Mussolet empordanès

D'una foto  de la  sargantana

Una vegada  hi havia  un mussolet  molt  eixerit.  Es  deia  Mussi.  Va  ser el primer  de la seva  classe  que va  aprendre  a volar  i  quan va  tocar  la lliçó  de caçar  ratolins,  de  seguida  en va  caçar tants  que  els  podia repartir  entre  els seus  companys.  Tenia  moltes  ganes  de saber  i d'aprendre  coses  i una curiositat  inacabable. Els  seus pares  estaven molt  orgullosos  d'ell  i molt  contents  de tenir  un fillet  tant espavilat.  Però  des  que  s'havia  fet  una mica  més  gran,  els seus  pares  estaven molt  i molt  amoïnats.  La  seva  avidesa  inacabable  per  conèixer coses  noves,  l'havia  dut  a estar  despert   fins  a altes  hores  del dia.  Als  seus  pares  això  no  els semblava gens  bé.  Els  mussols  bons minyons  s'amaguen  i  dormen només  que surt  el sol.    En Mussi  prou  que els explica  que  quan és  de dia  és  veu tot  i que  s'aprèn moltíssim,  però els pares li contesten que segur que només  s'aprenen  coses  que  no  fan cap falta  i que  potser són perilloses i tot.  En Mussi,  ni que   sigui  d'amagat  es  lleva  de nou  cada dia  i des  de  qualsevol  arbre o qualsevol  fil,  admira  aquesta  meravellosa terra:  ventada,  neta,  verda,  amb  una  claror  que  acarona,  arrelada entre  mar  i muntanya.

Els  ha  d'explicar  als  seus  pares  que ja sap  com es  diu aquesta  terra.  Té  dos  noms,  diferents  però  tots dos  fan somriure  a la gent  quan els pronuncia. En Mussi  pensava  que  la gent  que  sabia  dir aquests  noms  s'estimava la   terra  tant  com ell  que no podia  dir-los:  Empordà  i  Catalunya