Relats Conjunts - John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach

John Sloan, 1907-8, Banyistes a South Beach

La mare em deia sempre  que ella era la nena rosseta vestida de blanc. I jo no m'ho creia. La mare té els cabells ben negres i quan jo li deia: no pot ser, mare, que tu  no ets rossa. Sempre culpava el pintor.  

"Era jo, però el pintor capriciós em va voler rossa.  Quan em vaig veure així em vaig enfadar molt, la teva àvia em deia  sempre que les nenes rosses no són maques, que jo havia de ser morena com ella, i em tenyia els cabells. El pintor em va regalar la galledeta vermella que m'havia deixat, per veure  si em passava  el disgust.  Ell havia volgut pintar un dia de platja i els seus amics. Aquella colla de joves que menjaven frankfurts tota l'estona.   Però ves a saber perquè, la meva mare, tan diferent d'ells i del seu ambient li va agradar. Li va demanar per pintar-la de prop. Ella va dir que sí. I de quadre en quadre es van agradar. Anys més tard el pintor es va convertir en el meu padrastre. Semblava impossible de tant diferents que eren. La mare de bona família, molt tocada i posada. Una vídua jove i molt honorable. Ell un artista de vida  un xic desordenada. I jo, allà al mig.  Recordava poques coses del pare, que va morir quan jo tenia només  3 anys.  Ell es va convertir, poc a poc, en el meu pare."

I jo que recordo molt lleugerament el meu avi pintor,  (que segons la mare, no era el meu avi de veritat)  penso que m'hi assemblo molt en moltes coses.  Tinc els ulls blaus que tenia ell i el mateix amor per la natura i el cos  bonic de les persones. Ell  em va dur per primer cop a la platja nudista.  El meu avi i jo  tenim moltes coses en comú.  La mare no s'ho vol creure, però jo estic convençuda que ell és el neu avi de veritat. I el seu pare, per descomptat.  Ella s'esgarrifa que jo pugui pensar això de l'àvia, però, quan hi ha evidències... els prejudicis no compten.  Ah! I jo també sóc  rossa,  com l'avi, i llueixo el meu ros amb orgull.