dimarts, 17 de setembre del 2013

Una casa de l'Armentera






Pintaré,  de nou,  primer la meva  pell  i  després tots els  meus  vestits i ja ningú  sabrà d'aquella la pell  tan nua i blanca.  Els  nous  colors  seran alegres, i els vigilaré  de prop, que no es  descoloreixin.

A les  meves finestres  hi haurà  flors i torratxes  invisibles  que les mantenen. Tot  el que porto  a dins, no ho sabrà  ningú, amagat en tants silencis que aprenc i en els que em queden per aprendre.

Buscaré refugi en el meu núvol, aquell de color lila. Un núvol molt diferent dels  que jo  coneixia.


30 comentaris:

  1. De vegades necessitem pintar colors per assumir silencis.

    ResponElimina
  2. Sempre hem de deixar a algú amb permís per veure la nostre pell i descobrir-la poc a poc a través dels colors dels nostres vestits

    ResponElimina
  3. Seria bonic viure immersos en els colors triats per nosaltres...I que els silencis fossin els nostres amagatalls de sentiments...
    Petonets de bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs potser sí, triar els colors pot ser una bona opció!

      Elimina
  4. Pintar de nou sempre vol dir començar de nou, oi? Això m'evoca el teu escrit.

    ResponElimina
  5. M'agradaria a mi també, pintar-me amb colors nous. Colors vius i més permanents, que em permetessin mostrar-me,també, nova.
    A tu,només a tu ,et parlaria de tot el que callen els meus silencis.I no tornaria a guardar dins ni el que soc ni el que sento.
    I miraria de no tornar a buscar refugis que no m'acullen.
    Una abraçada immensa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Colors vius i permanents, així els voldria jo també...

      Doncs sí, hem de mirar de no tornar a buscar refugis que no acullen, Mònica!

      Una abraçada immensa.

      Elimina
  6. Una vestimenta preciosa per un blanc i negre ja prometedor! Bona nit!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Porquet!!! una abraçada i una nova enhorabona ben, ben gran...

      Elimina
  7. Convé renovar-se, i si bé el blanc és bellíssim, un esclat de color ens canvia i ens encomana alegria.
    Preciós, Carme!

    ResponElimina
  8. M'has fet pensar en la meva àvia Caterina, va néixer en aquest poble de l'Armentera l'any 1900.

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'any 1900, com una tia meva, sempre m'impressionava que hagués nascut amb el segle i que tingués els mateixos anys que ens marcava l'any. :)

      No era de l'Armentera, per això, ella era de Roda de Ter. A l'Armentera, davant de la pastisseria vaig trobar aquesta casa tant bonica...

      Elimina
  9. No t'imagine amagant tot el que portes a dins.

    Bon dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs no et creguis, Jp, tinc molta pràctica en fer-ho... encara que aquí no ho sembli.

      Elimina
  10. De tant en tant ens mereixem un núvol.

    ResponElimina
  11. Hermètica ho ets, almenys en aquest poema!

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) tampoc pretenc ser molt hermètica, només no anar tan despullada pel món. ;)

      Elimina
  12. sempre hi ha alguna cosa que tenim tendència a amagar però tard o d'hora és bo treure-la, cap trobar la persona i el moment adient

    abraçades de colors, Carme ! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre hi ha algú, per treure-te-la de sobre, oi?

      Abraçades, Joan.

      Elimina
  13. I què importa amb quins colors et veuran els altres, estimada Carme? De quin color et sabràs tu, realment...? Que bonic si els altres et veuen tal com ets, i no pas com tu vols que et vegin... Però no em facis cas, que t'ho diu una aprenent a desempallegar-se de cuirasses i que no se'n surt mai del tot...
    Ah, i bellíssima, l'aquarel·la!
    Una abraçaça molt gran! Ens veurem, dissabte, a Verdú?

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades sóc massa transparent, Montse... potser només és això.
      Sí, ens veurem, però només als poemes, no pas al sopar.
      Una abraçada, estimada, ben forta.

      Elimina
  14. Tots hem amagat alguna coseta darrera una nova capa de pintura més vistosa, més alegra...

    ResponElimina
  15. Fa massa dies que no em passejo per la catosfera (des de la Diada). M'agrada molt fer-hi un tomb i venir a petar a un dels teus dibuixos, em fa sentir que sóc a casa :-)))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs benvingut a casa, Ferran!!! La veritat és que em fa feliç que els meus dibuixos et donin aquesta sensació.

      Bon cap de setmana, maco!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari