 |
| Joan Brossa: inventa dins A l'altra banda del riu i altres històries |
Deixar-ho tot i marxar sol.
No va dir res a ningú i va agafar un tren.
Durant el viatge li feia nosa l'equipatge. Fins i tot el barret i les sabates.
Descalç va baixar del tren i va començar una nova vida. Volia renéixer. Sense res.
Talment com renéixer. Això és començar de zero. Si es deixa tot enrere, deu ser que tot fa nosa i cal reconstruir-ho tot.
ResponEliminaPotser no és nosa ben bé...
EliminaEn aquestes coses, el més difícil és fer el primer pas. Tant difícil que hi ha molta gent que no s'atreveix (no ens atrevim?) a fer-lo mai... encara que també pot ser que no el vulguem fer perquè no ens calgui, d'altra banda. :-)
ResponEliminaSuposo que a la majoria de la gent no li cal... això són casos excepcionals. :-)
EliminaQue valent! Costa tant o més desprendre's de les persones com dels objectes personals. Llegint-t'ho agafen ganes de fer el mateix :)
ResponEliminaEstic amb tu, les persones costen, és el que costa de veritat... encara que dels objectes també pugui costar. Potser no cal ser tan dràstic, jo em conformaria amb una escapada-fugida mes interior. :)
EliminaUna heroica aventura, en comparació als que estem acostumats a comprar bitllet d'anada i tornada.
ResponEliminaTampoc cal que ens fem herois... al menys no tots.
Eliminam'agraden els viatges en tren, però hi ha massa coses que no podria deixar enrere
ResponEliminaÉs una bona sort que hi hagi coses que no vulguem deixar enrere.
EliminaTanmateix, la maleta, el barret i les sabates li serveixen a un altre per, també, renéixer en una nova vida.
ResponEliminaAferradetes
Molt bé, Alfonso, reciclant pertinences, bona idea!!! Segur que per a un altre són una nova vida... potser dirà: a veure el barret? Sí, em va perfecte!!!!
EliminaAferradertes...
Això sí que és voler començar de zero... ara bé, jo, com a mínim, les sabates les mantindria... :-)
ResponEliminaJo no sé si voldria començar de zero... crec que no... però canviar un munt de coses! això segur :-) (clar que moltes no depenen de mi...)
Ja saps, Assmpta, és una manera de dir... no deixa de ser, una metàfora més...
EliminaCARME, des de que vas posar això de la verificació de paraules, no m'ha tornat a passar allò de perdre els comentaris. Ni una sola vegada!! :-))
ResponEliminaDoncs a mi no em passa a cap blog concret sinó alguna vegada aquí i una altra allà. Ara no sé si té a veure amb la verificació de paraules...
EliminaUn acte de valentia. Costa molt començar totalment de cero i s'ha de ser molt valent per deixar-ho completament tot enrera
ResponEliminaMolt valent, bruixeta tens raó!!!
EliminaNo m'agraden aquests talls tan dràstics per començar de nou, o per renéixer. El que hem estat fins ara ens fa tal com som, i a nosaltres mateixos no podem renunciar-hi... Reiniciar-se sí, i tant si així convé, però amb un mínim d'equipatge...
ResponEliminaUna abraçada!
Renéixer, t'hi posis com t'hi posis és bastant dràstic... Ara bé, mai no renunciem a nosaltres mateixos ni al que som, això no.
EliminaUna abraçada.
D'això en diuen anar lleuger d'equipatge!
ResponEliminaI que bé que s'hi va descalç quan tens ganes de tocar de peus a terra...
A mi em costaria anar descalça pel carrer i això que m'agrada, en segons quins llocs, per l'herba, per la sorra...
EliminaDifícil desfer-se de l'equipatge. No del que és susceptible de guardar-se en maletes sinó del que portem a dins.
ResponEliminaPerò segur que es pot començar de nou.
No vull començar de zero. Millor recomençar a partir del número en què ens hem quedat just en l'instant que he decidit que calia seguir però d'una altra manera.
De zero mai... hauríem de perdre la memòria i el cervell que tenim per començar de zero i això no seria pas desitjable.
EliminaNo, jo tampoc vull començar de zero... però a vegades hi ha necessitat de llençar coses... i fer neteja.
Realment és una manera dràstica de canviar de vida...Suposo que algú, devia aprofitar el seu equipatge, potser algú que també es volia reinventar i feia camí descalç...Espero que les sabates fossin del seu numero!
ResponEliminaPetonets, Carme.
He, he, he... Espero que les sabates fossin del seu número... Jo també.
EliminaI ell segur que també estaria content que algú les aprofités.
Bona nit, M Roser.
... encara que sabem que mai no és comença de zero... Sempre tenim tantes coses al cap i al cor per a bé i per a mal... Mentre escric això he anat més amunt i veig que ho tenim clar. Esclar que llençar andròmines -a vegades costa molt; com més temps fa que les tens més- és un bon exercici de purificació (quina paraula m'ha sortit :-)
ResponEliminaLlençar sempre costa, però, al menys jo, quan faig neteja i llenço coses a dojo, em sento alliberada.
EliminaM'agrada aquesta idea de la Roser. Per què no hi ha d'haver algú que aprofiti tot allò que a nosaltres ja no ens va bé, o nosaltres el que altres han rebutjat.
ResponEliminaI tant que sí... Així haurien de funcionar les coses, estaria molt bé.
EliminaAbandonar bagatge, deixar anar llast innecessari, alliberar-se del pes inútil. Encertada, la imatge, en concordança amb un moment mancat de nitidesa.
ResponEliminaAbraçades, des de El Far!
Deixar anar el llast és una expressió que m'agrada molt, perquè és precisament això el que hauríem decllençar, sigui material, sigui mental. A vegades costa molt reconèixer que alguna cosa és un llast.
EliminaAbraçades des del bosc...
Espere que, si més no, duga uns calçotets. A poder ser llargs, que les nits refresca.
ResponEliminaCalçotets llargs, ara a l'estiu??? Vols dir que no exageres??? ;DDDD
Elimina