diumenge, 3 d’abril de 2011

Maira, la blocaire - El blog o la persona


Sempre  he llegit  molts  blocs,  molts,  els  llegeixo  per  tres  motius:

El primer  i principal  és  perquè  m'agrada  el bloc  i trobo  bonic  o interessant  allò  que  diu  o que ensenya. Aquest  és  l'inici,  és  com l'aparença   física  en les  relacions  cara  a cara,  és  el primer  que veiem.  Si m'agrada  un bloc,  hi torno  i  hi torno  i me'n faig  seguidora fidel.   Hi ha blocs  que m'agraden  als  100%  i hi ha blocs  que    m'agraden  a  tants per cent  diferents.  Hi ha blocs  que tenen  posts  que m'agraden molt  i  sempre  hi torno  buscant  posts  d'aquests  i  altres tipus de posts  que no m'agraden tant   A  base  de temps,  vas  coneixent  a la persona  que l'escriu,  a l'ésser  humà  que hi ha  al darrere.

I aquí  arribem  al segon motiu,  els  llegeixes  perquè  et  cau molt  bé  la persona que  hi ha al darrere  i  encara  que  algun post  no t'agradi  massa,  el llegeixes  igual,  perquè  vas  coneixen  a la persona que l'escriu.  Llegir per  conèixer  algú,  per  fer-te  amic  o amiga  virtual  d'algú.   Perquè   aquella  persona  et sembla  interessant  de conèixer  o perquè  et  commou.

No  considero  que sigui  un  motiu  a  part  que  coincideixin els dos  primers.  Coincideixen la  majoria  de  les  vegades. M'agrada  el bloc  i la persona  que  entreveig  al darrere.

El tercer  motiu  és  per correspondre  a  les  lectures  o als  comentaris  d'una altra persona.  Algú em troba  a mi  (i no jo a ella)   i jo vaig  a llegir-la.  Sovint  importa  poc  que m'agradi  molt  o no  el bloc,  que  jo, d'entrada, insisteixo  per  correspondre.

En els  tres  casos,  a la llarga  les  coses  poden canviar,  com dèiem   al darrer post,  la gent  canviem d'hàbits  i  deixem de comentar amb  motiu o sense...  per  temps o per  ganes  i  el paisatge  de comentaris  va  canviant  amb  els  mesos.

Jo no sabria  decidir  si em pesa  més  que m'agradi  el bloc  o  la persona,  crec  que  de  totes  les  meves  lectures  podria  arribar  a  un mig  mig,  tant  a tants...

I vosaltres,  per què  llegiu els  blocs  que llegiu?  
Us pesa  més  el bloc  o la persona  o potser la reciprocitat?


































33 comentaris:

  1. Carme, pense que acaben les dues causes. Comences descobrint el blog i acabes fent-te amb la persona. Evidentment no tots els posts t'agraden per igual; això és normal. Pel que fa al comentaris depén d'un fum de coses -si més no pel que a mi respecte-: si tens el temps, si et naix el dir alguna cosa, si estàs inspirat, si ho creus necessari...
    Bon diumenge, Carme.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  2. A mi també em sembla que és un terme entremig de les dues coses que, de fet, n'és una de sola perquè els escrits i la manera d'expressar les opinions defineix la manera de ser de les persones i sinó t'agraden els posts que escriu difícilment t'agradarà la persona que els escriu i més quan no hi ha tracte personal i només la coneixes per això.
    És evident que quan arribes a un blog ho fas perquè et crida l'atenció, per tornar una visita, etc però per fer-te'n habitual t'hi has de sentir bé i t'ha d'agradar el que hi trobes (no vull dir al 100% però si en un percentatge alt).
    En quant als comentaris és un cas una mica diferent, sé que és la manera de deixar constància que segueixes un blog però pots ser seguidor fidel d'un bloc sense haver de comentar tots i cadascun dels apunts.

    ResponElimina
  3. Quines cabòries, eh! I com ens poses les piles per a pensar!!! Jo pense com Francesc, crec que el primer que t'enganxa és el contingut del blog, els temes tractats i el seu contingut, però una vegada descobert, apareix el feling cap a la persona que l'escriu i el lligam es fa més fort arribant a tenir més pes aquest relació que naix que la primera que t'havia atret cap al blog.

    Bona setmana, Carme. passaré quan puga. Vaig llegint tot el que tenia endarrerit!!!

    ResponElimina
  4. Els dos primers motius són igualment lloables. Penso sincerament que alguns blogs que llegeixo no m'agradarien o no m'interessarien si la persona que hi ha darrere no em semblés que val la pena. En part és el cas d'aquest blog on ara escrius, el Col·lecció. Molts dels posts són poètics, jo llegeixo tots els poemes, però se'm queda cara de ximple perquè no ho acabo d'entendre i no sé què dir. Per altra part, hi ha posts reflexius interessantíssims que no em perdo mai de comentar, i relats molt i molt bons que sempre és agradable llegir. Però per damunt de tot, i per més qualitat que tingui el que aquí s'escriu, l'autora del blog és d'aquelles que està per sobre del bé i el mal en la meva catosfera, imprescindible per la seva qualitat humana. Entra en la categoria de ser igual el que escriu, que a mi se'm cau la bava igual.

    També hi ha blogs que és evident que estan bé, per com estan escrits, per la qualitat de les lletres, o la visió particular i enginyosa, però que els seus autors no transmeten confiança. Aquests han de ser molt bons perquè continuïs llegint, segurament els acabaràs deixant estar, especialment si no et comenten a tu.

    I després està el tercer cas, i no volia dir amb el meu comentari inicial que no sigui lloable. Però suposo que això passa més al principi. Et fan una visita i la tornes, i segurament t'enganxes a tot. Quan tens 250 blogs al reader la cosa es complica. La visita sempre, sempre es torna, vaja, almenys en el meu cas. En rebre un comentari d'algú nou el primer que faig és rastrejar aquella persona. Llavors pot passar que et trobis amb un blog que apunta maneres, que t'atrau visualment, o pels tres o quatre posts que revises per saber qui és aquella persona. Si és així, t'hi quedes. Si no, doncs passes, encara que aquella persona et segueixi comentant. Les coses amb el temps poden canviar, és clar. Això en tots els casos, com tu bé apuntes al post.

    Ah, també em sembla que tots tenim alguns blogs, pocs, que comentem fidelment encara que el seu autor o autora no passen mai per casa nostra, o almenys no es manifesten. Se'n deu dir devoció d'això, però és que alguns blogs són la llet, encara que els llegeixi molt poca gent. També és que a cadascú li arriben més unes coses o altres.

    ResponElimina
  5. Sovint llegeixo un blog perquè m'atrau entrar-hi, veure què hi ha, de què parla , els llibres que comenta, la poesia, les paraules...Troballes interessants, noves per a mi...
    A vegades em deixo portar sense més. M'agrada i prou :)
    Bom diumenge Carme

    ResponElimina
  6. Quan descobreixes un bloc, si t'agrada hi tornes i és llavors que a cops d'entrar-hi crees un lligam i a força de temps esdevé una relació que no saps ben bé on comença els bloc i acaba la persona.
    M'agrada aquesta nova forma de relació participativa, fent i rebent comentaris, ens anem coneixent i fem pinya.

    ResponElimina
  7. Hola, jo fa molt poc que m’he endinsat en l’apassionant molt dels blocs. Si primer era un anar tafanejant en busca d’allò que realment m’interessava o trobant el que no sabia que volia, ara, amb aquest gairebé tres mesos que porto caminant una ja comença a seleccionar. La tria no és mai fàcil, sempre sempre els blocs tenen coses interessant, però has de marcar un límit per no perdre’t. Darrera un bloc hi ha una persona, que ens explica coses, les seves coses, com vol, com les sent, per això no hi ha blocs iguals, com tampoc hi ha persones idèntiques. El bloc, en certa manera és una identitat. Apa, no m’embolico més, que quan vull puc ser molt pesada.
    Fins aviat.

    ResponElimina
  8. Tenia que contestar a altra persona un simulacre com tu exposes de la relació dels blogs i no ho he fet, m'he endintsat en un munt de coses meves i coses fàcils com donar una opinió de vegades la deixes per l'endemà i els dies sempre tenen un demà que els espera.
    Poses tres punts...sobre els que fonamentar-nos. Calen, es clar,ara jo et diré que és una forma nova de relació en que la soledat impera, estem sols davant el que fem a l'ordinadori volem exposar-ho sigui donant, venent o comprant, aleshores, les preguntes son obvies, és un negoci de la vida en el que segons el que fem i com ens comportem podem tenir més èxit o menys... De vegades un necessita un comentari i amb un s'acontenta, altre en vol mil i així amb seguidors, tantes altgres coses que s'ofereixen... Per mi ha set un lloc on he trobat el caliu propici per ajudar-me a viure, he fet el màxim que mai hauria esperat de mi i poder oferir-lo i qui ho vol que ho prengui i l'interés de donar, vendre o comprar es relativitza i s'adapta al fet circumstancial...
    En tres anys he conegut bastantes persones, unes han vingut, altre hi he anat,unes han seguit al costat, altres han desaparegut sense dir res i apesar hi tinc un greandísim record, però ja no hi son... De molts he aprés i m'enjoio en aquest pensar, per que de tothom he tret un glopet almenys del seu fer i l'he acaronat
    i segueixo, no per no perdre tota aquesta parafernàlia, sino per seguir sent l'Anton.

    ResponElimina
  9. Aquest teatre de la vida, confon disfressa amb persona i al final no sabem qui interpreta: l'actor o el personatge.
    Però ... sempre escrivim el que som i això és el que importa.
    Jo llegeixo el que m'agrada i no puc separar paraula i persona.

    Bon dia Carme.

    ResponElimina
  10. la veritat és que ja no sé on comença i on acaba tot és com una sincronia entre el bloc ,el que hi ha escrit o dibuixat i la persona que intueixes darrere els seus escrits, en prinicipi llegeixo blocs perquè m'agrada el que hi ha , el que escriuen, el que mostren, després mica en mica s'hi estableix una mena de complicitat, de coneixença, d'afecte fins i tot i hi tornes pel bloc i per la persona, després també descobreixo blocs perquè m'han deixat un comentari i hi vaig a tornar la visita i tot comença de nou de vegades la "relació" s'interromp i no saps ben bé perquè, altres blocs els llegeixes i els comentes sense obtenir mai resposta però t'és indiferent i persisteixes per gust, perquè t'agrada el que llegeixes i per què tens gana de dir-lis alguna cosa...ui m'he enrotllat! Bon diumenge Carme!

    ResponElimina
  11. Jo també duc poc de temps en acò dels blocs i de moment no he pogut establir explicacions del perquè vaig ací o allà, faig el que em demana el cos. N'hi ha de blocs on no he tornat i n'hi ha d'altres que no puc deixar de visitar-los, sense saber si és pel bloc, pel blocaire o per una mica de tot plegat.

    ResponElimina
  12. Avui estic mandrosa... pots copiar exactament el que ha dit en XEXU i aplicar-m'ho a mi? hehehe :-))

    Sí, sí, és que encara que hagi començat aquest comentari mig en broma, estic molt d'acord en el que diu... A mi també em passa això que no sé comentar els poemes però bé, com segur que ja has notat, el vuitanta per cent de les vegades que hi ha poema, jo comento el dibuix ;-))) és que m'agraden molt! a més... què caram!... que també són "poesia visual" però, en tot cas, deuen ser poquíssims els posts d'aquest blog que jo em deixi de comentar ;-)

    Però, responent a la pregunta si ens pesa més el blog, la persona o la reciprocitat, en el meu cas la reciprocitat és el que menys... En quant al blog o la persona, la majoria de les vegades sol coincidir doncs, com tu dius, "M'agrada el bloc i la persona que entreveig al darrere."

    Ara bé, també és cert que a vegades et pots endur una solemne sorpresa i pots "entreveure persones al darrere" que, en la realitat, són totalment diferents a el que pretenen mostrar al món d'Internet i això tant pot ser per problemes d'apreciació de qui observa com per intenció de disfressa de qui escriu el blog.

    Si suposéssim que tots som honestos i sincers, jo estic per dir que el que més em pesaria seria
    1.- la persona (aquesta que entreveig),
    2.- després el blog i
    3.- en últim lloc la reciprocitat.

    Eeeei, Maira, que ens fas pensar, eh? ;-))

    ResponElimina
  13. Per cert, MAIRA, digues-li a la CARME, que allò de les imatges al blogroll segueix sense funcionar, que ahir vaig posar un post nou a Artesania i que segueix sense sortir, que vaig tornar a entrar a la web de suport i que hi ha més gent que es queixa però res, que no ho arreglen. Llavors vaig fer una queixa nova (al menys els empiparé una mica hehe). Seguiré informant. Gràcies, MAIRA! ;-)

    ResponElimina
  14. El que més m'atrau és la creativitat, així que si el blog que visito n'és una mostra, acostumo a no perdre la seva ruta. Deixaré un comentari o no, tot depèn de si el que haig de dir serveix per ampliar el que s'em mostra, però el fet que no comenti no vol dir que no m'agradi.
    Alguna vegada he tingut la sort de percebre a la persona que hi ha al darrere; quan això passa, s'estableix un lligam diferent, més enllà de l'admiració, que em lliga més fort encara. Si això no passa, no deixa d'agradar-me el que transmet. Mai poso prejudicis. Com puc jutjar a qui no conec? Per a mi això no té cap sentit.
    Ans al contrari, agraeixo tot el que m'aporta aquella persona desconeguda, que sense saber-ho em parla i li agraeixo de tot cor.

    ResponElimina
  15. Jo diria que la reciprocitat compta molt. I la persona que entreveus. És natural.
    Però hi ha un altre factor, encara: el de l'aprenentatge. Solc llegir blogs que m'omplen, que em fan notar que no he perdut l'estona: que m'ensenyen a llegir, a escriure, a pensar les coses des de punts de vista nous.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  16. En la major part dels casos no conec a la persona que hi ha darrera del blog, però a través del què diu, traspua la sensibilitat de qui escriu i s’expressa... També és veritat que les entrades no sempre són a plena satisfacció, d’aquí neixen les ganes de tornar-hi...
    De vegades al cap del temps sembla que a la persona la conegui de tota la vida...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  17. En el meu cas s'han de combinar totes dues coses: que el blog m'agrade i que la persona que hi ha al darrere m'agrade també, tot i que només la conega virtualment i mitjançant el seu blog, però es nota.
    Pel que fa a la reciprocitat, de vegades em falta temps per visitar tots els blogs que voldria i no sempre deixe comentaris, no sempre tinc res a dir encara que passe a llegir el post.

    ResponElimina
  18. Jo crec que una cosa és com vas a parar a un bloc, que en aquest cas si que pot ser per respondre a algun comentari, o per mitja d'un altre bloc que ja llegeixes habitualment. Però quan segueixes un bloc jo crec que primer si que és el que diu que t'ha agradat, pero després és la persona que escriu a la que segueixes, sens dubte. Jo no soc molt de deixar comentaris, però llegeixo molts blocs i quasi tots, son perquè amb la persona que hi ha al darrera sento una mena de lligam, em cau bé, sospito que és un ser especial, m'agrada.
    Maira, a tu no et conec gaire, però si ets amiga de la Carme, ets amiga meva! Doncs ella és un clar exemple de algu que em cau bé, i que se que és un ser especial.

    ResponElimina
  19. Cada cop que faig un post de la Maira ... i llegeixo tots els vostres comentaris, penso que ha valgut la pena fer-lo, perquè molt més important que el que diu la Maira és el que dieu vosaltres. I m'agrada molt llegir-vos.

    De tots els comentaris, hi ha unes quantes coses que crec que mereixerien un altre post.

    Francesc, Mc, iris, us apunteu els tres que que el blog i la persona van junts i que és una mica cada cosa. I jo hi estic d'acord. També amb que es pot ser seguidor d'un blog sens e deixar sempre comentaris. Dels vostres blogs, en sóc absolutament seguidora i no comento pas tots els post, però no me'n perdo ni un!

    Xexu, crec que algun altre dia la maire i jo parlarem de la devoció... aquest concepte m'ha agradat, precisament perquè ajuda a entendre la diferència que fem o que jo faig entre uns blocaires que passen de tornar visites i comentaris i malgrat tot no deixo mai d'anar-hi i d'altes que fins i tot amb uns blogs molt bons, si l'intercanvi és zero o gairebé zero, me n'acabo cansant. Suposo que hi entra també les "maneres de fer" dels blocaires en qüestió.

    Joana, tal com hom expliques, m'ho crec prou i deu ser ben cert... just fins al final. Aquest "m'agrada i prou" em sembla una mica precipitat. Prou? No... no sempre és i prou. :)

    Montse, és tal com ho sento jo, coneixent i fent pinya!

    Quadern, aquesta mena de posts, són precisament per embolicar-nos i anar donant voltes al tema per entendre més com es belluguen els afectes per aquí a la catosfera...

    Anton, un dia, la Maira i jo, parlarem d'aquestes persones que ja no hi són. Unes les oblidem, d'altres ens queden dins per temps que faci que han marxat... gràcies pel comentari.

    Pere, doncs possiblement tinguis raó, però jo a cops si que em sembla que separo el blog i la persona i podria dir que la majoria que llegeixo és perquè m'agraden les dues coses, però que també n'hi ha que hi vaig per només una de les coses... Bona nit, Pere.

    Elfri, és això el que s'ha de fer, enrotllar-te... és un tema interessant. Tu també parles dels que t'agraden encara que no hi hagi intercanvi. Tema per un altre post.

    Jpmerch, doncs, continuarem reflexionant temes d'aquests...

    Assumpta, doncs si en XeXu et fa la feina... per què repetir-la, no? Ja em faig la idea de com ho veus, però la teva llista de prioritats del final del comentari és ben clara. Gràcies! I protesta, protesta... a veure si fa efecte.

    Pilar, com sempre la teva manera de mirar les coses és una bona alternativa. La creativitat. Per a mi és important també.

    Jordi, l'aprenentatge... s'aprèn molt llegint blogs. Jo també ho penso.

    onatge, a vegades sembla que ens coneguem de tota la vida... això és un altre post de la Maira... segur!

    Noves flors, jo també estic d'acord, encara que només ens coneixem virtualment, ens coneixem de veritat, cada vegada més amb el temps.

    Anna, moltes gràcies, guapa! Sovint et trobem a faltar! M'alegro de veure't per aquí i ara vaig a veure la teva actualització. Petonassos.

    ResponElimina
  20. No tinc un univers molt ample de blogs de referència, a uns quants més hi entro escadusserament. No tinc molt temps per navegar.
    Per a mi l'important és que la persona que hi ha darrere del blog sigui comunicadora i el sentiment que hi posa enganxi. La persona que hi ha al darrere me la imagino, si després la coneixes presencialment potser la veus diferent de com te la imaginaves, que no vol dir que el blog no t'interessi tant, al contrari.

    Així amb el temps el blog el vas seguint perquè t'agrada el que diu, com ho diu i sents una identificació personal amb l'autora/or

    Maira, envia una abraçada a la Carme de part meva.

    ResponElimina
  21. Com que arribo a misses dites perquè jo sóc d'aquests que abans comentava puntualment però ara ja no tinc gaire temps per a mi mateixa, per aquestes estones tan agradables d'estar en la vostra companyia, trobo que tothom ho ha dit molt bé i no voldria repetir.
    Combinació de les dues primeres raons, estic d'acord totalment.
    Jo vaig començar buscant poesia i he anat trobant persones, algunes ja us he anat coneixent, la poesia ens ha dut a trobar-nos fora de la virtualitat i ha estat emocionant. D'altres ja ens anem escrivint en d'altres ambits i d'altres els ets fidel (amb el temps que disposo...) llegint les seves reflexions, llegint els seus poemes i comentant...
    El que m'ha donat aquest món virtual ha estat indescriptible!!!! (i estic totalment d'acord amb el Xexu que pel teu tenim tots devoció!)

    ResponElimina
  22. Maira,
    Per mi, el blog és la persona. Cada escrit és una manifestació d'ella mateixa. Un dia serà un poema, un altra dia la música. Tot hi cap si es fa amb ganes de projectar-nos cap enfòra i comunicar-nos per fer companyia i per tenir-ne.
    La Carme -la coneixes? ens regala dibuixos i poemes. Entrar al seu blog és una invitació a la pau i al somriure afectuós.
    Digues-li. I, si la veus, fes-li un petó de part meva.

    ResponElimina
  23. Carme, no se què grup dels tres he de col·locar les teues visites, però el fet de veure't passar amb certa regularitat per SINGLADURES m'omple d'alegria i satisfacció.
    En el meu cas, visite els blocs que m'agraden (que són bastants i "col·lecció de moments" està entre ells) però em falta temps per a poder visitar-los tots amb la regularitat que m'agradaria.
    Normalment, la forma d'expressar les idees, els continguts dels posts i l'empatia que emeten són, en el meu cas, motius més que suficients per a seguir un bloc.

    Una forta abraçada i fins aviat.

    ResponElimina
  24. Rafel, el temps sempre acaba limitant, no importa si visites pocs blocs o molts sempre hi ha un dia, que no tens temps per afegir-ne cap més i malgrat això vas afegint... jo procuro passar sempre per la teva Cerdanya.

    Cèlia, la teva poesia, sempre ve també acompanyada de tu i de la teva sensibilitat. No podria separar una cosa de l'altra, en el teu cas, en d'altres sí.

    Gràcies, Glòria! Un petó també per a tu.

    Artur, t'he de dir, que si entro a Singladures, al menys fins ara mateix, és per la teva poesia i les teves reflexions... la teva persona no la veig encara molt definida, dins del meu cap. No et conec prou. Es necessita un temps per a conèixer les persones a través dels seus blogs. Hi ha blocaires que sembla que els coneguis de tota la vida, perquè a més a més del seu blog vas trobant comentaris i opinions a molts altres blogs i així et vas fent la idea de la persona. Una abraçada...

    ResponElimina
  25. Ahir vaig contestar els comentaria parlant del tema que ens ocupa i em vaig deixar la part més bonica i tendra i de les coses boniques he alguns de vosalters m'heu dit.

    Afefeixo:

    XeXu, després del que em dius, no sabria com dir simplement gràcies ni tampoc sabria dir gran cosa més. Només que l'afecte per la persona que hiha darrere el blog és absolutament correspost i que mai dels mais no em perdira una entrada de Bona nit. I són comptades les vegades que realment no he sabut què dir i he marxat sense cometnar. M'agrada acostar-me a les teves reflexions, però també als teus sentimetns tal com els expliques allà. M'emociones i em commous un munt de vegades.

    Assumpta,crec que en el teu cas, que comentes molt: aquí, i també a molts altres llocs i que comentes molt explicitament i que em sembla haver-te conegut molt bé (com de tota la viDA) :) se'm fa molt difícil de separar el teu blog i la teva persona. Quan llegeixo elt eu blog o jugo a mb tu, sempre hi ets.

    Anna, per a mi, i no només pel fet d'haver-nos conegut de veritat, sinó per haver-te llegit des de fa tant de temps, també ets un ésser molt especial. De llum, com dius i de somriures.

    Cèlia, sempre et trobo a faltar, ara que estàs tan ocupada, però això té avantatges... un somriure més gran quan tornes. Una abraçada, bonica.

    Glòria, una abraçada per a tu també.

    ResponElimina
  26. Mmmmm... suposo que és la barreja de diferents motius. El bloc o la persona? acaba sent el mateix. Seria, d'una manera original, com mantenir una conversa. I, clar, la conversa la pots mantenir amb qui vulguis.

    *Sànset*

    ResponElimina
  27. És curiós, podria subscriure bona part del que et diu la majoria de persones, sobretot en Xexu que té molt per mà això d'analitzar la cosa blogaire. En tot cas mai penso que l'autor de blog sigui d'una manera o d'una altra, com no entenc que ningú es pugui pensar qui sóc o com sóc només pel que es llegeixi al meu blog. Però bé, cadascú ... ja se sap. A mi, la Carme, sense saber qui és em cau d.p.m. ;) o sigui que ja en tinc ben bé prou :)

    ResponElimina
  28. Per a mi la persona és important, si hi ha cert afecte o complicitat m'agrada passar per allà encara que sigui per picar l'ullet..
    difícilment m'agradarà un bloc si qui l'escriu no m'acaba d'agradar..
    No obstant, considero que els posts són una part essencial, m'han d'atrapar, interessar, seduir... ja sigui per les seves reflexions, pels seus sentiments, la seva manera de veure o les seves creacions.. és a dir, si no m'interessa el que es diu, per molt bé que em caigui algú me n'acabaré cansant i deixaré d'anar-hi.. encara que em pugui fer una mica de peneta..
    Pel que fa a si el bloc i el blocaire són o no iguals, crec que de moment que el bloc l'escriu algú, a la força ha de tenir alguna o molta semblança bloc i blocaire, ara bé també en alguns casos pot funcionar un alter ego, i el bloc ser un lloc on surt una part més difícil de fer-se veure en altres ambits,potser per això he llegit moltes vegades blocaires que diuen no expressar en la vida real moltes de les coses que expressen als blocs... també es podria donar el cas amb altres aspectes de les persones ja que tots som de moltes maneres i no totes es poden desenvolupar en un mateix espai-temps..
    La reciprocitat per mi és ocasional, només si em segueix interessant serà un lloc on hi vaig sovint.

    una abraçada Maira! ...ah! i dóna-li molts records a la Carme...

    ResponElimina
  29. Doncs a mi em costa moltíssim fer-me una idea concreta del caràcter de la persona que hi ha darrera el blog. I en el fons mai deixo de pensar que el blog és creació literària i que no té perquè assemblar-se a la realitat. (Penso que l'objectiu i expectatives del blog pot ser molt divers segons el seu creador.) Evidentment, però, visito els blogs on m'hi sento a gust: perquè m'és fàcil identificar-me amb els sentiments i pensaments exposats, perquè els textos/dibuixos/música em fan somiar o em transmeten alegria, optimisme o el què sigui que em provoca benestar. O perquè els textos em deixen bocabadada, de tanta admiració. També llegeixo per intentar aprendre alguna cosa, evidentment.
    No acostumo a visitar blogs per correspondre, que no significa que no visiti per curiositat (si és algú que et deixa un comentari per primer cop).
    I per cert, tu em caus de conya, però és cert que hi ha ajudat molt la foto i els dibuixos de la teva persona. La teva mirada i el teu somriure m'agrada. Em dónes molta confiança, la veritat.

    ResponElimina
  30. Després de llegir tooot aquest tractat de filosofia interessantíssim, i també a misses dites, penso: Que darrere de cada blog hi ha una persona i que, per molt que hi hagi una part de ficció, sempre hi ha una mica o un molt de la persona,(els blogs permeten despullar-nos una mica perquè els escrivim i comentem des de la intimitat d'una llar) per tant, trobo indestriable el blog de la persona. M'agradaria seguir-ne molts més, però em fa por de no tnir temps per fer-ho acuradament i em quedo amb ganes de fer-ho amb molts als quals hi vas treient el cap. Sento que aquest univers és com un oceà en el qual és indestriable l'aigua dels peixos de les algues del substrat rocòs que el sustenta. És fan-tas-tic conèixer tantes idees, tanta creativitat i, sobretot, tantes persones interessants.
    I, per cert, Carme: has pensat de fer-ne un llibre de tantes reflexions tan interessants com és d'arrencar la Maira? ;-)

    ResponElimina
  31. El blog i la persona, el mateix, Sànset, és una manea de veure-ho ben diferent de la meva...

    Clídice, dona que sí que ens hem vist les cares... que sí que saps qui sóc, je, je, je. Jo tampoc penso que una persona sigui d'una manera o d'una altra, però hi ha persones que es manifesten molt com són, que gairebé no queda dubte. Altres s'amaguen més.

    ResponElimina
  32. No tots els blogs que m'agraden fan que m'interessi per la persona que hi ha al darrera. Suposo que les maneres tenen a veure. En un principi m'interessa el contingut del blog que visito.
    Algun cop m'ha passat que primer he conegut la persona i després he visitat el seu blog sense que m'hi hagi enganxat.
    Crec que es poden donar multitud de situacions.
    També em passa que segueixo blogs on mai o gairebé mai, he fet un comentari. M'agrada el que escriuen però no em surt de dins comentar...
    Procuro fer la visita de cortesia quan algú nou entra als meu blogs, però això no sempre vol dir que hagi de seguir aquell blog.
    Com han dit mes amunt, arriba un moment que tens tants blogs que t'agrada seguir que acabes quedant-te amb uns quants.

    Petons per a tu i la Maira ;o)

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari