En les dues novel·les (no sé si en totes) utilitza el recurs de fer que passin coses impossibles. Les coses impossibles del primer llibre que vaig llegir, no em van entusiasmar gens, crec recordar que era que el pare de la protagonista s'havia mort i que tenia una altra oportunitat i seguia vivint. Pse... no em va convèncer l'invent.
En aquest "El lladre d'ombres" allò que és impossible, té el seu encant. És com un conte de nens, però en format adults. Amb una fantasia tendra i bonica. Amb les ombres com una metàfora. El protagonista des de petit té la capacitat (que no la controla, per cert) de canviar-se l'ombra amb una altra persona quan les ombres coincideixen. No pot evitar-ho. I després aquesta ombra li parla dels sentiments i dels pensaments de la persona a qui li ha robat. I té una informació suplementaria sobre les altres persones. Les altres persones tenen la seva ombra, però no sembla que sàpiguen treure'n el mateix profit.
És com si fos una persona terriblement empàtica i que després d'una conversa, o d'haver vist i parlat amb algú, conegués exactament tot allò que pensa i que sent.
El que m'atrapa d'això és la seguretat que ell té, que els seus pensaments són encertats. I ho són.
Em fixaré una mica més amb la meva ombra... a veure si m'ajuda a tenir seguretat en tot allò que endevino.
Hola Carme!! Sembla interessant el llibre, no he llegit encara res d'aquest autor però m'agrada la idea de que passen coses impossibles... Em recorda a Peter Pan allò de l'ombra... un poquet. bona recomanació!
ResponEliminaHola Ada, jo m'ho he passat bé llegint-lo com un conte i m'ha fet rumiar força llegint-lo comuna metàfora. A veure si us agrada aquest autor quan el tasteu.
EliminaTampoc he llegit res d'aquest autor. A mi, això del recurs de les coses impossibles i la fantasia m'ha fet venir al cap en Murakami, no sé si tenen molt a veure però perquè no definiria el 1Q84 com un conte de nens... ;-)
ResponEliminaBé, Mc, ja saps que per a mi Murakami és un cas especial i a part... és un altre nivell, de tot, literari, de complexitat de la història i sobretot de complexitat de la fantasia.
EliminaAquí la part de fantasia és tan simple com aquesta. És un nen que li passa això, quan la seva ombra es creua o es toca amb una altra, la canvia i després l'ombra li parla i li explica coses. El nen creix i manté aquesta particularitat. No, no té res a veure amb 1Q84, allò és un món infinit que no te'l pots acabar mai ni acabar-lo de copsar del tot., per això es tant atractiu per a mi. Penso que s'hauria de rellegir i rellegir, per captar més coses, però no ho faig. L'avidesa de llegir llibres nous em fa perdre aquestes oportunitats. ;-)
Murakami per a nens?? Pobres nens!! :-DDDDD
EliminaNo, no, no...
EliminaSembla un llibre interessant aquest...Espero que ningú em robi l'ombra, perquè no em descobreixin els sentiments...
ResponEliminaBon cap de setmana, Carme.
És maco, sí...
EliminaA mi també em passa això, però després se'm barregen i no sé quina ombra m'ha dit què... i faig cada ficada de pota!! ;-))))
ResponEliminaPotser m'agradaria aquest...
Jo crec que sí que t'agradaria. Lllàstima que el tinc en francès sinó te'l deixaria...
EliminaNo es Murakami, no...
No conec cap d'aquests llibres, no puc opinar, tot i que aquest darrer sembla prou engrescador. Em quedo amb la teva darrera frase, Carme: si fixar-se en la pròpia ombra hagués d'ajudar a tenir més seguretat en les coses que s'endevinen, m'hi apuntaria de seguida!
ResponEliminaUna abraçada!
Sabia que ho entendries... Tot aquest post, per transmetre això. M'agradaria agafar seguretat en tot allò que endevino, perquè quan comprovo que ho he endevinat em fa molta ràbia no haver-me fet cas, sobretot quan algun cop no he actuat en conseqüència. Però a falta d,intercanvi d'ombres haurem d,inventar alguna cosa diferent per saber reconèixer i millorar aquesta lectura que fem de les altres persones.
EliminaNo m'agradaria gens que aquest lladre em robés l'ombra, però el llibre pinta bé. Me l'apunto
ResponEliminaDona, Loreto, era un lladre bo... Sempre ho utilitzava per millorar les coses... Ho utilitzava bé. ;)
EliminaLes ombres són obedients. Sempre ens segueixen. I alguna tarda caminen davant nostre.
ResponEliminaLes d'aquest llibre, no ho eren... canviaven de propietari cada cop que els hi donava la gana.
EliminaAra, quan caminen davant nostre, tenim la sort de poder-les vigilar.
fa bona pinta , ara per ara segueixo llegint els altres llibres que tinc pendents, ja m'he llegit la sergent grimm a veure si un dia d'aquest en dic alguna cosa
ResponEliminaJo també tinc un munt de llibres pendents...
Eliminaa la llista que cada dia és més llarga :( i la prestatgeria de pendents més plena....
ResponEliminaEns passa a tots, això!!!
EliminaM'has fet pensar en els que fugen de la seva pròpia ombra, perquè li tenen tanta por.
ResponEliminaA mi, "totes les coses que no ens vam dir" tampoc em va acabar de fer el pes. L'estiu passat vaig llegir "El primer dia" i bé, entretingudet. Sense grans pretensions, d'estiu. Però aquest estiu no continuaré amb ell, de moment.
He, he, he... doncs no se m'havia acudit pensar en aquests...
EliminaHo entenc, que no segueixis amb ell, jo tinc "El primer dia" però en francès per a llegir aquest estiu... a veure. :)