dimarts, 24 de juny de 2014

Relats Conjunts - John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach


John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach

La mare em deia sempre  que ella era la nena rosseta vestida de blanc. I jo no m'ho creia. La mare té els cabells ben negres i quan jo li deia: no pot ser, mare, que tu  no ets rossa. Sempre culpava el pintor.  

"Era jo, però el pintor capriciós em va voler rossa.  Quan em vaig veure així em vaig enfadar molt, la teva àvia em deia  sempre que les nenes rosses no són maques, que jo havia de ser morena com ella, i em tenyia els cabells. El pintor em va regalar la galledeta vermella que m'havia deixat, per veure  si em passava  el disgust.  Ell havia volgut pintar un dia de platja i els seus amics. Aquella colla de joves que menjaven frankfurts tota l'estona.   Però ves a saber perquè, la meva mare, tan diferent d'ells i del seu ambient li va agradar. Li va demanar per pintar-la de prop. Ella va dir que sí. I de quadre en quadre es van agradar. Anys més tard el pintor es va convertir en el meu padrastre. Semblava impossible de tant diferents que eren. La mare de bona família, molt tocada i posada. Una vídua jove i molt honorable. Ell un artista de vida  un xic desordenada. I jo, allà al mig.  Recordava poques coses del pare, que va morir quan jo tenia només  3 anys.  Ell es va convertir, poc a poc, en el meu pare."

I jo que recordo molt lleugerament el meu avi pintor,  (que segons la mare, no era el meu avi de veritat)  penso que m'hi assemblo molt en moltes coses.  Tinc els ulls blaus que tenia ell i el mateix amor per la natura i el cos  bonic de les persones. Ell  em va dur per primer cop a la platja nudista.  El meu avi i jo  tenim moltes coses en comú.  La mare no s'ho vol creure, però jo estic convençuda que ell és el neu avi de veritat. I el seu pare, per descomptat.  Ella s'esgarrifa que jo pugui pensar això de l'àvia, però, quan hi ha evidències... els prejudicis no compten.  Ah! I jo també sóc  rossa,  com l'avi, i llueixo el meu ros amb orgull.

30 comentaris:

  1. Ja se sap, la família no es tria, ens toca el què ens toca ... encara que de vegades les semblances amb altres persones ens tinguin intrigats. I pel que sembla, aquesta noia ho tenia molt clar.

    Bon relat, Carme!!
    Aferradetes dolces :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, lluneta, una abraçadeta molt llarga!

      Elimina
  2. Diuen que els pols oposats s'atreuen, en aquest cas va ser ben bé així...Ben segur que devia ser l'avi de la nena, el pintor el què passa li devia semblar impossible que en aquells temps, l'àvia pogués tenir una relliscada, però si hi ha tantes evidències...
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
  3. Moltes vegades, les coses no són tan clares com poden semblar ni semblen tan clares com són, I les relacions familiars, no tenen perquè ser-ne una excepció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les relacions familiars, precisament, són una de les coses més complicades del món, Mc!

      Elimina
  4. Se m'ha fet curt. El torno a llegir per tornar-lo a gaudir.

    ResponElimina
  5. Quantes històries com aquesta deuen haver-hi! Molt ben imaginat i escrit, Carme

    ResponElimina
  6. Estic amb la rosseta i penso que el pintor és l'avi. Els seus costums bohemis els va traslladar a la néta.

    ResponElimina
  7. Si haguera eixit el pintor en el quadre —com has fet tu en algun dels teus— faria una comprovació visual, així he de fiar-me dels indicis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, he... home, Jp, la paraula de la néta, no et val? ;D

      Elimina
  8. És clar que era l'avi de veritat! Què importa la genètica quan qui exerceix d'avi és la persona que estimem. No no ha prou amb el parentiu per ostentar aquesta figura tan estimada per la canalla, s'ha d'aportar moltes coses que segur que el vell pintor aportava.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un gran comentari, XeXu! quanta raó que tens... el vell pintor devia ser un avi genial, segur! ;)

      Elimina
  9. M'he fet un bon embolic, si no torno a començar i dibuixo l'arbre genealògic semblarà que estic llegint un conte rus.

    ResponElimina
  10. Uix, Rafel... No pensava que era tan complicat... ;)

    ResponElimina
  11. Doncs jo, per portar la contrària, diré que no, que no era l'avi "biològic"... el que passa és que penso com en XEXU, que no fos el biològic no vol dir que no fos el "de veritat" ;-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi ha res que demostri una teoria o l'altra, per tant cadscú amb la seva...

      Sembla quecla néta recorda lleugerament el seu avi, però a,b molt de carinyo i finalment això és el que compta... Era el seu avi "de veritat" perquè era el que s estimava.

      Elimina
  12. No sempre les coses son com semblen o com alguns volem que siguin...
    De totes maneres que més dona si és l'avi i el pare biològic o no, el que conte és el sentiment d'ell envers elles i d'elles per ell, les qüestions de sang a qui son secundaries
    Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí... ben bé així! Petonassos, bruixeta...

      Elimina
  13. L'important són les vivències i no tant el parentiu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que sí, però ella estava convençuda que era el seu avi biològic...

      Elimina
  14. Estic amb els que opinen que els llaços que més uneixen són els sentiments i les vivències, més que els de la sang.
    Bon relat, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La néta no se'n recordava massade l'avi, tot just lleugerament i precisament volia acabar-se de lligar a ell, pensant que els unien llaços de sang... O llaços de les dues menes, per dir-ho així.

      Bona nit, Glòria...

      Elimina
  15. Les aparences enganyen. El pintor i la mare de la nena, ja es coneixien i bé. Ella no el deixa solt perquè li agraden molt les joves. Per això està a la platja, no es fia que no es propase amb la noia sensual que està dempeus.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alfonso... Has captat molt bé aquesta història i aquests personatges... He, he, he... Gràcies!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari