.jpg)
Jo no em moc,
per si la corda es trenca.
Obro els ulls.
Puc percebre moviments
tan lleus
que ni se senten.
Escolto amb els ulls.
El batec ja el duc a dins.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Les campanes interiors sonen estrepitosament de vegades.
ResponEliminaA vegades sí..
EliminaQuina manera més bonica d'explicar aquesta consciència del jo interior. Sovint queda tapat pel soroll extern.
ResponEliminaL'aquarel·la és preciosa! (com sempre). Una abraçada!
PS: Un apunt ortogràfic. Aquest "tant" que acompanya a "lleus" ha de ser sense te: tan lleus.
Per descomptat que sí, ja està corregida l'errada ortogràfica. Gràcies per avisar!
Eliminahi ha un pum pum que sempre ens acompanya, i que alguna vegada no escoltem
ResponEliminaMoltes vegades no escoltem res, atabalats amb els sorolls de fora...
EliminaSonen sempre, el que cal és escoltar-les
ResponEliminaDona, tant com sempre... En algun moment s'aturen...
EliminaBatecs a les pupil·les: és l'hora!
ResponEliminaAra és l'hora! :D
EliminaCallen les campanes, com el silenci envolta el poema, els teus batecs.
ResponEliminaUn silenci immens envolta els poemes, Helena.
EliminaSon les ding,dang,dong...
ResponEliminaEi! Mira-te'l.. Ben tornat, miquel àngel!
EliminaDins nostre sempre hi ha alguna campana que sona... això sinó en son dues
ResponEliminaI tant que sí... no callen mai!
Elimina