Sentia el vent directament damunt del rostre, ningú semblava sentir-lo, a part d'ella mateixa. Però ella els veia, a tots, protegits del vent que oxigena i allibera, gorres, ulleres, passamuntanyes, cara tapada.
Li demanaven que demostrés que existia el vent, que els assegurés que el vent era bo, que era net, que els faria bé i no mal. I ella no podia demostrar-ho.
Però sentia el vent directament damunt del rostre, amb certesa i també amb alegria: camí del cim.
Es pot pintar el vent?
ResponEliminaBona tarda Carme :)
S'ha de ser molt bo, per pintar el vent....
EliminaBona pregunta, Pere i bona tarda. :)
De vegades en fugim si es massa fort però ens descarrega tant, una mica de vent directe al rostre!
ResponEliminaUna mica de vent a la cara... Descarrega molt, tens raò!!!
EliminaA la muntanya m'agrada sentir el vent a la cara, però a ciutat no...No hi he estat mai en aquest pantà, sembla un lloc ben tranquil.
ResponEliminaBon diumenge, Carme.
És un lloc molt bonic i molt tranquil. Jo tampoc hi havia estat mai...
Elimina¿Com anaven a sentir el vent, si anaven tots en filera darrere de tu, els molt espavilats?
ResponEliminaJa deia jo que hi havia gat amagat... ;)
EliminaVeeeeeeeent! Ella sabia el nom del vent, com en Kvothe!
ResponEliminaSabia el nom del vent... i tant que sí... i ningú no s'ho volia creure...
EliminaAra em dono compte que fa dies que no passo per casa teva, vaig una mica de bòlit, vull fer masses coses ;)
ResponEliminaAmb els bons aires que es respiren al teu blog!
Crec que tots volem fer masses coses, Glòria!!! No saps com et comprenc... ;)
EliminaEl vent de l'art, no sé com se'n pot viure sense.
ResponEliminaEl vent de l'art o el vent de les emocions positives o el vent de la llibertat... ;)
EliminaAnar cara al vent sempre ha estat, de valent.
ResponEliminaValentia o necessitat imperiosa, a vegades...
EliminaSentir el vent és llibertat; una llàstima que es protegisquen d'ell(a)...
ResponEliminaSempre hi ha gent que es protegeix, fins i tot de les coses més boniques...
EliminaAl vent del móooooon! (Ho sento, torno a citar el noi de Xàtiva)
ResponEliminaCap problema amb el noi de Xàtiva... El pots citar sempre que vulguis... ;)
EliminaPerò que el vent no sigui molt fort, ja que si ho és tatrapa i no et sents lliure.
ResponEliminaAquest dibuix m'agrada més que l'anterior en el seu conjunt, ja que li has posat aquesta mica de color, li dóna més interès. Perdona que entro poc. A vegades veig les entrades de tots els blogaires a la pàgina d'inici. Però avui que tinc millor connexió t'he volgut dir hola.
Gràcies, M Antònia, per passar i per dir la teva opinió... Una abraçada...
EliminaEn dies de vent la perspectiva del paisatge canvia, tot sembla més proper.
ResponEliminaLa neu i el vent són els meus preferits, tenen la capacitat de transformar-lo. (serà que sóc una mica rara).
Tens raó, s'ha de saber entendre el vent, si saps canviar de perspectiva, veus coses boniques...
EliminaPotser, no es tracta tant que no sàpiguen si existeix o no, segurament saben que existeix però ignorant-lo pensen que en poden fugir i qüestionant la seva existència pensen que se'n protegeixen.
ResponEliminaSegurament la diferència està entre ser valenta i encarar el vent i sentir-lo i viure'l o quedar-se a recer del vent sense entendre que preservant-se d'ell es neguen també gaudir d'ell.
Hi sóc, eh, Carme.
Però sentia el vent directament damunt del rostre, amb certesa i també amb alegria: camí del cim.
Ho expliques molt bé. I no tinc ni el més mínim dubte que és així, com dius tu.
EliminaDevies caminar al meu costat, doncs... (i no com els espavilats que diu Jp, al darrera protegint-se)