No em faria res, jugar a ser viatgers, i prendre un tren que marxés lluny a la recerca de nous horitzons. Seria bonic ser maquinista, conductor, de camins marcats amb vies de ferro. O tornar a agafar un tramvia d'aquells d'abans que s'aturaven de sobte quan es desconnectava el trolei i s'havia de tornar a penjar del fil elèctric.
Podríem pujar si vols als cavallets de fira i riure i voltar, mentre construïm viatges reals, en l'imaginari.
No em faria res jugar a nines, i tenir-ne cura com si fossin de veritat.
Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Aquest és el joc brut per excel·lència.
Les fruites vermelles de fusta pintada, no ens faran cap mal, no són per menjar... només jugarem a comprar i a vendre.
Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Que podríem prendre mal fins i tot en un joc.
Et faré un dinar, et faré esmorzar, potser un cafè, només de joguina.
Però no, no em demanis mai de jugar a guerres ni a soldats. Oblida la lluita i dona'm la mà.
Juguem a fer l'amor i no la guerra.
ResponEliminaExactament així... Generacional l'expressió... ;)
Eliminajugar per crèixer, des de la descoberta, des de la innocència, des de la fantasia i la realitat... jugar per aprendre a viure...
ResponEliminabon inici d'estiu, Carme !! ;-)
Sempre aprenent, Joan!! Bona entrada d'estiu!
EliminaLa poesia també és un joc, molt gratificant, no pas com jugar a guerres i a soldats.
ResponEliminaUn joc difícil, però gratificant.
EliminaTenint tantes opcions diferents, qui triaria jugar a guerres i soldats?
ResponEliminaJo no, per descomptat!!
EliminaNo volem jugar ni a guerres ni soldats però estaria bé que els soldats si que fessin servir armes de joguina.
ResponEliminaPer cert, xulíssima l'epicerie de l'última foto. :-))
Sempre m'ha fet gràcia les desproprcions en les joguines, a l'épicerie, si t'hi fixes una cirera ès gairebé tan gran com un rotllo de paper de wc... He, he, he...
EliminaJo havia jugat a soldats de petita (i a indis i vaquers)... els meus anaven a escola, d'excursió per les dunes del jardí i no es treien mai l'uniforme. A la guerra, crec que no hi havien estat mai. M'encanten les fotografies que ens mostres.
ResponElimina"Nines, vaixells, cornetes,
colors, llibres amb sants:
aquestes són les joguines que
hi juguen els infants.
Davant, els ulls encesos
que vénen d'uns jardins:
aquestes són les joguines
que hi juguen els destins"
"Joguines" de Josep Carner
Quin poema més encertat al meu pots, Loreto. Gràcies!!!
EliminaUna visita al museu de Figueres i ... a jugar!
ResponEliminahttp://www.mjc.cat/
Bona tarda Carme :)
Aquestes joguines (o joguets, com dieu a Figueres) també les he pescat a Figueres, en una fira... Al museu també hi he estat. Dos cops, encara que ja faci força temps. I una cosa curiosa és que a l'edifici del museu jo hi vaig dormir una nit... Quan era hotel. :) ara que hi penso, crec que ja t'ho havia dit...
EliminaDe petit jugava a "indius" i americans, tenia algunes espases i pistoles i havia llegit aquells tebeos que feien "historietes" dels episodis de la Segona Guerra Mundial ("Hazañas Bélicas") . Tot plegat era només un joc ; un conjunt de fantasies. Cap d'aquestes "activitats" m'ha impedit, de més gran, rebutjar la violència i considerar la guerra com la pitjor de les maldats. El que és curiós és que avui dia mai em passarà pel cap regalar als meus néts joguines o "contes" d'aquesta mena.
ResponEliminaJo crec que a vegades ela jocs "violents" dels nens serveixen fins i tot per canalitzar adequadament i a travès del joc agressivitats normals i contingudes infins i tot pot ser bo... Però a mi no m'agrada pas jugar-hi, és una opció personal i metafòrica...
EliminaA mi tampoc se'm passa pel cap regalar aquestes coses, però si ellsem demanen una espasa de joguina per ser cavallers, tampoc em semblarà massa malamwnt comprar-la.
Gràcies per la reflexió. M'has ajudat a fer la meva.
Jugar a soldats? quin avorriment!!! Millor qualsevol joc on no hi hagi armes, com a molt a guerres d'aigua!!!
ResponEliminapetonets
Molt millor qualsevol altre joc!!!
EliminaJo jugaria amb les nines i els trens...El museu de joguines de Figueres, preciós i el de Verdú, també...
ResponEliminaGràcies per aquests records d'infantesa , Carme.
Veig que has tornat a activar les lletres robot...
Petonets.
Era una fira, no pas cap museu... Però molt bonica.
EliminaDeixaré les lletres uns quants dies a veure si es desacostumen d'enviar-me tantes coses... M'omplen el mail de porqueria...
Bona nit.
No, no em demanis de jugar a guerres ni a soldats. Que entre nosaltres només onegi la bandera de la pau en un país anomenat Amor.
ResponEliminaUna abraçada!
Ben bé així, Montse, m'agrada molt com ho dius...
EliminaUna abraçada del país de l'amor.
La darrera foto és una passada! Ara mateix començaria a jugar amb l'Epicerie aquesta... si és que hi ha de tot!! Amb tants com som, podríem passar una bona estona... Després anem a la cuineta i, amb el que hem comprat, preparem una bona teca hehehe
ResponEliminaEls soldadets, si volen, també poden jugar... però a comprar i a cuinar! ;-)
Si s'hinposen tots... Faren molta feina, cuinant... Serà una festa.
EliminaJo jugava molt a comprar i a cuinar...
Les joguines no haurien de desaparèixer mai! Jo jugava molt a "boiguetes", però res de productes de plàstic.... agafava les revistes dels supermercats de propaganda i em dedicava a retallar els aliments, heheh!
ResponEliminaJo hi jugava també amb herbes i fulles i llavors... Que representaven verdures, enciams, mongetes...
EliminaM'agrada molt aquest post, les joguines són una passada i el text que l'acompanyes és preciós, molt encertat. A casa teníem botiga de joguines i veure'ls em porta molt records. Recordo com m'agradaven les miniatures, veig que a molts els entusiasme l'espicerie, amb aquestes minúscules caixetes talment igual que les de veritat; en canvi les nines em feien una mica de "repelús" sobre tot les que duien perruca.
ResponEliminaQuin negoci familiar més maco per una criatura!!! A mi també m'agradanen les miniatures, però també les nines...
EliminaNo, jo tp vull jugar a guerres i soldats!
ResponEliminaAra torna a estar de moda les cuinetes de fusta, i recordo la meva i com jugavem amb uns amics quan venien a casa. Ells tenien excalextrics i cotxes, i a mi, tb m'agradava quan hi anava. Però a casa cuinàvem, teníem un restaurant amb la meva cuina de fusta groga i verda, i anavem a mercat i compravem tomàquets de plàstic i pepinus....quants records de cop i volta!!!!
No, no juguem mai més ni a guerres ni soldats!
Les cuinetes no moriran mai... Canviran d'estil, però sempre hi haurà cuinetes de joguina... Jo hi havia jugat molt. La meva era mès moderna que la de la foto... :)
EliminaQuè maques aquestes joguines que mostres! Jo ja no hi havia jugat amb aquests tipus de joguines però m'encanta veure-les. Són realment peces de museu. Però vaig tenir un super, de l'estil de l'epicerie però més de plàstic, clar, que li vaig donar un rendiment... M'agradava tant jugar a anar a comprar i vendre. I amb les nines que els hi feiem nosaltres mateixes els vestits...Amb la meva veïna i els nostres germans ens muntàvem mil i una històries. També teniem una factoria de cotxes a la que hi vam jugat molt. Ni la SEAT n'ha fet tants de cotxes com nosaltres amb aquella joguina. Era tot molt senzill però ens ho passàvem pipa. Ara els nens no es diverteixen amb res.
ResponEliminaM'agrada de saber els teus jocs, els jocs só l'enriquiment de l'ànima...
Eliminaahir vaig estar fent fins a tres intents de deixar un comentari i cada cop el misteriós senyor o senyora blogger se m'els menjava , avui de moment sembla que sóc afortunada, a mi les joguines antigues m'agraden molt , jo jugava a tot i amb el que podia tant amb els indis i soldats del meus cosins com a cuinetes
ResponEliminabona revetlla!
Penso que jugar a tot està molt bé. El meu escrit és absolutament metafòric... És ara que ja no vull jugar a guerres... Gràciez, Elfree, per la insistència en deixar el comentari. T'ho agraeixo molt.
EliminaUf, sobretot aquestes joguines de llauna... i les primeres de plàstic, tan primitives... I sobretot, encara ganes de jugar una mica, amb les joguines que es presentin cada dia. :-)
ResponEliminaLes ganes de jugar són les més importants, Miquel!
EliminaTambé em pensava que era al Museu de Figueres.
ResponEliminaJo jugava amb pedres i tests com a plats i olles, fins que vaig ser més grandeta.
Les pepes han estat la meva joguina preferida, fins i tot ara!!
No a les guerres, et dono la mà!!
... i aferradetes ... i somriures ☺
És Figueres, però una fira al carrer.
EliminaEns les havíem d'empesar com podíem, però jugàvem igual...
Bona entrada d'estiu, bonica. Una abraçada immensa.