dilluns, 7 de juliol de 2014

Flors a la mà


Ella t'havia ofert les millors flors que tenia, de pètals suaus i colors bonics, també la seva mà estesa,  

Tu te les  vas menjar,  golafre,  com si les flors fossin aliment del cos  i no  de l'ànima.

32 comentaris:

  1. Ella, acostumada a donar sense rebre, va obrir els ulls com poques vegades havia fet abans. Era un regal tan desitjat en aquells moments!!
    La seva ànima va volar lluny, cercant la mà amiga. Gest silenciós, perquè no trobava paraules que poguessin agrair el gest, tampoc eren necessàries, sabia que ella ho entendria.
    Els colors d'aquelles flors, ofertes des de la seva mà oberta, li van retornar el somriure.

    Bona setmana, nina!
    Bessets dolcets :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La teva història és més dolça que la meva, lluneta. Gràcies!!!

      Bona setmana, sí!!! Una abraçada.

      Elimina
    2. Mooolt més dolça, hauria hagut de dir...

      No sé si t'hauria de demanar disculpes, per haver utilitzat aquesta foto, meva-teva, però em va venir la idea al cap i no vaig pensar en res més. Una metàfora que m'agradava. Uf!

      A vegades la distància ens desarma una mica... però busquem moments coincidents. Busquem inspiració en les coses que ens vénen a les mans. I aquestes flors van ser tant ben rebudes, com explica el teu conte...

      "Elles van poder intercanviar els somriures que tant necessitaven. Perquè sempre la màgia retorna, sempre els somriures retornen i creixen en oferir-los."

      Gràcies pels somriures, bonica!!!

      Elimina
    3. Quan he tornat veure la foto no m'he sabut estar de posar el que vaig sentir, tot i que sé que hauria d'haver anat amb la direcció que tu ens explicaves. Ara sóc jo que et demano disculpes si no ho deixat clar ... i la veritat no sé si hauriem de fer-ho cap de les dues. Tot i que estem lluny, tot i que encara no ens hem vist en persona, jo et sento com si ja fossis part de mi, de la gent que estimo.

      I aquesta nit, tornem a deixar-nos somriures, amb les mans plenes de colors.
      Gràssis nina, per ser-hi i per ser. ☺

      Elimina
    4. Somriures que em tornen a venir molt i molt bé.

      Gràcies a tu per la companyia de sempre. Petonets.

      Elimina
  2. El més important que es va perdre, va ser la mà estesa.

    ResponElimina
  3. Pobre babau, finalment no va saber adonar-se de com era de valuós allò que se li oferia i ho va malmetre!.
    Qui pogués recollir tan sols l'aroma dels pètals i adormir-se recordant els seus colors.
    Una abraçada immensa que aculli com unes mans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha moltes persones que no veuen la riquesa que tenen davant... A vegades ni la que tenen a dins. O potser la veuen i no la volen... O la volen doblegar d'una manera forçada per ficar-la en un àmbit massa esquifit on no hi cap.

      Està bè, finalment ells o elles s'ho perden.

      Una abraçada immensa de tornada, Mònica. Gràcies!

      Elimina
  4. El que no m'ha quedat clar és si s'ha menjat les flors i la mà només o el braç sencer.

    ResponElimina
  5. És clar, li ofereix aquestes flors tan belles...Però després li queda la mà oberta, potser per rebre alguna cosa, si més no un petó!
    Que tinguis un bon dia, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tan clar, tan clar jo no li veig... He, he, he... Tot són punts de vista...

      Elimina
  6. El que em fa més ràbia és que potser ell ni s'ho ha plantejat, que aquelles flors no eren per ser menjades... I òbviament, ni es podrà imaginar que ella pugui sentir-se trastornada i desencisada... En tot cas, potser li prenguntarà: I es pot saber què et passa ara?
    La vida... Difícil a voltes. Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament, Montse, i entenc la teva ràbia. Penso que podria ser que o bé no s'ha plantejat res o s'ha plantejat alguna cosa tan incomprensible per a ella, com pot ser -ho per a ell, que les flors no es mengen. A vegades homes i dones semblem incompatibles.

      I la pregunta... si aquesta pregunta... recoi amb la pregunta.

      Sí, la vida és així, plena de complicacions inútils. Una abraçada, Montse.

      Elimina
  7. N'hi ha que no veuen que fan el ruc ni que se'ls s'hi expliqui...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha agradat això de fer el ruc. Els rucs segur que deuen menjar més d'una flor. He, he, he...

      Elimina
  8. Els babaus golafres, alguns cops, quedem tant colpits per la bellesa i la dolçor que s'ens ofereix (poc acostumats que estem des de petits...), que no sabem mesurar el gest. L'acció. En el que hauria de ser un mostra de goig per compartir-ho amb tothom.
    El resultat és barroer i feridor.

    Els golafres-babaus-xerraires, molts cops ja ho tenim això...

    Petonet dolç :¬)***

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, poeta, quines coses dius...

      Saps? No deixa de ser una sort tenir la visió, aquí mateix, d'un que s'anomena a ell mateix "golafre" i d'aquesta manera entendre una mica millor aquest menjador de flors...

      Moltíssimes gràcies per deixar la teva opinió tan valuosa... Que segur que ens ajuda a entendre. Tant de bo que srmpre ens expliquéssim, tant de bo.

      Una abraçada immensa, barbo...

      Elimina
  9. és que a vegades, es volen menjar, fins i tot, l'ànima.
    avui, ets la segona blocaire que em regala la cita de la Virginia Woolf. Impressionant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades amb aquella cara d'innocència...

      És que ha arribat de "Minimalia" avui... Me l'he hagut de quedar...

      Elimina
  10. Florit per dins i la ma estesa en tota la cara., amb la velocitat i contundència necessària

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es pot utilitzar una altra mena de contundència... També...

      Elimina
    2. En tot cas, contundència és la paraula clau.

      Elimina
  11. Oh, que boniques aquestes flors! M'has recordat la Teresa Goday de "Mirall trencat", que es menjava les flors. És una metàfora preciosa.

    ResponElimina
  12. És dur no estar preparat per rebre flors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla una molt bona manera de mirar-s'ho... Gràcies, Rafel!!!

      Elimina
  13. Trist però cert... M'ha agradat molt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hauríem d'oblidar mai els aliments de l'ànima, ni en les flors ni en l'amor.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari