Tot semblava de joguina, però no ho era... les cases podien ser ben petites, com petits eren els espais i els temps. Una joguina es deixa sense massa recança i es retroba al moment volgut. Però allà les coses no funcionaven així. Les portes s'obrien i es tancaven i s'hi podia entrar i sortir de veritat, no pas només fer-ho veure. Quan se sortia, el fred i la fosca i la tristesa aclaparaven. Quan s'entrava, el joc tornava a començar. Però no, no era un joc. I calia mantenir el foc encès i deixar que pels vidre de les finestres entrés el sol i saber trobar quin era el gest que fos més entenedor per tothom a la vegada.
Però els vidres de les finestres estan tots trencats!!
ResponEliminaNo, n'haurien d'estar, doncs... Poca traça de la pintora... ;)
EliminaEls posts de joguina també s'escapen, ja veig que aquest l'has pogut enxampar. ;)
ResponEliminaA les blocaires de joguina se'ls escapen els posts cada dos per tres... Un dia em faré gran, no cal desesperar. ;)
EliminaDe vegades, si encarem les coses com si fossin un joc, poden ser més senzilles d'entomar. Estem jugant i podem guanyar o perdre, però és un joc.
ResponEliminaSí, però si no ho és... A vegades et quedes ben fotut. I t'adones que... Cal mantenir el foc encès i deixar que per les finestres entri el sol de veritat.
EliminaCarme,
ResponEliminano l'entenc, l'entrada d'avui!
Deu ser que les metàfores no estan prou ben trobades... Volia parlar de relacions que no són les més properes, que no són les familiars ni les més quotidianes... Que a vegades tenen més importància de la que ens pensàvem... O no... També podria ser que no, algun cop, el joc és només joc.
EliminaProcuraré no prendre'm mai les relacions importants d'amistat, de complicitat o del que sigui, com una joguina. Les relacions importants no són presons ni cadenes que ens lliguin, són més aviat com una preciosa rosa en un camp obert, la cuidés tu i l'altra persona, us permet ser lliures perquè ella mateixa viu en llibertat i us dona espai, però també demana tenir-ne cura i un compromís més que fet de paraules fet d'actituds.
ResponEliminaPreciós Carme, el que has escrit i més preciós encara el que vols transmetre.
Bruixeta, Mònica, l'has clavat, com sempre...
EliminaÉs bonic també el que tu dius... Com una preciosa rosa en camp obert...
Una abraçada
Cal fer un esforç per deixar les finestres obertes i procurar que entre el sol i ens escalfe a tots els que hi som, dins la caseta.
ResponEliminaDeixarem les finestres obertes i les portes a punt d'obrir... Sempre que calgui.
EliminaAi mira, les casetes, les trobo molt boniques...De petita m'agués agradat molt tenir una caseta de nines, però no hi havia calerons! M'imaginaré que són aquestes i en tindré dues...
ResponEliminaBona setmana, Carme.
Dues casetes de nines... aquestes d'aquest poblet ho semblaven totes, aquella tan petitona de l'altre dia i encara d'altres que no he dibuixat. Ho semblaven, però no ho eren.
EliminaQuan era petit, el que més mandra em feia després de jugar era endreçar les joguines. Aquesta caseta de no-joguina ens l'endreces tu mateixa.
ResponEliminaFita
Sempre fa mandra endreçar les joguines, però les no-joguines a mi m'agraden ben endreçades i no em fa gens de mandra... ho has encertat, l'endreço jo mateixa.
EliminaGràcies!
M'ha agradat molt com ho expliques i la lectura que n'ha sabut fer la Mònica.
ResponEliminaUn petó, Carme.
La Mònica té poders d'endevinació... Fanalet, em sorprèn sempre...
EliminaM'alegro que t'agradi, bonica, un petonàs.
Per calor que faci s'ha de mantenir el caliu, sempre
ResponEliminaAixò mateix...
Eliminasempre es millor obrir les finestres i les portes per que ens entri la llum i la calor i en pugui fugir la fredor.
ResponEliminaUn petó nina!