dissabte, 21 de juny de 2014

Joguines antigues










No em faria res, jugar a ser viatgers, i prendre un tren  que marxés lluny a la recerca de nous horitzons. Seria bonic ser  maquinista, conductor, de camins marcats  amb  vies  de ferro. O tornar a agafar un tramvia d'aquells d'abans  que s'aturaven de sobte  quan es desconnectava el trolei i  s'havia  de tornar a penjar  del fil elèctric.

Podríem pujar  si vols  als  cavallets  de fira  i riure  i voltar,  mentre construïm  viatges reals,  en l'imaginari.

No em faria res  jugar a nines,  i tenir-ne  cura com si fossin de veritat.

Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Aquest és el joc brut  per excel·lència.

Les  fruites  vermelles de fusta pintada,  no ens faran cap mal, no són per  menjar...  només  jugarem a comprar  i a vendre.

Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Que podríem prendre mal fins i tot en un joc.

Et faré  un dinar,  et faré  esmorzar,  potser  un cafè,  només  de  joguina.

Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Oblida la lluita i dona'm la mà.

38 comentaris:

  1. Respostes
    1. Exactament així... Generacional l'expressió... ;)

      Elimina
  2. jugar per crèixer, des de la descoberta, des de la innocència, des de la fantasia i la realitat... jugar per aprendre a viure...
    bon inici d'estiu, Carme !! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre aprenent, Joan!! Bona entrada d'estiu!

      Elimina
  3. La poesia també és un joc, molt gratificant, no pas com jugar a guerres i a soldats.

    ResponElimina
  4. Tenint tantes opcions diferents, qui triaria jugar a guerres i soldats?

    ResponElimina
  5. No volem jugar ni a guerres ni soldats però estaria bé que els soldats si que fessin servir armes de joguina.

    Per cert, xulíssima l'epicerie de l'última foto. :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre m'ha fet gràcia les desproprcions en les joguines, a l'épicerie, si t'hi fixes una cirera ès gairebé tan gran com un rotllo de paper de wc... He, he, he...

      Elimina
  6. Jo havia jugat a soldats de petita (i a indis i vaquers)... els meus anaven a escola, d'excursió per les dunes del jardí i no es treien mai l'uniforme. A la guerra, crec que no hi havien estat mai. M'encanten les fotografies que ens mostres.

    "Nines, vaixells, cornetes,
    colors, llibres amb sants:
    aquestes són les joguines que
    hi juguen els infants.
    Davant, els ulls encesos
    que vénen d'uns jardins:
    aquestes són les joguines
    que hi juguen els destins"

    "Joguines" de Josep Carner

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin poema més encertat al meu pots, Loreto. Gràcies!!!

      Elimina
  7. Una visita al museu de Figueres i ... a jugar!
    http://www.mjc.cat/

    Bona tarda Carme :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquestes joguines (o joguets, com dieu a Figueres) també les he pescat a Figueres, en una fira... Al museu també hi he estat. Dos cops, encara que ja faci força temps. I una cosa curiosa és que a l'edifici del museu jo hi vaig dormir una nit... Quan era hotel. :) ara que hi penso, crec que ja t'ho havia dit...

      Elimina
  8. De petit jugava a "indius" i americans, tenia algunes espases i pistoles i havia llegit aquells tebeos que feien "historietes" dels episodis de la Segona Guerra Mundial ("Hazañas Bélicas") . Tot plegat era només un joc ; un conjunt de fantasies. Cap d'aquestes "activitats" m'ha impedit, de més gran, rebutjar la violència i considerar la guerra com la pitjor de les maldats. El que és curiós és que avui dia mai em passarà pel cap regalar als meus néts joguines o "contes" d'aquesta mena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que a vegades ela jocs "violents" dels nens serveixen fins i tot per canalitzar adequadament i a travès del joc agressivitats normals i contingudes infins i tot pot ser bo... Però a mi no m'agrada pas jugar-hi, és una opció personal i metafòrica...

      A mi tampoc se'm passa pel cap regalar aquestes coses, però si ellsem demanen una espasa de joguina per ser cavallers, tampoc em semblarà massa malamwnt comprar-la.

      Gràcies per la reflexió. M'has ajudat a fer la meva.

      Elimina
  9. Jugar a soldats? quin avorriment!!! Millor qualsevol joc on no hi hagi armes, com a molt a guerres d'aigua!!!
    petonets

    ResponElimina
  10. Jo jugaria amb les nines i els trens...El museu de joguines de Figueres, preciós i el de Verdú, també...
    Gràcies per aquests records d'infantesa , Carme.
    Veig que has tornat a activar les lletres robot...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era una fira, no pas cap museu... Però molt bonica.

      Deixaré les lletres uns quants dies a veure si es desacostumen d'enviar-me tantes coses... M'omplen el mail de porqueria...

      Bona nit.

      Elimina
  11. No, no em demanis de jugar a guerres ni a soldats. Que entre nosaltres només onegi la bandera de la pau en un país anomenat Amor.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben bé així, Montse, m'agrada molt com ho dius...

      Una abraçada del país de l'amor.

      Elimina
  12. La darrera foto és una passada! Ara mateix començaria a jugar amb l'Epicerie aquesta... si és que hi ha de tot!! Amb tants com som, podríem passar una bona estona... Després anem a la cuineta i, amb el que hem comprat, preparem una bona teca hehehe

    Els soldadets, si volen, també poden jugar... però a comprar i a cuinar! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si s'hinposen tots... Faren molta feina, cuinant... Serà una festa.

      Jo jugava molt a comprar i a cuinar...

      Elimina
  13. Les joguines no haurien de desaparèixer mai! Jo jugava molt a "boiguetes", però res de productes de plàstic.... agafava les revistes dels supermercats de propaganda i em dedicava a retallar els aliments, heheh!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo hi jugava també amb herbes i fulles i llavors... Que representaven verdures, enciams, mongetes...

      Elimina
  14. M'agrada molt aquest post, les joguines són una passada i el text que l'acompanyes és preciós, molt encertat. A casa teníem botiga de joguines i veure'ls em porta molt records. Recordo com m'agradaven les miniatures, veig que a molts els entusiasme l'espicerie, amb aquestes minúscules caixetes talment igual que les de veritat; en canvi les nines em feien una mica de "repelús" sobre tot les que duien perruca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin negoci familiar més maco per una criatura!!! A mi també m'agradanen les miniatures, però també les nines...

      Elimina
  15. No, jo tp vull jugar a guerres i soldats!
    Ara torna a estar de moda les cuinetes de fusta, i recordo la meva i com jugavem amb uns amics quan venien a casa. Ells tenien excalextrics i cotxes, i a mi, tb m'agradava quan hi anava. Però a casa cuinàvem, teníem un restaurant amb la meva cuina de fusta groga i verda, i anavem a mercat i compravem tomàquets de plàstic i pepinus....quants records de cop i volta!!!!

    No, no juguem mai més ni a guerres ni soldats!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les cuinetes no moriran mai... Canviran d'estil, però sempre hi haurà cuinetes de joguina... Jo hi havia jugat molt. La meva era mès moderna que la de la foto... :)

      Elimina
  16. Què maques aquestes joguines que mostres! Jo ja no hi havia jugat amb aquests tipus de joguines però m'encanta veure-les. Són realment peces de museu. Però vaig tenir un super, de l'estil de l'epicerie però més de plàstic, clar, que li vaig donar un rendiment... M'agradava tant jugar a anar a comprar i vendre. I amb les nines que els hi feiem nosaltres mateixes els vestits...Amb la meva veïna i els nostres germans ens muntàvem mil i una històries. També teniem una factoria de cotxes a la que hi vam jugat molt. Ni la SEAT n'ha fet tants de cotxes com nosaltres amb aquella joguina. Era tot molt senzill però ens ho passàvem pipa. Ara els nens no es diverteixen amb res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada de saber els teus jocs, els jocs só l'enriquiment de l'ànima...

      Elimina
  17. ahir vaig estar fent fins a tres intents de deixar un comentari i cada cop el misteriós senyor o senyora blogger se m'els menjava , avui de moment sembla que sóc afortunada, a mi les joguines antigues m'agraden molt , jo jugava a tot i amb el que podia tant amb els indis i soldats del meus cosins com a cuinetes
    bona revetlla!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso que jugar a tot està molt bé. El meu escrit és absolutament metafòric... És ara que ja no vull jugar a guerres... Gràciez, Elfree, per la insistència en deixar el comentari. T'ho agraeixo molt.

      Elimina
  18. Uf, sobretot aquestes joguines de llauna... i les primeres de plàstic, tan primitives... I sobretot, encara ganes de jugar una mica, amb les joguines que es presentin cada dia. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les ganes de jugar són les més importants, Miquel!

      Elimina
  19. També em pensava que era al Museu de Figueres.
    Jo jugava amb pedres i tests com a plats i olles, fins que vaig ser més grandeta.
    Les pepes han estat la meva joguina preferida, fins i tot ara!!

    No a les guerres, et dono la mà!!
    ... i aferradetes ... i somriures ☺

    ResponElimina
    Respostes
    1. És Figueres, però una fira al carrer.

      Ens les havíem d'empesar com podíem, però jugàvem igual...

      Bona entrada d'estiu, bonica. Una abraçada immensa.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari