.JPG)
Aquestes barques eren boniques i estaven en bon estat. No eren en absolut restes de cap naufragi. Però ella tenia aquestes paraules i aquesta sensació dins del cap. Les mirava i recordava el seu viatge a la Bretanya, quan realment, sobre les platges hi havia moltes restes de naufragis, restes de barques que ningú no retirava. Diu una llegenda bretona que les barques que es podreixen a les platges, es reconstrueixen dins de l'aigua per embarcar fins al paradís les ànimes dels mariners morts a la mar. També diuen que aprofitant de mica en mica els trossos per a construir barques noves, continuen fent molt més servei que no pas enviant-les a un desguàs immediat.
Les mirava, tenien una pintura en bon estat i, en canvi, ella veia un naufragi inexistent. Veia fora allò que duia a dins. Un naufragi, una mort interior, i també un renaixement. Només caldria girar les barquetes de cara amunt perquè ella les deixés de percebre d'aquella manera. Igualment, només havia hagut de girar els seus pensaments, cara amunt per veure'n els buits i els plens i poder-s'hi encabir ella mateixa tal, com era i no pas com els altres creien que era ni com volien que fos.
Si tot fos tan fàcil, girar de cara amunt les barques, per tornar-ho a veure de manera positiva... En realitat, no és una tasca fàcil, que pesen molt, però és que si es vol estar bé, tot això té un cost.
ResponEliminaSí que pesen, però per navegar s'han de girar, no hi ha cap més manera de fer-ho. I els pensaments, també pesen a vegades, però igualment es poden girar també. I canviar el punt de vista, les mateixes coses es poden veure d'una manera més constructiva... com començar a navegar.
EliminaRetrobar els sentiments que s'han perdut en un naufragi. Les xarxes dels pescadors en van plenes.
ResponEliminaEm faré cosidora de xarxes, per veure si els pesco, tots els sentiments perduts en els naufragis i els retorno al seu lloc...
EliminaTant de bo els "només caldria" es poguessin convertir fàcilment en un "fem-ho!" M'agradaria que la protagonista d'aquesta bella història ho aconseguís.
ResponEliminaUna abraçada!
Fem-ho! tant de bo, tens raó. Clar, que tot té el seu moment i potser si el sabem reconèixer és més fàcil fer-ho.
EliminaUna abraçada, bonica, moltes gràcies!!!
Sol passar. Millor dit, sempre passa, que mirem les coses de fora segons com ens trobem per dins, segons com som i com estem. Aquesta projecció és un dels elements més interessants de l'art.
ResponEliminaAquesta projecció és inevitable i si la sabem reconèixer (per no confondre'ns) i aprofitar-la (per construir) li podem treure molt de profit.
EliminaSento l'olor d' aquest post , és una barreja de de sal, agulles de pi amb eucaliptus i si molt m' apures, passat l' hivern , també de mimosa i garotes.
ResponEliminaLes barquetes varades a la Pelosa si les gires s' omplen d' aigua i brossa, per això sempre estan de culs enlaire.Estaria bé que a la vida també poguéssim anar girant les barques i quan ens fessin falta tenir-les a punt per navegar.
L'olor que descrius és ben bé la d'aquesta cala. La barreja de pins i eucaliptus és ben bonica pels sentits.
EliminaNo ens queda més remei que girar barques quan volem navegar i girar pensaments quan ens hem encallat massa... quina sort si els poguéssim tenir sempre a punt: barques i pensaments!
És clar si ella recordava les d'un naufragi, feia una associació d'idees...I també és possible que sigui com dius tu, la conseqüència d'algun naufragi interior.
ResponEliminaPreciosa aquesta llegenda bretona...Així quan ja no les poden aprofitar els vius. les barques, fan un bon servei a les ànimes dels mariners!
Bon diumenge, Carme.
No sé si encara passa, perquè fa molts anys que hi vaig estar, però em va impactar tant veure tantes barques destrossades a les platges, que ho vam haver d'esbrinar. Vam comprar un llibre de llegendes bretones i així vam completar la informació que havíem recollit al carrer. Sembla que consideraven dolent pels mariners morts al mar, desguassar i llençar la seva basca. creien que la necessitaven. :) M'alegro que t'agradi la llegenda.
EliminaBon diumenge, M Roser!
Amb els pensaments confosos i sentiments que ens neguitegen el més adequat és canviar el punt de vista.
ResponEliminaDes de una altre òptica les coses es veuen diferent i, potser, més entenedores.
Canviar el punt de vista acostuma a ajudar molt...
Eliminaquan les coses estan fora de lloc sempre tendeixen a proposar-nos algun desastre, i moltes vegades no és així
ResponEliminaMoltes vegades no és així...
EliminaEncara s'hi reflecteix l'estiu en els teus colors.
ResponEliminaBona nit i bona setmana!
Sí, Maijo, són colors de l'estiu, encara... ;) Bona setmana i petonassos...
EliminaLes barques a la Pelosa, quan s'acosta l'hivern, dormen com els óssos.
ResponEliminaSi els dónes la volta es desperten amb la pluja, s'omplen d'aigua i ... es refreden.
Bona nit Carme :)
S'han de cuidar bé les barques, que no es refredin, doncs i els pensaments igual, que no se'ns podreixin a dins...
EliminaBona tarda, Pere.
Potser algú podrà ajudar-la a girar les barques, si pesen tant. Només ha de demanar-ho.
ResponEliminaPotser sí, a vegades és així de fàcil: demanar-ho.
Eliminainflem les veles
ResponEliminai salpem!!!
Entre tots, podem girar un munt de barques, eh? Salpem!
EliminaA vegades per més que ho vols no hi ha manera de donar la volta a les barques...
ResponEliminaPot costar molt, bruixeta, tens raó, pot costar molt, però jo crec que amb constància i temps es pot aconseguir.
EliminaCala Pelosa! és preciosa. per mi és el final de l'estiu, els amics i una paella al chiringuito. És vida.
ResponElimina