava en tu.
- Em sap molt de greu que ploressis per culpa meva.
- No, no, mai no he plorat per culpa teva.  Sinó  ben al contrari. Pensar en tu em consolava d'altres coses.
- Millor així. M'agrada molt que puguem parlar  d'això, aclarir-ho, saber què va passar, però  saps? ara, això ja no ens porta enlloc, ara, estic casat.
- I jo també Claudi. I me l'estimo.
- I jo a la Mireia.
- No hem de canviar res. Podem ser amics.
- D'acord, podem mantenir el contacte. Ens podem veure de tant en tant i xerrar, com avui.
- T'escriuré algun mail, també - vaig dir jo.
- D'acord! Va, t'acompanyo fins al teu cotxe, vols? Jo vaig amb metro
- Si tu m'acompanyes fins al cotxe, doncs jo t'acompanyo fins a casa amb el cotxe. Et sembla?
- Si no tens massa tard...

I el vaig acompanyar i quan ens vam acomiadar, dins del cotxe, just a sota de casa seva, ens vam agafar la mà, com quan érem nens, ens vam abraçar i sense adonar-nos-en massa,  ens vam trobar fent -nos aquell petó que no ens havíem fet  mai.

- No ho direm a ningú- va dir-me en Claudi seriós
- No ho direm a ningú- vaig somriure jo.

I ens vam sentir segurs, com si tot estigués en el seu lloc,  on havia de ser.

36 comentaris:

  1. He esperat a llegir els tres capítols seguits i encara que m'esperava un altre final, he d'admetre que has triat el més lògic. La vida és com és i no com podria haver estat. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'esperaves un altre final... que també podria haver estat, per què no? Però mira, m'ha sortit aquest... :) La vida és com és. I les persones també són com són... i les històries... ;)

      Gràcies, Mc!

      Elimina
  2. No ho xerrarem a ningú!-) No hi ha dues vides per viure, oi? Ni una línia de retorn al passat més enllà de la memòria. Indagar en el que no va passar pot ser estèril, o pot ser fructífer, en funció de com se sàpiga aplicar en el present. Els protagonistes passen comptes amb el passat i creuen recuperar alguna cosa que van perdre. La veu narradora sembla donar-los la raó en la frase final. Però els lectors tenim dret a no estar tan d'acord, oi?-p

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teniu tot el dret a no estar-hi d'acord!!! I tant que sí!!! I veig que sou majoria els que no us acabeu de conformar amb aquest final. Potser em sap una mica de greu i tot... :)

      A vegades aclarir les coses amb el passat pot ser més senzill del que sembla. Ells creuen recuperar una cosa molt important, i si ho creuen, vol dir que la recuperen de veritat.

      Elimina
  3. La Clara i el Claudi han fet un retrobament i un exercici de sinceritat que moltes parelles que no van ser, encara tenen pendent. Un últim capítol tranquil que fa que el final sigui extraordinari.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, Xavier! M'alegro que t'agradi aquest final!!! Sembla que ha desil·lusionat uns quants lectors...

      Potser el que volia destacar era precisament la sinceritat, l'aclariment, el fet de posar les coses al lloc... gràcies per entendre-ho així!

      Elimina
  4. Ai, em sembla que m'ha volat el comentari... Deia que és una història preciosa i que aquest petó serveix per segellar la nova amistat que comença i aclarir el passat. Però que jo no sé si en tindria prou amb aquest petó ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Qui sap si ells tampoc, però s'hi van conformar... He aturat la història aquí, i encara que no en tingui cap intenció, sé que podria seguir encara... ;) de dues maneres, si s'hi conformen o si no s'hi conformen...

      Elimina
  5. Hi han paraules que no es poden escatimar !
    Com diu la Sílvia, no se jo, si aquest peto , serà un final o un inici......
    Felicitats, per la trilogia, Carme !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sembla pas un final. En qualsevol cas un inici, una nova etapa d'amistat.... I potser sí que no se sap mai...
      Gràcies, Artur!!!

      Elimina
  6. Havia entès que s'acabava a la segona part, certament, però ara sí que queda una història més tancada. Amb els comentaris que anaves fent, ja imaginava que acabava així, la història va ser molt bonica, però ara cadascun té la seva pròpia història. Ara, les cendres encara cremen. Sempre em semblen perilloses aquestes amistats, però per un cop no qüestionarem res, que decideixin ells què està bé i què no, i que valorin el que tenen i el que deixen perdre. Una història completa, i en les seves infinites variants, estic convençut que viscuda per molta gent.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ja m'ho va semblar que el donaves per acabat l'altre dia, però m'estranyava una mica... Perquè es veia molt, molt inacabat...

      Crec que tots anem repetint aquestes infinites variants de les mateixes històries...

      Elimina
  7. Quina història tan deliciosa, Carme, i perfectament versmblant! M'has recordat coses de la meva vida, dels anys de l'adolescència i de retrobaments còmplices al cap de molts anys...
    M'hauria agradat participar en aquest projecte del Zurich però m'ha estat impossible; estic immersa en un conflicte laboral tremendament desagradable des de fa un mes, que gairebé m'ha apartat de l'escriptura i dels blogs, però m'agrada anar-vos llegint quan puc. Molta sort i que pugueu publicar el llibre!
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Montse!!! Em fa molt feliç que la trobeu versemblant... De fet publicar el libre o no és el de menys. Per a mi publicar al blog ja m'és suficient.

      Quin greu, que el teu allunyament dels blogs sigui per una raó tan empipadora... Espero que es resolgui positivament i el més aviat possible.

      Una forta abraçada, bonica!!!

      Elimina
  8. Queden tantes històries reals que necessitarien un final com aquest que escrius...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estaria bé que totes les històries poguessin acabar amb tendresa... I dolcesa... Etaria bé, però no sempre és possible...

      Elimina
  9. Estic d'acord amb l'Olga, sembla que no pugui ser.

    ResponElimina
  10. A mi em sembla un bon final. No cal forçar les situacions, les coses són com són i s'ha de sospesar si conformar-se o no els mereix la pena.

    ResponElimina
  11. Ai els molt pillins, que em sembla que la història en el fons no és tan platònica com sembla...
    Petonets.

    ResponElimina
  12. Qui ha dit que fos platònica? ;D

    Petonets...

    ResponElimina
  13. No sabem què passarà després d'aquest petó. De moment han tancat el cercle, i això ens fa sentir alleujats, però i si.... ? :))

    ResponElimina
  14. Mmm, ara entenc això de sense principi ni final, gràcies per la trilogia, Carme!

    ResponElimina
  15. Tot no es pot tenir, però l'esperança és l'últim que es perd i les oportunitats poden ser molt tossudes i acabar com no tenen previst.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada aquest punt de vista... Com jo dic, una història sense final. Tot queda obert.

      Elimina
  16. A vegades s'ha de donar aquell petó pendent per que tot quedi de nou al seu lloc.
    Molt bonic, Carme

    ResponElimina
  17. Veig que molts, com jo, veuen aquest final molt obert, podem fer volar la imaginació.
    Una bonica història i molt ben escrita, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La imaginació és ben lliure Glòria, sobretot amb les històries inventades... només faltaria!!! Gràcies

      Elimina
  18. Jo no veig cap final obert, al contrari... estic totalment d'acord amb la BRUIXETA, el petó és la "tanca" d'aquesta història. Hi havia quelcom pendent... ara ja no hi és, ara ja són absolutament lliures per estimar plenament les seves parelles actuals, sense ombres vives del passat passejant-se de tant en tant per la memòria :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta era la meva idea, i potser no tant pel petó, sinó com pel fet d'haver parlat i aclarit i posat les coses al seu lloc. El petó em va semblar gairebé inevitable. ;)

      Però com li deia a la Glòria la imaginació és lliure i el fet de veure el final obert o tancat també. Perquè la realitat és així. Poques coses són definitives i inapel·lables. Sempre podem canviar d'opinió.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari