dilluns, 30 de juny de 2014

Reflexions des d'una galeria selvàtica a Rubí


Amagats rere aquesta selva de plantes (s'entrelliguen les unes amb les altres, surten de dotzenes de torratxes diferents, però semblen una sola i cobreixen molt més de la meitat de cada obertura) parlem, aquí, des dels blogs, d'un blog a l'altre de coses petites i dels estius d'abans que eren tan llargs. I que ens porten bons records.

Les coses petites entusiasmen gairebé tothom, diuen que són les que ens porten la felicitat, però a mi no em diuen res... no acaben d'interessar-me mai prou, mai del tot.  Quan em dius quines són aquestes coses petites que trobes interessants: el llibre que llegeixo i que m'agrada  tant, l'excursió que he fet amb els amics, el sopar de  la revetlla amb uns altres  amics, una festa solidària per recollir fons per...  Ah! però  és  que això no són coses petites, totes aquestes coses són importants per a mi.  Les coses petites, doncs, jo les trobo grans.  O potser és que les coses grans, les que són importants, la gent les troba petites.


Parlem de l'estiu,  com una  capseta  per  obrir,  una capseta  que segons  amb quin gest  l'obrim serà d'una manera  o d'una altra... i recordem els estius d'abans, els estius de la infantesa,  de la nostra infantesa,  dels que ja som grans, quan l'estiu era molt més  llarg. L'escola  començav  el dia 2 d'octubre i teniem tres llargs mesos de vacances. La vida era plàcida i no calia fer tantes coses com ara. No hi havia casals d'estiu, no hi havia tants clubs  esportius, simplement jugàvem,  i  jugàvem  i tornàvem  a jugar... i l'estiu que era  tan llarg, marcava  un canvi, sempre  en moltes coses. Creixíem, canviàvem de curs, o d'escola, o de lloc de viure. I vivíem intensament. A cada estiu  una aventura  nova (petita,  però molt gran).  L'estiu era sempre una frontissa que enganxava  dos fulls diferents  de vida.


Ara l'estiu és un instant que no marca cap canvi, ni cap diferència. Obrim la capseta, el seu contingut s'esgotarà ben de pressa i en nosaltres no haurà canviat gran cosa, tot just alguna arruga   o algun quilet de més...  (petites coses, petites, de les  que no m'interessen gens).

26 comentaris:

  1. Una cosa molt gran en una de molt petita és el meu lema! Tu que ets poeta saps de la grandesa de les coses suposadament petites.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposadament petites... és cert. El teu lema és molt maco i profund, Helena!

      Elimina
  2. Les anomenem "coses petites" potser perquè només ens impliquen a nosaltres però tens tota la raó, són prou importants per atorgar-lis el títol de "coses grans" perquè són les coses que ens fan feliços. Aprofitem l'estiu per fer-ne algunes encara que també tinguis raó que els estius d'ara no siguin com els estius de quan érem nens, han canviat els estius... i hem canviat nosaltres, de totes maneres. :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nosaltres, encara hem canviat més que els estius, Mc! :))

      I suposo que perquè siguin grans o petites hi ha una gran part d'actitud... o de temperament, també.

      Elimina
  3. Tu ho has dit "les grans petites coses" ... Per a mi també són això!!
    Les petites són aquelles que s'assaboreixin poc a poc i sempre et queda d'elles aquell regust dolç per recordar...Són molt íntimes i jo, quan visc aquests moments, sempre dic o penso, que soc feliç.
    Bon tema per reflexionar...Des de la teva "torreta" llences els primers brots i ja ens veus com cadascun des de la nostra, anem afegint branques i, totes, "entortolligades formem aquesta galeria selvàtica" que ens mostres.
    Quina bona analogia has fet!!... Veus com sempre em fas anar més enllà!!...M'agrada...Gràcies.
    Una abraçada molt forta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En el moment que em dius són íntimes o molt íntimes, ja no poden ser petites... ja es fan grans d'autenticitat i de vida intensa.

      Una abraçada molt forta.

      Elimina
  4. Estic amb tu amb els estius llargs que teníem els infants de 50 anys enrere. Jugar, banyar-se a la riera o a la platja i tornar a jugar. Sense cursos d'anglès ni res de res. Només amb el "Cuaderno de vacaciones" que sempre quedava a mig fer, i no passava res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quins estius, Xavier!!! Jo no anava gaire a la platja en aquella època, però si al riu, a les gorgues, al camp, a l'hort, a la muntanya, amb bici...

      ;) però he de confessar que el meu "Cuaderno de vacaciones" mai no quedava a mig fer, jo era una nena una mica estranya i resulta que m'agradava el quaderna aquest...

      Elimina
  5. No era tan llarg, l'estiu, eh? Els darrers quinze dies havíem de fer la llibreta de vacances, que no era cosa petita.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah! no, no, no... el quadern jo l'anava fent de seguida... els darrers 15 dies? encara t'hi posaves prou aviat!!! Jo creia que el faries tot en un dia!!!

      Elimina
  6. si ens anéssim tres mesos sencers d'estiu a qualsevol llogaret, sense cotxe, sense ordinador, sense telèfon mòbil, caminéssim o sentíssim l'aigua del riu córrer i els grills a la nit, si paréssim, si escoltéssim passar el temps, i penséssim la vida i la gent, i ens deixéssim portar per sopars amb amics antics i nous, converses enceses i deixar-se anar per les passions del moment, i per les picades del les ortigues i per la mandra de la tarda havent dinat.. potser els tres mesos ens significarien més, molt..
    són coses que podem fer, i que encara no sabem perquè no les fem..
    no sé si són coses petites o grans, són vida, la vida és petita o és gran? depèn del dia en què t'ho mires..:)
    com sempre un bell post, Carmeta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada la teva pregunta de si la vida és petita o és gran. M'agrada molt, perquè potser aquí està la qüestió. Potser sí que depèn del dia que t'ho mires... jo no la trobo gaire gran, la vida, si m'ho plantejo així. És com és, la vida, és un anar fent, que per més voluntat que hi poso en fer grans tantes coses com puc i gaudir-la tan com es deixa, mai no m'ha acabat de semblar prou gran.

      No sabem perquè no les fem aquestes coses... ens anem comprometen, embolicant, lligant amb mil històries. Ens haurien d'ensenyar a reiniciar-nos... o a apagar-nos i tornar-nos a connectar. :)

      Gràcies, lolita, el fet que t'hagis decidit a comentar, em fa molta il·lusió. Ets com una mena de control de qualitat... ;) he, he, he...

      Una abraçada.

      Elimina
  7. Teníem temps per a tot, per jugar i jugar i tornar a jugar, fins i tot per no fer res ... els sabors eren més intensos i l'aigua refrescava més ... i el xiulet del gelater a l'horabaixa, era com si arribés un mag amb el millor regal ... i l'àvia cosint fora quan tombava el sol ... i les galetes amb un trosset de xocolata ... i els llibres dels meus germans grans ... i les ferides als genolls que es netejaven amb saliva ... i el "ara no et faig amiga" i poc després, sí ... i els dies llargs amb les seves llargues nits ...
    Molt curt és l'estiu ara, tan curt que si no fos per la calor no sabríem si ha passat. Tot i així, curt, estic segura que alguna cosa em sorprendrà gratament per assaborir-la i ficar-la en l'altra capseta, la dels records.

    Entrellacem-nos amb mots d'il·lusions d'estiu.
    Bon dilluns, ninona! ☺

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha fet gràcia la diferència de l'expressió "ara no et faig amiga" nosaltres dèiem "ara no t'estic amiga" i poc després sí. ;)

      Esperem que ens sorprengui gratament, l'estiu, en alguna cosa petita... de les que són grans disfressades de petites.

      Si ens entrellacem amb mots i il·lusions d'estiu, això ja serà una cosa per posar a la capseta dels records.

      Bona setmana, bonica!!!

      Elimina
  8. Sí, però penso que tots mitifiquem la propia infantesa. Llavors miravem amb uns ulls més tendres... Jo quan veig el munt de coses que fa o podria fer la meva filla, a més de jugar, em fa una mica d'enveja.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que això depèn del caràcter o de les necessitats de cadascú...

      Jo quan veig totes les coses que poden fer els meus néts (o que han de fer els meus néts, segons com t'ho miris) no me'n fan gens d'enveja. Però jo reconec que sóc de vida tranquil·la i poc agitada.

      Elimina
  9. Si em deixes, amb molt de gust jo signo la teva reflexió, l'has clavat...I abans ningú s'avorria, en canvi ara...Les coses petites, ens fan ser més grans com a persones!
    Petonets Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro de coincidir... al menys pel que fa a la qüestió de l'estiu. Amb les coses petites no sé si coincidim gaire... :)

      Petonets, M Roser.

      Elimina
  10. M'agradaven aquells estius... llargues tardes de banys al riu o a la piscina, corren pel bosc...
    Tot i ser una estació que mai m'ha agradat gaire ( de petitona si) dons la calor en mata... últimament encara m'agraden menys....

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'agradaven... molt més que els d'ara...

      Elimina
  11. Hauríem de definir bé què són les coses grans i les petites, però entenc molt bé el que vols dir, perquè d'això anava el meu darrer post, en realitat. Que et toqui la loteria pot ser una cosa gran que et farà content, o comprar-te un cotxe ben luxós. Però no són aquelles que ens arriben al cor, perquè quan es passa l'efecte ja no recordem el que hem sentit. Molt poca gent recordarà al cap del temps què va sentir quan va estrenar aquell cotxe, però molts recordem aquella trobada amb els amics en que vam estar tan a gust i que ens ha deixat moltes anècdotes que anirem recordant al llarg del temps. És una petita cosa, però en realitat és ben gran, perquè surt del cor i no es paga amb res.

    I pel que fa als estius, fa temps que he oblidat aquells tan llargs i que ja són només una temporada més que fa molta calor i prou. Però bé, sovint va associat a vacances igualment, i això sí que ens agrada, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha coses que són impossibles de definir... perquè no ens posaríem pas d'acord, però estic segura que sí, que ja ens entenem...

      Jo sí que recordo els estius de la infantesa i de la meva curta adolescència... tot i que fa molt de temps, eren genials!!!

      Elimina
  12. Jo sí que visc la intensitat de les petites coses; potser perquè les grans ja se m'han acabat... I potser hauriem de concretar quan es poden definir com a petites o com a grans. Una trobada familiar potser no es faria cap gran lloc en la meva història personal. Però l'instant de complicitat amb el meu nét que em demana pujar al coll i em fa una llarga abraçada un dia que estic feta pols i només tinc ganes de plorar, sí que és aparentment una cosa petita però que recordaré sempre. La lectura d'un bon llibre potser tampoc passarà al rècord de les grandeses, però el gest del seu autor regalant-me'l i escrivint unes paraules molt personals com a dedicatòria, potsr sí que serà inoblidable. Perquè potser més que parlar de petites grans coses, o de grans petites coses, hauríem de parlar de coses importants per cadascú de nosaltres. I les coses importants sempre són grans...
    També pot influir en la nostra percepció de la durada del temps (estius molt llargs) el fet que durant la infantesa el temps tenia una altra dimensió... Podem recordar 4 anys d'aquella època i semblar-nos gairebé mitja vida, mentre que els darrers 10 anys actuals ens sembla que han passat volant...
    Allò que anomenem les petites coses, les importants, dependran també del moment en què les vivim; després d'una depressió o de remuntar una malaltia greu, tot cobra una nova dimensió per a nosaltres, com una vida acabada d'estrenar, i redescobrim cada instant, cada raig de llum, cada nou dia, i tot ens fa feliços, ens sentim riquíssims amb coses petites que per a nosaltres són vitals i molt grans...
    Actualment, els estius tampoc em fan cal il·lusió especial. No en deixaré escapar cap moment, però no son especials en cap aspecte. Serà potser l'escepticisme dels anys o un cert cansament vital... Per sort, queden aquells estius llargs i feliços en algun calaix del rcord.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó que més que petites o grans hauríem de dir importants o poc importants. Per a mi hi ha coses petites que són molt importants i per tant ja no les trobo petites. Els teus exemples són molt clars i els comparteixo absolutament. Fins i tot diria que un llibre, la lectura d'un bon llibre pot ser una cosa molt important, perquè et fa sentir, el fa rumiar, perquè trobes que t'explica i així no et sents tan sola. Saps qui hi ha un autor que encara que no el coneguis de res, ha sabut explicar com penses o com sents.

      Procurarem no deixar escapar cap moment de l'estiu, a veure...

      Una abraçada.

      Elimina
  13. Tens raó, Carme. El que abans semblava una vida, ara és un instant. La relativitat del temps depèn molt del moment de la vida en què t'ho mires. Tan relatiu ara com quan teníem deu anys. Ah, a mi tampoc no m'interessen gens aquestes petites coses de l'arruga o el quilet. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Teresa, per les complicitats... Una abraçada.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari