D'una foto de la Marta de Més enllà
Buscar l'autenticitat i trobar-nos a nosaltres mateixos passant una nit al desert.
La Marta ho explicava i me'n feia venir ganes.
Però mentre no anem al desert, no podríem començar a buscar-nos de veritat?
Em pregunte si tenim temps i tranquil·litat suficient...
ResponEliminaEl cel del dibuix, preciós.
Jo ja el vaig passar el desert....almenys crec que ja l'he passat...tranquil·litat m'inspira el teu dibuix
ResponEliminaAquest desert...
ResponEliminasegurament Carme
ResponEliminafeina feta....
un bes
es aconsellable fer-ho, cal fer-ho.
ResponEliminaNoves Flors, doncs això, que l'hauríem de buscar...jo sóc de les que crec que tenim temps pel que volem tenir-lo. :) Gràcies!
ResponEliminaGràcies, Elfri!
Jordi, el podríem interioritzar...
sargantana, tot és posar-s'hi...
garbí, m'agrada que també ho pensis.
Jo també penso com Novesflors, i també m'agrada molt el teu dibuix.
ResponEliminaUna abraçada!
Hi ha qui té por de buscar-se. I si quan ens trobem no ens reconeixem...? Hi deu haver algú que de tan amagat seria impossible trobar-se...
ResponEliminaDes del far no sé si soc jo...
onatge
En realitat no cal anar gaire lluny, hi ha moments i llocs que la ciutat és un gran desert ( fins i tot a les aglomeracions)
ResponEliminaVaig llegir un llibre boníssim de Mary Westmacott sobre això... boníssim...
ResponEliminaHi ha vides que són com un desert ... i la travessa és llarga i penosa.
ResponEliminaBona nit Carme.
Tots tenim el nostre desert, només falta treure'ns la por per poder-lo gaudir, sense recança, sense preses, sense falsos oasis, sense por a ser nosaltres mateixos.
ResponEliminaSi la lluna feia el ple, també el feu la nostra pena. (Pere Quart, musicat pel LLach), recordo de memòria. No té res a veure però mirant la lluna m’han vingut les paraules.
Fins aviat.
Aquest desert que has dibuixat pot ser un dels paisatges que ens habiten. L'enorme punt de llum, segur que ens guia.
ResponEliminaHi ha qui mira cap endins i troba un desert, però això passa perquè no ha mirat prou bé. No cal que cerqui un jardí, només ha de trobar una flor.
ResponEliminaUn desert, una platja o la muntanya més alta, de poc ens serveix si no hem trobat la nostra flor.
La meva és un lliri blau.
Un petonet.
Jo no sóc molt partidari dels viatges d'iniciació, per dir-ho d'alguna forma.
ResponEliminaM'agrada molt més la teva reflexió final de mirar de conèixer-nos més sense necessitat de visitar deserts, selves tropicals, muntanyes tibetanes o misèries hindús.
Molt bona reflexió!
Els deserts, els físics, s'han de poder experimentar, sempre hi ha un abans i un després, una experiència realment impactant. Els altres, ves mira, es va fent el que es va podent.
ResponEliminaBuscant-nos i trobant-nos com estem sempre. Viatjant moments desèrtics, deserts, i boscos frondosos altres vegades.
ResponEliminaEl camí, tal volta sigui el que cal anar fent...
Preciós desert!
és preciós el dibuix i la lluna desdibuixada!
ResponEliminano obstant, em sap greu eh, però jo al desert no hi vaig trobar res de tot això. Si, va ser bonic, diferent, vaig veure estrelles com mai, vaig passar uns bons moments amb els meus companys de viatge, però no vaig descobrir res de trascendent ni res de mi mateixa (segurament em vaig descobrir més el cap de setmana passat que no pas aquella nit del desert). M'és curiós. Potser és el que dius, hem de buscar-nos de veritat allà on estiguem.
Això si, és una experiència que et recomano, val molt veure-ho i viure-ho.