dissabte, 4 d’octubre de 2014

Un regal inesperat...

No celebro res...  no és el meu Sant, ni el meu aniversari, ni tan sols l'aniversari del blog. Tot i així aquest setembre, a més a més del regalet dels responsables dels Relats  Conjunts. En McAbeu me n'ha fet un altre. No em negareu que aquesta història, inspirada en la pintora, és un gran regal!!!

MOLTÍSSIMES  GRÀCIES,  MC!!!

Us copio el seu post,  agafat  directament del seu blog Xarel-10


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Aix-en-Provence" (Carme Rosanas - 2013).

Un homenatge a la nostra amiga blogaire, al qual m'afegeixo amb un relat que més que estar inspirat per la pintura està inspirat per la pintora. :-)



AFICIÓ O FEINA

Li agrada molt pintar i aprofita qualsevol ocasió per fer-ho. No és estrany veure-la amb el llapis òptic damunt la seva tablet, esbossant les cares dels altres passatgers del tren que cada matí la porta a la feina o aprofitant l'estona de després de dinar per dibuixar, amb retoladors i en un petit bloc, aquelles primeres flors que omplen de color el parc que té davant del despatx on, per culpa de la crisi, cada vegada ha de passar més hores per poder-se guanyar la vida igual que abans.

De totes maneres, és durant les vacances quan més es pot dedicar a la seva afició i mai s'oblida de posar a la maleta la capsa de les aquarel·les i el bloc gran de dibuix. Li agrada descobrir petits racons de les ciutats que visita i passar-hi el temps que calgui mentre els seus pinzells van convertint la realitat que es mou al seu davant en traços de color damunt el paper. I justament això, és el que està fent ara en aquesta placeta d'Aix-en-Provence. Ha passat uns dies meravellosos recorrent la Provença francesa i ha pintat un bon grapat de quadres amb els paisatges de la Costa Blava, però no volia marxar sense dibuixar aquesta petita plaça mig amagada però plena de color i de vida. Fa estona que s'hi dedica i ja té el quadre gairebé acabat. Perfeccionista com és, el resultat no li fa el pes del tot: Que si la taula de la dreta sembla que «voli», que si l'arbre una mica també, que si no ha deixat tots els espais en blanc que caldria... Però en general, n'està ben satisfeta. Aquesta plaça li va arribar al cor pels colors: Pel vermell dels tendals dels bars, pel verd de les fulles dels arbres, pel blau de les finestres de les cases... i tots aquests colors són al seu quadre, d'això no n'hi ha cap dubte. Decideix doncs que pot donar la feina per enllestida i que és hora de tornar cap a l'hotel.

Quan es mig gira per començar a recollir les aquarel·les i tots els altres estris que ha deixat sobre el banc on seu, s'adona que just al darrere hi té un home que la mira somrient. No sap quanta estona fa que hi és ni que vol, però li torna el somriure i el saluda:

- Bonjour!
- Bon dia!. No s'estranyi que li parli català, jo també ho sóc i l'he sentida a vostè mentre s'acomiadava dels seus acompanyants per quedar-se aquí pintant...
- Caram!. Així fa una bona estona que m'observa...
- Sí. No he pogut evitar quedar-me a veure-la pintar. Sóc un expert en art. De fet, tinc una galeria a Barcelona.
- Bé, no sé si això que faig jo es pot considerar «art»...
- I tant que sí. No en dubti ni un moment. Amb aquesta estona que fa que l'observo, ja li puc dir que té força potencial i que s'hi podria dedicar professionalment.
- Vol dir?
- Naturalment. Si es volgués posar a les meves mans, li garanteixo l'èxit total. Primer, hauria de deixar de dibuixar en un bloc de paper i fer-ho sobre tela, sempre es poden vendre més cars els quadres que els dibuixets...
- Ah!. I després?
- A continuació s'hauria de dedicar a pintar llocs més coneguts que aquesta simple placeta mig perduda. La gent sempre paga més si el quadre és d'un lloc que pot reconèixer. No pateixi, jo mateix li diré que pot pintar i que no...
- Està bé. I després?
- Després faríem una exposició a la meva galeria. Amb els meus contactes i força publicitat, li asseguro que ho vendríem gairebé tot.
- Caram!. I després?
- Doncs després tornar a començar. Vostè faria els quadres que jo li digués i quan jo li digués per exposar-los a la meva galeria. Però amb la diferència que, com ja seria una pintora coneguda, aquesta vegada els podríem vendre més cars i en conseqüència guanyaríem molts més diners.
- Cosa que no està gens malament. I després?
- Hehehe!. Encara no en té prou?. Doncs aleshores ja tocaria descansar, dona!. Després se'n podria anar de vacances i fer el que més li agradi, per exemple.
- Ah, miri!. Doncs així no cal ni que ens hi posem perquè ja és això el que jo estic fent aquí: Vacances i gaudir del que més m'agrada!!
- Bé, escolti... em sembla que no ha entès el que jo volia dir...
- Al contrari, jo diria que ho he entès perfectament. Jo pinto per distreure'm, per divertir-me, per passar-m'ho bé en definitiva. I el que vostè em proposa ni és distret, ni molt menys és divertit i de cap manera m'ho passaria bé si acceptés la seva proposta. No li dic que les exposicions i la "fama" no estiguin bé, però no és això el que jo busco en la pintura ni en la vida. Diuen que "no hi ha cap pa que no costi una coca" i em sembla que aquesta coca que vostè m'ofereix la pagaria massa cara. I ara si em disculpa, m'esperen a l'hotel. Bona tarda tingui...

25 comentaris:

  1. I tant, jo el vaig llegir i de seguida em vas venir tu a la ment, però ara sembla que l'homenatge anava fins i tot una miqueta més enllà. Bon relat d'en Mac, i encara millor detall! Si és que no se li escapa una!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Clar! és que jo vaig reconèixer de seguida les meves paraules sobre el dibuix... Per força m'hi havia d'identificar i segur que tots heu llegit les meves respostes quan algú em parla d'exposicions... ;)

      Elimina
  2. Ja veig que dir allò que "aquest relat és inventat i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència", no colaria. ;-DDD

    M'alegro que t'hagi agradat!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No colaria, no... M'hi vaig trobar de seguida i sí, m'ha agradat molt.

      Moltíssimes gràcies de nou...

      Elimina
  3. Jo he començat a llegir els oferiments d'aquest distingit expert en art i de seguida he pensat: la Carme l'engegarà a...fer exposicions ben lluny.
    Hi ha coses que no són negociables i no permeten transaccions.
    Un regalàs és això

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que tots em coneixeu molt bé. No sé si aquet fet a algú podria incomodar-lo. Per a mi és un altre regal afegir. Des de ben jove que ja el meu pare em deia: "A tu t'agrada que t'endevinin" i tenia raó, com quasi sempre. Plena de regalassos, ja ho veus!

      Elimina
  4. Doncs si que és un bon regal, una descripció regal...I que fa més il·lusió quan no te l'esperes...
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
  5. El vaig llegir fa uns dies a cal McAbeu. És divertit tornar a fer-ho. Un bon regal que hem gaudit tots.

    ResponElimina
  6. Molt bé! en McAbeu t'ha dedicat un magnífic relat-retrat.
    Felicitacions a tots dos.

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Pere!!!

      Una abraçada de bona nit.

      Elimina
  7. Molt encertat l'homenatge, i merescut :-)
    Ja et coneixem... si
    I ja em disculparàs, però jo insisteixo:
    (que pesat aquest frare! ;o)
    Tinc dues aquarel·les teves penjades al menjador de casa i cada cop que ve algú els comento, orgullós, que són teves :o)
    Muntar una exposició no ha de ser necessàriament amb la idea de vendre. Pot ser simplement ganes de compartir.
    Ja sé, ja sé. Tu les ja comparteixes en el blog. Però no és el mateix anar veient els dibuixos en comptagotes i en solitari a través del filtre de la pantalla, que veure'ls físicament amb les seves textures i colors reals, en un espai i amb gent amb la qui comentar.
    Ho dic amb coneixement de causa; Ja saps que aquest estiu vaig exposar unes fotografies que feia temps volia ensenyar. Jo el que volia era que la gent les pogués veure i també vaig deixar un llibre blanc per qui volgués escriure les seves impressions. Si algú me'n volia comprar alguna em serviria per pagar el que em va costar editar-les, però no amb la idea de guanyar diners.
    Perdona que insisteixi, hehehe, però estaria bé que fessis alguna cosa semblant. Jo crec que molts t'ho agrairíem
    Molts petons, artista!

    PS: Bé. Val. Em comprometo a no insistir més ;o) B7s

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, he... M'has fet somriure molt, frare. Però no l'has encertat gens, és impossible que pensi "que pesat és aquest frare" perquè no ets cap de les dues coses, ni pesat, ni frare.

      Tu ja saps que he regalat uns quants dibuixos i aquarel.les. No crec que m'atrevís mai a vendre'n cap. I m'afalaga un munt que les tinguis penjades al menjador. Jo quan les regalo, més aviat les imagino guardadetes, com un record. Em fa ilu, a mi també, que les tinguis penjades.

      No es pot dir mai d'aquesta aigua no en veuré, però això de l'exposició, em segueix fent més mandra que no pas il.lusió. Tot i que us agraeixo que valoreu els meus dibuixos. Us ho agraeixo molt.Però jo, ara mateix, no sabria pas com posar-me a la feina de muntar una exposició.

      Una abraçada agraïda, Miquel, per aquest comentari tan xulo i tan afalagador...

      Elimina
  8. Tot un senyor regal, que a més en pogut gaudir tots per partida doble!!! ;)

    ResponElimina
  9. com que acostumes a regalar-los tantes i tantes coses Carme trobo molt bé que el gran McAbeu te'n faci un en forma deliciosa d'un molt reeixit relat per homenatjar-te .....ja l'havia llegit i rellegit encara m'agrada més

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com pots imaginar... Jo també l'he rellegit i rellegit i cada vegada m'hi trobo més.

      Elimina
  10. És que passió i obligació són poc compatibles. T'ha fet un bon regal!

    ResponElimina

  11. Sempre és bo rebre un regal i sempre hi ha un motiu a celebrar!

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És boníssim... Rebre regals d'aquesta mena, immaterials, encara millor... Arriben a l,ànima.

      Abraçades, Jordi...

      Elimina
  12. Suposo que l'autor d'aquest relat et deu conèixer molt i molt bé, oi, Carme? Perquè també, des del principi, em semblava que t'estava sentint, i pressentint com acabaria la proposta. I això que jo no et conec pas tan i tan bé! :) És un regal magnífic, amiga; felicitats a tots dos! I una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em coneix bé, per descomptat, tot i que no pas prrsonalment i en directe... Un amic blocaire, amb qui mantenim la virtualitat.

      M'ha agradat molt. Moltes gràcies, bonica. Abraçades imenses.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari