Volia abastar el cel amb els dits
i va topar amb un estel acollidor.
No era molt segura la seva posició,
però encara que pogués caure
no oblidaria mai que havia tastat una estrella.
no oblidaria mai que havia tastat una estrella.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Com es pot oblidar que has compartit temps amb una estrella? És d'aquestes coses que no s'obliden.
ResponEliminaL'estel se li escapà
ResponEliminael cordill lleuger
va marxar amunt, amunt...
No va plorar l'infant.
Mirava al més enllà
Dins el seu pensament deia:
La mare el collirà.
.............. Anton.
I a més d'una que s'haurien d'agafar. Nens i grans.
ResponEliminaÉs tan difícil d'aconseguir que, quan passa, realment ha de ser un instant inoblidable. :-)
ResponEliminaI fa la sensació de ser dolç dolç.
ResponEliminaNo hi té res a veure, però m'ha recordat l'obra de teatre del Cyrano, amb Flotats de proagonista, en aquella escena del final, quan és a punt de tocar la lluna amb la punta dels dits...
ResponEliminaUna abraçada!
Una experiència meravellosa. Tantes vegades hem caigut de petits i ens hem pelat el genoll sense que hi hagués cap estel al mig... què hi fa un peladet més? :)
ResponEliminaquin dibuix Carme.. m'encanta té molta plasticitat i és molt bonic.. si a més a més permet tocar un estel.. què més vols?
ResponEliminaÉs important arriscar-se...perquè sempre et pots topar amb un estel acollidor!
ResponEliminaUna col·lecció d'abraçades!
Agafar un estel, sense sentir por a caure, i que l'estel aculli, deu ser una experiència difícil d'oblidar.
ResponEliminaEl text d'avui sembla que em digui: de vegades, malgrat la inseguretat hem de continuar endavant.
ResponEliminaGairebé sempre els hi trobo rerafons als teus escrits. :)
Jo no voldria res més que volar amb un estel sense por i deixar-me omplir de la seva llum. Quin missatge tan especial que has imaginat!
ResponEliminaHola Carme m'agrada la metàfora... Per gaudir d'una nova experiència no sempre ho podem fer des de la seguretat...
ResponEliminaDes del far i les gavines.
onatge
Ja té un record preciós que l'acompanyarà sempre... Que s'agafi fort i... a volar!
ResponEliminaque maco si ho poguesim fer....
ResponEliminaun peto, carme
Que ens convides a dibuixar-nos estels i a bressolar-nos-hi? Alguns estels, amb esforç i il.lusió, es deixen arrossegar fins a terra, arrelen i esdevenen arbres de llum: es fan realitat. És l'art de viure.
ResponEliminaLlàstima que no més va estar-hi tres dies agafat.
ResponEliminaCompte, però, que com diu en Marc Parrot "dels núvols no es baixa, dels núvols es cau".
ResponElimina