dilluns, 13 d’octubre de 2014

Postal nº 8 - Camí de ronda

Copiat de la versió de Paint, amb retolador




Versió antiga de Paint
No n'havia menjat mai, de figues. Havia contemplat les flors. Havia vist l'escultura viva de les seves pales retallar-se a contrallum dels blaus. Havia vist  com maduraven un cop i un altre. Sense tocar-les.

Les figues eren tan vermelles, d'aquell vermell una mica  morat  que fa tant de goig i va pensar que podrien ser bones.  Va provar d'agafar-les  amb molta cura,  vigilant de no tocar les punxes que tenien i que sortien a petits ramells de tres o quatre, de la pell.

Hi ha punxes  que es  veuen i les podem evitar. Però no va poder evitar les  punxes  invisibles  i se'n va omplir els dits.

No se les va menjar pas, va estar  prou ocupada  intentant alliberar-se  de totes les punxes que tenia a les  seves mans.

28 comentaris:

  1. Quin greu que al final no se les hagués menjat. Un dia que s'anima a provar-les i li surt granota! Però bé, ara la pròxima vegada que li tornin a agafar ganes de menjar-ne, anirà a buscar uns guants primer i arreglat! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això segur que ho ha après... Tu les has tastades?

      Elimina
    2. No. No les he tastat pas. Però si mai les tasto t'ho vindré a dir. :)

      Elimina
  2. Crec que hi he passat, per aquest camí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament que sí, Jordi, això és una mica més amunt de Port Lligat. Si no recordo malament.

      Elimina
  3. Quan erem petits,el meu pare en collia, amb guants. Després punxant-les amb una forquilla per immobilitzar-les, els feiem un tall d'extrem a extrem de poca profunditat i amb la forquilla li aixecavem la pela i quedava el fruit. Era ben bé una activitat de risc.
    En menjar-les trobàvem aquella mena de perdigons i els meus germans i jo ens miràvem entre sorpresos (tot i anar amb molta cura sempre acabàvem amb punxes als dits) i decebuts (córrer tan de risc per una fruita tan poc agraïda).
    La meva mare deia que les que se'ns clavaven era perquè volaven de tan fines i inofensives com eren.
    Però els meus germans i jo no les hi trobàvem pas d'inofensives, més aviat insolents i cruels d'atacar la pell encara tendre i desprotegida de les nostres mans.
    Punxes traïdores els hi deiem.
    I encara ara, quan passejo pel camp i hi passo a la vora ho faig amb recança, pensant que potser alguna d'aquelles punxes traïdores de la infància vindrà a atacar-me. Tot i que ara la pell, molt més curtida les toleraria, segur, d'una altra manera. Imagino que com la meva mare, amb el temps, les punxes invisibles o no s'aprenen a gestionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Traïdores, traïdores, teníeu raó... no es veuen, però hi són!!!

      Jo pel que pugui ser... me les miraré de lluny.

      Elimina
  4. Tenim un amic que les sap pelar. A dins tenen molts pinyolets. No són dolentes, però on n'hi hagi de coll de dama...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquestes sí que m'agraden, les de coll de dama!!!

      Elimina
  5. Doncs jo tp n'he menjat mai, ni les he intentat collir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc, sembla que no s'ho valen massa. No he vist mai la gent collir-ne. En canvi de móres o gerds o aranyons, la gent en coll (o espàrrecs o bolets)

      Elimina
  6. N'he vist moltes vegades, clar, però mai no n'he menjat. Tanta punxa et fa enrere.

    ResponElimina
  7. Les figues paleres sempre han estat molt venjatives.

    ResponElimina
  8. Hi han fruits de molt mal tocar, s'ha de saber fer.....molta manya

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant!!! S'ha de tenir una bona tècnica i molta traça...

      Elimina
  9. Fa tota la pinta de ser una història basada en fets reals! Quina sentida...

    ResponElimina
  10. Que bonic el camí de ronda...Jo no n'he menjat mai de igues de moro, veure tantes punxes em fa desistir de collir-ne...
    Una vegada vaig passar el braç per un cactus d'aquells que tenen punxes que no es veuen i se me'n va quedar el braç ben ple. Vaig anar al metge i va dir que em depilaria amb esparadrap, i la veritat va anar força bé, va quedar alguna punxa, però diuen que la pell les absorbeix...
    Petonets.

    ResponElimina
  11. Aquest estiu les vaig veure per primera vegada, al castell de Miravet. Sort que no mi podia acostar, perquè el primer pensament va ser : "quina llàstima no poder-les tastar". Veig que hagues quedat ben mal parada. I si a sobre no val la pena...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si llegeixes en jo rai... Sabràs com fer-ho... ;)

      Elimina
  12. Els cactus i jo no som gaire amics. Encara que siguin petits acabo sempre amb punxes.

    ResponElimina
  13. Vaig escriure tot un tractat sobre com menjar figues de moro i sembla que s'ha perdut!

    Miro de resumir per si de cas em vaig passar de llargada perquè crec sincerament que paga la pena menjar-ne alguna vegada i, si pot ser, més d'una per tal d'arribar a conèixer el grau òptim de saó.

    Mai no he fet servir guants, no me'n refio. Jo les agafo amb un plec de papers de diari i tal com queden embolicades, les deixo a terra i faig rodar el paper amb la sola de la sabata, això fa caure totes les punxes. A continuació les pelo i, si sóc capaç d'ignorar els pinyols les trobo francament boníssimes.

    Estic d'acord en que les punxes que no es veuen poden fer molt mal, però ara mateix no penso en figues de moro...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui! Quina llàstima!!! No el vaig pas veure ni aquí, ni al mail... Per sort has tornat. Ja veig que ets un expert. Fas venir ganes de provar-ho. La propera vegada que en vegi de ben maduretes... Ho intentaré, a veure si me'n surto.

      Estic d'acord amb això de les punxes que no es veuen... Sense pensar en les figues de moro...

      Gràcies per fer un resum del tractat sobre les figues de moro. M'encanten aquestes coses...

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari