 |
| D'una foto de la Isabel a Poesiaula en l'app 53 |
 |
| Dibuix en paper i tinta Lleugers i fràgils, ens mantenim en el fil de l'amor malgrat la monotonia de viure. Lliures, fidels, descobrim i compartim, entre boscos i clarianes. Hi ha un fil que ens uneix i ens acull. Com les orenetes tornen. |
Ja han tornat i el fil, aquest cop, serà més fort.
ResponEliminaEns farem més forts com el fil...
Eliminael fil que ens uneix és el més fort, encara que de vegades ens sembli molt feble, aguantarà el que faci falta per salvar tot el que ens ajuda a viure
ResponEliminaM'agrada la teva visió optimista... Aguantarà el que faci falta...
EliminaQue bonica és la monotonia. En l'amor, el viure i en el volar!
ResponEliminaI encara més si fóssim lliures.
Cret, que hi ha moments, on la monotonia del viure és un desig... I la trobem tan bonica.
EliminaMalgrat la monotonia, nompodem oblidar de volar, tens raó.
M'agrada la monotonia però conscient i volguda. Com la solitud.
ResponEliminaA mimno m'agrada gaire d'entrada, però li reconec tots els avantatges que té, que en té uns quants...
EliminaTambé te un suport d'equilibri, oi?
ResponEliminaL'equilibri és molt important i encara més com menys sabem volar...
EliminaQuan hi ha orenetes pel mig sempre és més bonic... ;-)
ResponEliminaL'home que estima els ocells... ;) tens raó amb les orenetes tot és més bonic.
EliminaLes orenetes ho tenen més fàcil!!... Nosaltres sempre hem de fer equilibris per mantenir-nos sobre el fil...
ResponEliminaUna abraçada.
Costa, costa trobar l'equilibri. Pesem massa, no som gaire àgils i som uns pèssims aprenents de vol... Ha, ha, ha... Elles tan bé que hi estan!
EliminaEl fil en el trànsit... ajuda. El niu el tenim imprès com elles... nostre JO... Per molt que marxi sempre retorna.
ResponEliminaSeva nissaga coneix el lloc, emparentat i no l'abandona i sense llibre escrit, ni brúixola, GPS..... Podríem traduir a paraula els seus cants... Jo fins els gravaba, fa anys, quan a l'aire lliure recitava ... Quin goix els seu gorgueix !! Anton., .
Que bonic seria poder traduir en paraula els seus cants, Anton!
EliminaFa anys, a la paret del pati de casa, sota taulada, varen fer un niu. Ara cada anys gaudim de la seva visita, especialment la meva gata mal xinada que des de darrere els vidres intenta caçar-les.
ResponEliminaDes de darrere els vidres ho té difícil... Respiro tranquil·la per les orenetes...
EliminaJa han tornat les orenetes, bellugadisses i contentes, com sempre.
ResponEliminaSí, com sempre... Fa il·lusió veure-les!
EliminaM'agraden les orenetes, ocells que anuncien la primavera, lliures i fidels!
ResponEliminaBonica l'aquarel·la i molt encertat el poema, Carme.
Nosaltres, com elles... Lliures i fidels...
Eliminael fil de l'estima; o les orenetes i la innocència i les dificultats ja superades: tot és bell en aquests post
ResponElimina.
Gràcies Mati! Em fa il·lusió que li trobis...
EliminaLa monotonia no és bona per a l'art, i crec que tampoc per a l'amor. Està bé que les orenetes vagin i tornin.
ResponEliminaLa monotonia no es bona per gaires coses... Potser tot just per l'ordre, suposant que sigui una monotonia ordenada. A mi no m'agrada gaire...
EliminaQue boniques les orenetes! Al fil de l'amor o el fil de la llum, en cap cas s'enrampen...Aquest any encara no n'he vist cap i fan molta alegria amb els seus xiscles!
ResponEliminaPetonets.
Ben tornada M Roser... cuida't molt!!!
EliminaQue boniques, les teves orenetes! I el poema també. Els que ja hem caigut dels fils de l'amor sentim fins i tot una mica d'enveja...
ResponEliminaUna abraçada1
Una abraçada molt forta, Montse!
Elimina