.JPG) |
| D'una fotografia de sa lluna |
Assaboria...
el contacte dels peus a terra,
i la carícia que el paisatge,
tan plàcid,
representava per la seva mirada.
Es perdia en els torrats més llunyans,
deixant-s'hi anar, com si volés...
I li semblava retrobar-se
en els colors més propers i lluminosos,
com en un aterratge suau dins d'ella mateixa.
I el pensament, sempre tan present...
havia callat, per mirar la calma.
..............................................................carme
I la calma l'omplia
sense passat ni futur
només silenci i bellesa.
Una sensació de plaer
de sobte la va envair
sense saber com i quan
Era terra, llum, color
era pau i harmonia
no era res i ho era tot
..........................................................sa lluna
Aquesta és la calma veritable, la que sentim en aquest parèntesi, quan el pensament calla. Els dos darrers versos, una preciositat.
ResponElimina:) a vegades costa tant que calli, el pensament... que se li ha de posar tot molt bé per aconseguir-ho.
Elimina"Pots pensar sense sentir? Crec que no, però la Carme descalça sentia el batec de la terra i el camp li omplia el cos d'olors i colors.
ResponEliminaMentrestant, la brisa silenciosa la feia feliç ... sense pensar res. "
Bona tarda Carme.
Pensar sense sentir? Em fas rumiar, eh? jo també crec que no... allò que pensem ens fa sentir segur, alguna cosa, la que sigui. En canvi si que es pot sentir sense pensar...no és fàcil, però es pot... ;)
EliminaBona nit, Pere. :)
La calma no cal destorbar-la, ni tant sols amb els nostres rumors.
ResponEliminaS'ha d'aprofitar quan passa...
EliminaUn instant. Unes passes. Uns contactes. L'instant s'allarga, això és la calma.
ResponEliminaMolt ben definida, la calma, Xavier!
EliminaUna altra definició: lentitud, sensacions i mirades. Ser.
Bona nit, Xavier!
Que bonic seria poder mirar la calma ara, però últimament no es deixa mirar.
ResponEliminaSí que es deixa, tu ves a passejar pel camp i ja veuràs com es deixa...
EliminaM'agrada aquesta aquarel·la, com el poema que l'acompanya. Senzilla com la terra, suau com l'aire que bressola els camps, lluminosa com el sol que dóna vida, encara que també tènue com aquests raigs del matí.
ResponEliminaM'encanta Carme. una abraçada
Alfonso, moltíssimes gràcies!!!! Jo estic encantada amb aquest comentari, també.
EliminaUna abraçada
I la calma l'omplia
ResponEliminasense passat ni futur
només silenci i bellesa
Una sensació de plaer
de sobte la va envair
sense saber com i quan
Era terra, llum, color
era pau i harmonia
no era res i ho era tot
Molt bell, Carme. Em sento sempre agraïda amb tu.
Aferradetes!
Preciós el teu poema, també... el pujo al post, i tanquem el cercle entre tu i jo.
EliminaAgraïment mutu, sempre és el que hi ha entre amigues... Aferradetes!
Un paisatge tant bonic que fa callar els pensaments...
ResponEliminaA vegades va molt bé, que alguna cosa els faci callar... ;)
EliminaM'agrada molt caminar per aquests camins entre els camps, on es barregen els matisos del verd i el marró , en perfecta harmonia...I sobretot en silenci, per escoltar els sons de la natura!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
El silenci i la pau que s'encomana...
EliminaBon vespre, M Roser!
M'encanta la textura d'aquest paper... i com s'hi adapta la pintura, i el dibuix... són ben bé fets l'un per l'altre... com la terra i l'aigua, i la llavor...
ResponElimina