Un regalet de la Consol, la poetessa del desert. Gràcies guapa!!!
L'ombra del que va ser
assenyala amb el dit estès
inequívocament, aquest buit present.
En el buit excavo la placidesa.
Línies de gris la solquen.
Brollen del no res i creixen
com flamarades de vida.
La solitud de les palmeres.
Els negatius dels amors.
L'ombra del que va ser
assenyala amb el dit estès
inequívocament, aquest buit present.
En el buit excavo la placidesa.
Línies de gris la solquen.
Brollen del no res i creixen
com flamarades de vida.
La solitud de les palmeres.
Els negatius dels amors.
Em sap greu, Carme, però aquesta foto no és meva.
ResponEliminaEl teu poema m'agrada molt. Una curiositat de les dunes és que semblen estàtiques i no ho són, amb el temps es mouen de lloc i canvien el paisatge.
Ostres, Consol, quina planxa!!! Em va arribar per correu de part d'una Consol, vaig pensar que eres tu. Ara ja sé qui és. Disculpa tu i sobretot que em disculpi ella.
EliminaAra canvio el nom, gràcies!!!
Compte a no quedar engolits pel lent però tenaç avançar de les dunes!
ResponEliminaCompte, compte... :) bon dia, porquet!
EliminaQuina imatge més bona, "els negatius dels amors", tots els amors en tenen.
ResponEliminaSí, els negatius que és molt diferent dels contraris... els negatius són la mateixa imatge, però en negatiu. Allà on "anava" el blanc. ara hi ha el negre.
EliminaAix! vici d'explicar-me massa! :)
És curiós el que passa amb les dunes, a banda de moure's mai no se sap ben bé de qui són.
ResponEliminaSón molt seves, les dunes!!! :)
EliminaM'agrada l'ombra
ResponEliminade les corbes del teu cos
damunt el meu.
Així, quan no hi ets,
puc recordar la sensual
sinuositat de la pell,
la teva pell,
movent-se tan lentament,
com dunes de desig.
Una abraçada infinita
Una bosseta de petoents dolços...:¬)***********
És com si m'hagués transportat a Un lloc per a nosaltres... :)
EliminaGràcies pel poema, Barbo.
Una abraçada també per a tu.
Deu ser la calor, però es veure dunes i que me'n agafi més... Aix
ResponEliminaM'agrada com dibuixes tot el que t'arriba i a sobre saps posar-hi lletres.
Diuen que els sants tenen vuitada, així que aprofito i et felicito que l'altre dia em vaig despistar...
Un petó Guapa
Moltes gràcies, lluna! I tant que sí, mai no és tard!!!
EliminaUn petó de tornada, guapa!
ResponEliminaL'ombra: la presència de l'absència ens marca en la plaent nostàlgia les formes de l'ahir...
Tant de bo que sempre fos plaent la nostàlgia!
EliminaSí, la placidesa hi cercàvem.
ResponEliminaContinuarem cercant-la, Jordi, sense aturar-nos.
Eliminapotser hi ha una bonica història d'amor entre la duna i la planta. No estan soles
ResponEliminaPodria ser, de més verdes en maduren... :)
EliminaLes palmeres ens fan pensar en aigua i en el tot d'un oasi...
ResponEliminaSi que sembla que surtin del no res, soles o en companyia...Aquesta petita palmera t'ha quedat molt reeixida...
Petonenets, empolsinats de sorra, Carme.
PD. Ja he arreglat l'enllaç!
En aquesta foto, al menys és l'efecte que m'ha fet.
EliminaPetonets, M Roser!
Ara mateix la duna i la palmera és fan companyia i em transmeten serenor.
ResponEliminaLes ombres deixen la seva petjada en el camí.
Una visió positiva, Audrey!!!
EliminaLa placidesa. Arreu dels bolgs es respira placidesa, deu ser l'estiu...
ResponElimina:) Més val així, que fa molta falta la placidesa.
EliminaM'ha agradat el poema. T'ha inspirat molt aquesta palmera!
ResponEliminaGràcies, Glòria!!!
Eliminani mar, ni terra, duna d'arena
ResponEliminaGràcies, Jesús, és molt bonic!
Elimina