Quedem al Zurich? (Ei! Tenim Carta de la Laia!)

Estimada Carme i tots els amics blocaires,

M'han dit que us interesseu pel Cafè  Zurich,  per això us explico la meva història.

El meu somni era escriure un novel·la. No sabia pas si n'era capaç, la veritat és que no tenia temps ni de comprovar-ho, no tenia cap feina fixa i feia un munt de coses disperses. Les feinetes que em sortien em feien perdre un munt de temps, cap aquí  i cap allà per molt pocs diners. Quan em va sortir la feina de netejar aquest cafè on jo, sempre, m'imaginava escrivint i observant la vida, per buscar idees, no m'ho vaig pensar gens. Vaig dir que sí.  No era la meva feina, netejar terres  i vidres  i lavabos, clar que no, però prou que havia après a netejar, a casa. 

La meva feina tenia dos horaris ben diferents. Al matí, de 6 a 8 abans d'obrir, era l'hora de fer la neteja general i deixar-ho tot en perfecte estat  de pulcritud.  Aquesta era avorrida, però la resta d'horari de 8 a 1, la feina era, a part de mantenir net tot el que ja havia netejat,  servir,  si els calia ajuda. I era en aquestes hores que jo podia escoltar converses, observar la gent i pensar en la meva novel·la. No podia prendre apunts, però no hi feia res, tenia bona memòria.

Ara bé,  les coses passen quan passen i va ser a un quart de vuit del matí, quan encara estava sola al local, quan va passar-me allò, aquell fet  inexplicable que em vaig prometre mantenir en secret, a no ser que algú  m'ho demanés amb un bon coneixement de causa. Però no tinc arreglo i ara em moro de ganes  d'explicar-vos-ho.  Passant el drap per la fusta que fa de base a la barana de l'altell, se'n va desprendre un tros i allà dins van sortir uns papers antics. De paper esgrogueït i escrits a mà, amb una tinta blava, esborradissa. Aleshores, no em vaig sentir autora  de cap novel·la, sinó protagonista. Papers antics?  Si  aquell local no era antic, era relativament nou... Volia dir que algú ho havia trobat i ho havia tornat a deixar al mateix  lloc, després de reconstruir-ho? Que misteriós...

Jo, la Laieta, la investigadora,  acabava de convertir  la meva  vida en una novel·la,  explicaria la història d'aquells papers si aconseguia esbrinar-la  i si no, què  coi?  me la inventaria!!!!

No us ho creureu, els papers parlen d'una Laia, com jo, increïble, no? Devia ser filla o neboda del comprador del Zurich, perquè es deia Valldeperas, com ell. Datats a 1920... quina feinada se'm gira!!! Parla de quan el Zurich era una xocolateria, al costat de l'estació del tren de Sarrià i de com es va convertir en una cantina i una cerveseria.  I aquella Laia tenia tot just 15 anys i sembla ser que qui escrivia aquells papers era algú que se l'estimava  molt. Qui devia ser? 

Hauria hagut d'esperar  a tenir la investigació més  avançada per escriure-us, però  no he tingut espera. Us tindré al corrent. Ara vaig a fer una foto a l'aparador de l'Empòrium, que diu que tanquen. El meu pare tindrà un disgust.

Cordialment  i amb moltes  emocions.

Laia Magrinyà