 |
| Copiat de la versió de Paint, amb retolador |
 |
| Versió antiga de Paint |
Les figues eren tan vermelles, d'aquell vermell una mica morat que fa tant de goig i va pensar que podrien ser bones. Va provar d'agafar-les amb molta cura, vigilant de no tocar les punxes que tenien i que sortien a petits ramells de tres o quatre, de la pell.
Hi ha punxes que es veuen i les podem evitar. Però no va poder evitar les punxes invisibles i se'n va omplir els dits.
No se les va menjar pas, va estar prou ocupada intentant alliberar-se de totes les punxes que tenia a les seves mans.
Quin greu que al final no se les hagués menjat. Un dia que s'anima a provar-les i li surt granota! Però bé, ara la pròxima vegada que li tornin a agafar ganes de menjar-ne, anirà a buscar uns guants primer i arreglat! :)
ResponEliminaAixò segur que ho ha après... Tu les has tastades?
EliminaNo. No les he tastat pas. Però si mai les tasto t'ho vindré a dir. :)
EliminaCrec que hi he passat, per aquest camí.
ResponEliminaSegurament que sí, Jordi, això és una mica més amunt de Port Lligat. Si no recordo malament.
EliminaQuan erem petits,el meu pare en collia, amb guants. Després punxant-les amb una forquilla per immobilitzar-les, els feiem un tall d'extrem a extrem de poca profunditat i amb la forquilla li aixecavem la pela i quedava el fruit. Era ben bé una activitat de risc.
ResponEliminaEn menjar-les trobàvem aquella mena de perdigons i els meus germans i jo ens miràvem entre sorpresos (tot i anar amb molta cura sempre acabàvem amb punxes als dits) i decebuts (córrer tan de risc per una fruita tan poc agraïda).
La meva mare deia que les que se'ns clavaven era perquè volaven de tan fines i inofensives com eren.
Però els meus germans i jo no les hi trobàvem pas d'inofensives, més aviat insolents i cruels d'atacar la pell encara tendre i desprotegida de les nostres mans.
Punxes traïdores els hi deiem.
I encara ara, quan passejo pel camp i hi passo a la vora ho faig amb recança, pensant que potser alguna d'aquelles punxes traïdores de la infància vindrà a atacar-me. Tot i que ara la pell, molt més curtida les toleraria, segur, d'una altra manera. Imagino que com la meva mare, amb el temps, les punxes invisibles o no s'aprenen a gestionar.
Traïdores, traïdores, teníeu raó... no es veuen, però hi són!!!
EliminaJo pel que pugui ser... me les miraré de lluny.
Tenim un amic que les sap pelar. A dins tenen molts pinyolets. No són dolentes, però on n'hi hagi de coll de dama...
ResponEliminaAquestes sí que m'agraden, les de coll de dama!!!
EliminaDoncs jo tp n'he menjat mai, ni les he intentat collir.
ResponEliminaJo tampoc, sembla que no s'ho valen massa. No he vist mai la gent collir-ne. En canvi de móres o gerds o aranyons, la gent en coll (o espàrrecs o bolets)
EliminaN'he vist moltes vegades, clar, però mai no n'he menjat. Tanta punxa et fa enrere.
ResponEliminaA mi també...
EliminaLes figues paleres sempre han estat molt venjatives.
ResponEliminaVenjatives... En defensa pròpia...
EliminaHi han fruits de molt mal tocar, s'ha de saber fer.....molta manya
ResponEliminaI tant!!! S'ha de tenir una bona tècnica i molta traça...
EliminaFa tota la pinta de ser una història basada en fets reals! Quina sentida...
ResponEliminaBen bé basada en fets reals...
EliminaQue bonic el camí de ronda...Jo no n'he menjat mai de igues de moro, veure tantes punxes em fa desistir de collir-ne...
ResponEliminaUna vegada vaig passar el braç per un cactus d'aquells que tenen punxes que no es veuen i se me'n va quedar el braç ben ple. Vaig anar al metge i va dir que em depilaria amb esparadrap, i la veritat va anar força bé, va quedar alguna punxa, però diuen que la pell les absorbeix...
Petonets.
Jo tampoc n'he menjat mai...
EliminaAquest estiu les vaig veure per primera vegada, al castell de Miravet. Sort que no mi podia acostar, perquè el primer pensament va ser : "quina llàstima no poder-les tastar". Veig que hagues quedat ben mal parada. I si a sobre no val la pena...
ResponEliminaSi llegeixes en jo rai... Sabràs com fer-ho... ;)
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaEls cactus i jo no som gaire amics. Encara que siguin petits acabo sempre amb punxes.
ResponEliminaA mi tampoc m'agraden gens les punxes...
EliminaVaig escriure tot un tractat sobre com menjar figues de moro i sembla que s'ha perdut!
ResponEliminaMiro de resumir per si de cas em vaig passar de llargada perquè crec sincerament que paga la pena menjar-ne alguna vegada i, si pot ser, més d'una per tal d'arribar a conèixer el grau òptim de saó.
Mai no he fet servir guants, no me'n refio. Jo les agafo amb un plec de papers de diari i tal com queden embolicades, les deixo a terra i faig rodar el paper amb la sola de la sabata, això fa caure totes les punxes. A continuació les pelo i, si sóc capaç d'ignorar els pinyols les trobo francament boníssimes.
Estic d'acord en que les punxes que no es veuen poden fer molt mal, però ara mateix no penso en figues de moro...
Ui! Quina llàstima!!! No el vaig pas veure ni aquí, ni al mail... Per sort has tornat. Ja veig que ets un expert. Fas venir ganes de provar-ho. La propera vegada que en vegi de ben maduretes... Ho intentaré, a veure si me'n surto.
EliminaEstic d'acord amb això de les punxes que no es veuen... Sense pensar en les figues de moro...
Gràcies per fer un resum del tractat sobre les figues de moro. M'encanten aquestes coses...