- No, no, no et recolzis en mi, ets massa dura i massa grossa i massa vermella i jo fràgil
- Ni tant sols puc tocar-te, estic clavada a terra. No em bellugaré del meu lloc.
- Com jo, doncs!
- Tan a prop que et veig i tan lluny a la vegada, com els amors impossibles.
Bon dia, Carme!
ResponEliminaM'ha eixit un gran signe d'interrogació damunt del cap, traçat amb una punta ben grossa.
UUUUuaaaauuuuuuuuuuuuu!!! Ho he aconseguit!!! :DDDD
EliminaI quin contrast no fan!
ResponEliminaPerò, al capdavall, aquest contrast serà, potser, l'única cosa que els donarà una mica de vida i d'il·lusió.
Tant podria ser que sí, com podria ser que no... que la diferència o el contrast els donés molta il·lusió, com que els la prengués del tot.
EliminaBona composició. Vermells, negres i grisos sota formes originals. Transmet alegria i un cert misteri.
ResponEliminaGràcies, Ramon!
EliminaA prop i lluny, això que sembla un joc de "Barrio Sésamo" no té res de joc quan es tracta d'amors impossibles, oi?
ResponEliminaMolt bon dia, Carmeta!!
Aferradetes ben dolces. :)
Segons com m'ho miri, lluneta, em sembla que els humans no deixem de jugar mai, ni en les coses més intranscendents, ni, en les més serioses. Encara que ens fem mal, no deixem de jugar...
EliminaNo serà ben bé res semblant al que ja existeix, però alguna cosa podran fer.
ResponEliminaSi és amor, alguna cosa faran i serà possible.
Es tracta d'inventar i reinventar, eh, Carme?
Aposto per aquest amor.
No hi ha amors impossibles. Si és amor, ha de ser possible, d'alguna manera, d'una forma o una altra.
Massa junts potser una malmatria l'altra.
Bon dia
Avui em quedo amb la teva frase, Mònica... és preciosa i jo la trobo ben real, o al menys sempre me l'he cregut: si és amor, ha de ser possible, d'alguna manera, d'una forma o altra.
EliminaGràcies.
A mi també m'ha sortit un interrogant enorme damunt del coco...
ResponEliminaPetonets surrealistes.
Quan ningú no vol i no pot bellugar-se del seu lloc, a vegades qualsevol negociació sembla impossible... però si som sincers, sabem que no ho és.
EliminaNo sé si es reconeix però és el dibuix d'una dem les fotos del post l'art a la natura.
Petons explicadors...
Ja m'ho imaginava que era una escultura. Segons Schopenhauer busquem el que ens manca en l'altra persona, i en aquest cas una manifestació de l'art se sent molt atreta per una de la natura.
ResponEliminaI potser també la natura per l'art...
EliminaDoncs, amb la calma que porta el temps, ara una mica jo, ara una mica tu, poden arribar a tocar-se sense haver de repenjar-se ningú a ningú, senzillament, fruint del contacte i de saber-se propers...
ResponEliminaImperceptiblement... apropar-se mica en mica...
EliminaUf, he arribat a pensar que el meu cervell estava avui atrofiat :):) Per sort he llegit els comentaris anteriors...
ResponEliminaTenia un dia surrealista... es veu!
EliminaAvui ens ho has fet una mica difícil!
ResponEliminaAra, visualment és ben bonic. I el diàleg fa somriure...i pensar.
:) Gràcies, doncs, pel somriure... Glòria. Una abraçada.
EliminaDe tant en tant, una mica de surrealisme relaxa el cervell... No tot té perquè quedar clar i ben explicat... a vegades hem d'aprendre a no ser tan científics...
ResponEliminaDoncs, sí!!! una bona idea!!!
EliminaDe vegades hi ha proximitats
ResponEliminatant llunyanes, i llunyanies
tant pròximes..., l'absència
no és només la no presència,
també hi ha camins paral·lels
que mai no troben la cruïlla,
viure és anar endavant i compartir,
si no compartim només morim...,
tant a prop i tant lluny...
onatge
Morim tan a prop i tan lluny... onatge, ben bé així!!!
Elimina