Vora el pantà, les oques presumides esperen les visites. Uns infants arriben. De lluny les criden:
- Hola, oques!
I les oques contesten, una vegada, podria ser casualitat, contesten dues, tres, quatre, cada cop contesten. Per segon cop a la meva vida he constatat que les oques contesten als infants quan les saluden. Als grans, no ho sé, no els he vist mai saludar les oques.
Els nens els portaven pa. Però devien anar tipes i no en van fer gens de cas, del pa... dels nens sí. Se'ls miraven i s'hi apropaven una mica. I hi parlaven. Amb les seves veus d'oques i els seus sons d'oca, però contestaven.
Tenia entès que les oques tenien força mala llet, però sembla que aquestes són molt cordials amb la canalla, millor! Prova de saludar-les la propera vegada!
ResponEliminaTenen mala llet, molta!!! La primera vegada que vaig sentir contestar a les oques, va ser quan el meu fill tenia un parell d'anys. Un grup d'oques "posaven" quietes per un pintor (era al Parc d'Olot).
EliminaL"Oriol va dir com aquests nens de l'altre dia "hola oques" i elles van contestar. Quietes i sense moure's. L'Oriol va insistir i elles també, feien la seva conversa. Amb aquestes que el meu home s'adona de la situació i tement que el nen li desfés l'escena al pintor, va venir, sense dir res, el va agafar a coll i se'l va endur. Les oques van estirar el coll i van anar directament cap a ell emprenyadíssimes... Va córrer i les oques el van empaitar... El pintor es va quedar sense quadre, les oques sense nen i jo pixant-me de riure i dissimuladament allunyant-me del merder.
Mala llet la tenen qual volen, però es veu que els nens els hi a graden... :D
Jajajajaaaaaa!
EliminaSant Llorenç de Montgai és un dels meus llocs de referència, hi vaig sovint i li tinc un apreci molt gran.. quina il·lusió veure aquest pasisatge interpretat tan fantàsticament com ho has fet tu...
ResponEliminaés un lloc especial, no et sembla?
abraçada de Cargol (abans d'acabar a la llauna)!:)
Sí, sí que m'ho sembla és un lloc preciós i especial. Jo hi vaig estar fa pocs dies per primer cop i em va agradar molt. Vam fer una caminadeta molt maca, vora d'aigua.
EliminaAbraçada, lolita...
segur que walt disney, era un d'aquests nens que parlava i entenia a les oques...
ResponEliminam'encanta la innocència d'aquesta entrada !!!!!!
una abraçada.
Segur que sí. El meu fill tenia diàlegs amb molts animals, quan era petit. Ara ja no ho crec...
EliminaGràcies, Mercè!!!
Els nens sempre són més a prop de la naturalesa. Quan ens fem grans tendim a allunyar-nos-en. M'agrada aquesta història de les oques, a un lloc tan suggeridor com el que descrius amb les paraules i els pinzells.
ResponEliminaÉs ben cert, els nens són més a prop de la terra... Voldria no haver-me'n alunyat mai.
EliminaÉs un lloc que val la pena visitar... ;)
Hi ha tantes coses que hauríem d'aprendre dels nens. M'agrada molt aquesta aquarel.la i que ben definides les oques!
ResponEliminaTens raó, quantes coses podem aprendre dels nens... I no les hauríem d'oblidar ni deixar que ells les oblidessin.
EliminaGracies, guapa m'alegro que t'agradi...
Noia, quina traça dibuixant oques! Tota l'aquarel·la és preciosa, i la història també. Ho havia sentit a dir que les oques empaitaven la gent i que podien fer mal; és molt interessant aquest diàleg amical amb les criatures...
ResponEliminaUna abraçada!
Ha, ha, ha, jo és que vaig flipar els dos cops que les oques parlaven amb els nens...
EliminaEs que les oques no han vis mai un nen amb un ganivet, per això els hi tenen més efecte.
ResponEliminaHa, ha, ha...tens raó.
EliminaLes oques, com qualsevol animaló, son llestes i saben qui no els hi farà cap mal
ResponEliminaDeu ser ben bé això...
EliminaNo saluden als grans. Una vegada me'n vaig creuar amb una, li diguí bon dia i ella es va fer el longuis.
ResponEliminaA la propera, ho provaré jo també, Jp... Que no sigui que tenen algun problema amb tu...
EliminaPensava que les oques tenien molt mal geni, no sabia que fossin tan sociables amb les criatures. Divertidíssima l'anècdota que ens expliques.
ResponEliminaL aquarel·la t'ha quedat preciosa, donen ganes de visitar el lloc.
És un lloc molt bonic!!!
EliminaJa m'he apuntat el lloc per visitar-lo...Quan hi vagi me'n recordaré del teu relat sobre les oques i provaré de saludar-les...Ho faré amb precaució i una mica de lluny...No es doni el cas que sigui el seu dia de mala llet o que no els facin gràcia les iaies de cabells blancs..A veure si em responen...
ResponEliminaMolt bona l'anècdota del parc d'Olot.M'has fet riure i tot imaginant-me-la!!
Una abraçada.
Segur que us agradarà i segur que veureu les oques... Ja m'explicaràs si et saluden o no... ;)
EliminaVa ser una anècdota divertídissima la del Parc D'Olot. El pintor no sé què devia opinar...
Que curiós que les oques només contestin els nens! Per alguna cosa ha de ser.
ResponEliminaEn les dues ocasions que les he sentit contestar als nens, he de dir, en defensa de les oques, que cap adult les havia saludat a elles. Elles només responien. ;)
EliminaNormalment , els animals, tenen una relació amb els infants molt diferent de la que tenen amb els adults...
ResponEliminaDeu ser instint maternal!
Petonets.
Jo sempre he pensat que no m'entenc gaire amb les bésties...
EliminaPetonassos
És molt estimulant dialogar amb les bèsties. No sóc infant però també ho faig, i a vegades m'escolten.
ResponEliminaPreciós el dibuix.
A mi m'ho va ensenyar el meu fill. Ell sempre parlava amb els animals, amb els cavalls, els ocells o les oques (a part dels gats i gossos que això ja és més normal) JO no n'he sabut mai gaire.
EliminaM'alegro que t'escoltin, Olga, segur que saben trobar encara l'infant dintre de tu. Gràcies!!!
Si, jo tampoc pensava que es pogués parlar amb les bèsties, Carme, encara que diuen que algun sant ho feia. Però des que la Lila ha entrat a la meva vida, he canviat d'opinió. Molt guapa l'aquarel·la!
ResponEliminaMoltes gràcies Teresa, suposo que la Lila deu ser na gosseta... o no?
Elimina