Un regal inesperat...

No celebro res...  no és el meu Sant, ni el meu aniversari, ni tan sols l'aniversari del blog. Tot i així aquest setembre, a més a més del regalet dels responsables dels Relats  Conjunts. En McAbeu me n'ha fet un altre. No em negareu que aquesta història, inspirada en la pintora, és un gran regal!!!

MOLTÍSSIMES  GRÀCIES,  MC!!!

Us copio el seu post,  agafat  directament del seu blog Xarel-10

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Aix-en-Provence" (Carme Rosanas - 2013).

Un homenatge a la nostra amiga blogaire, al qual m'afegeixo amb un relat que més que estar inspirat per la pintura està inspirat per la pintora. :-)

AFICIÓ O FEINA

Li agrada molt pintar i aprofita qualsevol ocasió per fer-ho. No és estrany veure-la amb el llapis òptic damunt la seva tablet, esbossant les cares dels altres passatgers del tren que cada matí la porta a la feina o aprofitant l'estona de després de dinar per dibuixar, amb retoladors i en un petit bloc, aquelles primeres flors que omplen de color el parc que té davant del despatx on, per culpa de la crisi, cada vegada ha de passar més hores per poder-se guanyar la vida igual que abans.

De totes maneres, és durant les vacances quan més es pot dedicar a la seva afició i mai s'oblida de posar a la maleta la capsa de les aquarel·les i el bloc gran de dibuix. Li agrada descobrir petits racons de les ciutats que visita i passar-hi el temps que calgui mentre els seus pinzells van convertint la realitat que es mou al seu davant en traços de color damunt el paper. I justament això, és el que està fent ara en aquesta placeta d'Aix-en-Provence. Ha passat uns dies meravellosos recorrent la Provença francesa i ha pintat un bon grapat de quadres amb els paisatges de la Costa Blava, però no volia marxar sense dibuixar aquesta petita plaça mig amagada però plena de color i de vida. Fa estona que s'hi dedica i ja té el quadre gairebé acabat. Perfeccionista com és, el resultat no li fa el pes del tot: Que si la taula de la dreta sembla que «voli», que si l'arbre una mica també, que si no ha deixat tots els espais en blanc que caldria... Però en general, n'està ben satisfeta. Aquesta plaça li va arribar al cor pels colors: Pel vermell dels tendals dels bars, pel verd de les fulles dels arbres, pel blau de les finestres de les cases... i tots aquests colors són al seu quadre, d'això no n'hi ha cap dubte. Decideix doncs que pot donar la feina per enllestida i que és hora de tornar cap a l'hotel.

Quan es mig gira per començar a recollir les aquarel·les i tots els altres estris que ha deixat sobre el banc on seu, s'adona que just al darrere hi té un home que la mira somrient. No sap quanta estona fa que hi és ni que vol, però li torna el somriure i el saluda:

- Bonjour!
- Bon dia!. No s'estranyi que li parli català, jo també ho sóc i l'he sentida a vostè mentre s'acomiadava dels seus acompanyants per quedar-se aquí pintant...
- Caram!. Així fa una bona estona que m'observa...
- Sí. No he pogut evitar quedar-me a veure-la pintar. Sóc un expert en art. De fet, tinc una galeria a Barcelona.
- Bé, no sé si això que faig jo es pot considerar «art»...
- I tant que sí. No en dubti ni un moment. Amb aquesta estona que fa que l'observo, ja li puc dir que té força potencial i que s'hi podria dedicar professionalment.
- Vol dir?
- Naturalment. Si es volgués posar a les meves mans, li garanteixo l'èxit total. Primer, hauria de deixar de dibuixar en un bloc de paper i fer-ho sobre tela, sempre es poden vendre més cars els quadres que els dibuixets...
- Ah!. I després?
- A continuació s'hauria de dedicar a pintar llocs més coneguts que aquesta simple placeta mig perduda. La gent sempre paga més si el quadre és d'un lloc que pot reconèixer. No pateixi, jo mateix li diré que pot pintar i que no...
- Està bé. I després?
- Després faríem una exposició a la meva galeria. Amb els meus contactes i força publicitat, li asseguro que ho vendríem gairebé tot.
- Caram!. I després?
- Doncs després tornar a començar. Vostè faria els quadres que jo li digués i quan jo li digués per exposar-los a la meva galeria. Però amb la diferència que, com ja seria una pintora coneguda, aquesta vegada els podríem vendre més cars i en conseqüència guanyaríem molts més diners.
- Cosa que no està gens malament. I després?
- Hehehe!. Encara no en té prou?. Doncs aleshores ja tocaria descansar, dona!. Després se'n podria anar de vacances i fer el que més li agradi, per exemple.
- Ah, miri!. Doncs així no cal ni que ens hi posem perquè ja és això el que jo estic fent aquí: Vacances i gaudir del que més m'agrada!!
- Bé, escolti... em sembla que no ha entès el que jo volia dir...
- Al contrari, jo diria que ho he entès perfectament. Jo pinto per distreure'm, per divertir-me, per passar-m'ho bé en definitiva. I el que vostè em proposa ni és distret, ni molt menys és divertit i de cap manera m'ho passaria bé si acceptés la seva proposta. No li dic que les exposicions i la "fama" no estiguin bé, però no és això el que jo busco en la pintura ni en la vida. Diuen que "no hi ha cap pa que no costi una coca" i em sembla que aquesta coca que vostè m'ofereix la pagaria massa cara. I ara si em disculpa, m'esperen a l'hotel. Bona tarda tingui...