Ella em va dir que em regalava un sol i un pallasso.
El sol encara no l'he dibuixat, però el pallasso vergonyós abaixa el cap, i espera pacient que li robi els colors per portar-los amunt i avall de la catosfera. No, molt tímid no és, se li escapa el riure per sota el nas, mentre llueix amb orgull els seus colors alegres i riallers.
Doncs, sia benvingut a aquesta pisata de bytes que conforma el circ de la vida.
ResponEliminaSalut i Terra
Què seria de la primavera sense aquests somriures sota el nas?
ResponEliminaPetúnia amb gust
ResponEliminade vida primavera.
Petúnia que , curiosa, mira a través de la finestra el peix pallasso que fa el número de Houdini.
ResponEliminala petúnia pallasso... m'encanta Carmeta! és ben bé això, la imaginació al poder... a casa teva es fa real! muaks amb nas vermell!
ResponEliminaCom m'hauria agradat conèixer aquests pallassos quan els que anava a veure al circ i em feien por...Potser es donaven massa bofetades, i tot i que després vaig saber que eren de mentida jo les sentia reals. Sort del pallasso que udolava, que em va reconciliar amb tots ells...Potser és perquè es disfressava i cantava i un nen li va regalar un xumet.
ResponEliminaUn somriure encisador, Carme.
Petons.
Doncs fora timideses! I vull veure un somriure d'orella a orella!
ResponElimina