dilluns, 30 de març de 2015

Jardins de Rayol


Sobre l'escuma
que creix i que s'escapa
construïm els camins
i fem d'una a una les passes.
Les idees, com un pi que s'aboca
arrelen al camí.
Es fan escuma.

diumenge, 29 de març de 2015

Rougon

Sobre les gorgues, 
damunt dels cingles. 
Mentre l'aigua sembla verda 
 i s'escola al fons dels barrancs. 
Arrecerat a la pedra més alta 
s'amaga el poble amb els seus habitants.

dissabte, 28 de març de 2015

Moustiers


La deu, com un gorg d'on surt un riu, les cascades, els ponts.
L'ermita dalt de tot. L'estrella que penja de cingle a cingle.
El campanar sobri entre les cases amb les finestres de colors.

dijous, 26 de març de 2015

Camps verds

d'una aquarel·la d'una fotografia de sa lluna

 La primavera 
 posa de puntetes 
 branquillons i matolls. 
Tot es renova i creix. 
Intercanvis de perfums 
s'enceten de nou. 
Per què recordar el fred? 
Si la terra i l'aire 
són tebis i agradables. 
Estimar-nos, està escrit a cada passa.

dimecres, 25 de març de 2015

Relats conjunts - La petita obrera

Una proposta de Relats conjunts
He mirat al meu voltant,  he vist el menjador de casa, de mobles senzills i alegres, de fusta clara, amb dos finestrals per on entra el sol que ens escalfa la primavera,  fresqueta encara. Que bé que s'hi està!

I torno a mirar el quadre, sempre l'havia vist i  de tant conegut no m'hi fixava. Avui sí. Li dic al pare:

- Això representa una fàbrica? Què hi fa aquesta nena?
- Sí, és una fabrica i la màquina és un teler. La nena hi  treballa.
- I no va a l'escola?
- No, no hi va, abans els nens i les nenes no podien anar gaire a l'escola havien de treballar per guanyar diners. I treballaven moltes hores.

Tinc 12 anys, aquella nena del quadre em sembla be bé de la meva edat. M'entristeixo molt per ella.

 Aleshores,  torno a mirar al meu voltant, el pis sota teulada assolellat, els meus pares i germans, les meves coses, els meus quaderns i llibres d'escola. I decideixo que jo sóc una persona molt afortunada d'haver nascut en aquest lloc, en aquesta època i en una família, senzilla però feliç.  

dimarts, 24 de març de 2015

Pantà de Sant Llorenç de Montgai

Sant Llorenç de Montgai

No volia pas oblidar aquell vent a la cara.  Era el senyal de la seva manera de viure. Sentir-lo, ben real, fos com fos, a vegades fred, a vegades suau, a vegades punyent, a vegades tan necessari per a ella. Sabia, però que no tot era el vent. Hi havia també el sol i l'ombra, la calma i els recers on protegir-se. 

Avui, mentre passejava pels mateixos camins, anava completant les peces del seu puzzle. La intensitat que encaixava al costat de  la placidesa, la quotidianitat que completava la seva forma en els moments únics, les paraules que s'envoltaven de peces de silenci endins, les coses petites que no podien separar-se mai de les coses importants... 

L'aigua necessita moltes peces per abastar tots els seus reflexos.

dilluns, 23 de març de 2015

Campanar

Recordeu el campanar petit?
Jo  no coneixia el teu campanar petit, ni com era el seu so... Però tu me'n vas fer un poema i me'l vas recitar poc a poc, perquè m'hi fixés bé. 

Quan són les vuit, repica content, és ben bé així, com dius:  primer els quarts, després les hores, al cap d'un minut, repeteix les vuit campanades de les hores. Però després, t'agafa per sorpresa aquell repicar com d'alegria d'un nou matí, repica i repica, primer amb un ritme que sembla una melodia i finalment amb uns tocs rapidíssims que desperten no només el cos sinó les ganes de viure.

A la nit, el repic diferent, més suau i nostàlgic... I es va adormint a poc a poc, quan s'acomiada a les dotze de la nit. Les campanes sembla que diguin: bona-nit-bona-nit-bona-nit... Cada cop més lent i més fluixet. 

Fins demà!

diumenge, 22 de març de 2015

Mar - Una proposta d'Antaviana

M'enlluerna el blau
i la claror
que inunda el mar.

M'enlluerna el blau
del teus ulls
en inundar-me.
.............................................carme

Atzur. 
Mirada marina 
enlluernada de blau. 
Nedar als teus ulls.
........................................fanal blau

Blau de blaus!

Blau del cel, 
Blau de la mar, 
Blau dels teus ulls;
mirada blava. 
............................................Glòria

dissabte, 21 de març de 2015

Lluert - post participatiu

Un altre lluert (o millor dit, el mateix)
Quan els va veure, ella, amb la càmera a punt a tot just dues passes d'ell, i ell quiet immòbil, ple de sang freda, atrevit i presumit, posant com un artista de cinema, va estar a punt d'esguerrar l'escena. Tenia des de sempre un punt trapella que sovint li portava problemes i que altres persones, amb menys generositat l'anomenaven poca-solta. Es va aturar a temps i no fer el soroll de la moto que li sortia tan bé.  Va recular una mica per deixar-los fer. Va treure el seu iPad de la motxilla i va fer quatre traços de colors. Va tenir temps de fer una foto de l'escena completa, mentre ella se'l mirava i remirava pels quatre costats. Quan l'animaló va estar cansat de posar, va marxar lleuger per entre les herbes altes de l'aiguamoll.

Si voleu participar, imagineu una continuació d'aquesta escena... En la forma que vulgueu, diàleg o no, que hi posi un punt final o no...

Segueixo jo:

Aleshores em va veure, a mi. Es va quedar parada...

- Ah! Gràcies, per deixar-me acabar... Tu també li has pogut fer una foto? 
- No, jo la foto te l'he fet a tu, ets més maca! A ell l'he dibuixat!
- Dibuixat? Sí que ets ràpid!
- Ho he fet per si et quedava  borrosa la foto... Perquè tinguessis un recanvi.
- A veure?
- Dona, el dibuix del "bitxo" no m'ha sortit  gens bé, la foto sí, molt maca.
- Lluert.
- Com dius? Es un insult, això?
- No, home, és el nom de l'animaló: lluert.
- Doncs jo, Lluís, i tu?
- Ha, ha, ha, ha... Jo, Llúcia!
- Ha, ha, ha...  Vols que seguim la passejada junts, Llúcia?
- I tant que sí!
- Et puc fer més fotos?
- Només si surto en companyia d'altres animals... Sola no m'agrada
- Amb mi tens la companyia animal assegurada. Cap problema.


Segueix l'Elfreelang:

Mentrestant l'animaló , el lluert lluent i pacient que va posar per deixar-se dibuixar, pensava mig rialler que amb ben poca cosa , estar-se quiet, havia propiciat la millor obra d'art del món: que ells dos comencessin a mirar-se i a parlar, potser inici d'una bona amistat o d'un amor .....i el lluert ben cofoi poc a poc se'ls va queda mirant a ells...

Segueix la Montse:

Avui, desprès de prendrem 8 cafès, estic ple d'energia. Sempre he tingut moltes aficions., però mai m'hauria imaginat que la meva fascinació per les passions ocultes de la gent, em despertes aquest do de seduir i atreure a dos persones desconegudes. Quan era petit solia buscar lloc ocults, m'agradava experimentar la sensació de risc i que allí hi podia passar qualsevol cosa, com aquell 21 de Març amb la inoblidable trobada de poetes. 
 

Segueix la Mercè:

Vaig amagar-me en unes bardisses prop la pedra on reposava, i per entre mig de la verdor de les herbes, me'ls mirava...; no tenien res d'especial: no eren àgils i ràpids com nosaltres, més aviat els seus moviments eren maldestres; portaven una petita capsa negra a les potes davanteres i volien ensenyar-me-la de molt a prop. La seva coloració deixava molt que desitjar...un ocre-rosat esvaït... uuuffff, res comparable a la escamosa suavitat verd maragda que ens vesteix. Ben pensat, val més que marxi a buscar a la meva lluerta i li contaré que he fet de model mentre reposava prenent el sol molt quiet, prop d'unes bardisses.

divendres, 20 de març de 2015

Heu vist que ja tenim llibre?


Ja tenim llibre!!!!

Els del Zurich s'ho han currat i han comprat  un munt de llibres...

Amb la seva ajuda, ja hi som!!!!

Ai, la Laia Magrinyà quan sàpiga que ens hem avançat a la seva novel·la! Es morirà d'enveja!



dijous, 19 de març de 2015

Camps torrats

D'una foto de sa lluna, re-interpretada de l'aquarel·la

Van torrar-se els camps,
a la claror creixent del dia.
I cap erm ja no cridava solituds. 

L'ànima sabia fer-se de colors potents. 
Com la terra vermella en l'amor
Com la terra enrossida en l'amistat.
Com el verd resplendent en el silenci.

dimarts, 17 de març de 2015

Cafè Zurich

Reflex d'una aquarel·la.  Aquí l'original

Per recordar-vos que tenim un projecte de llibre, aquí a la barra lateral i  explicar-vos que si en comprem uns quants més es farà realitat i animar-vos a fer-ho... us explicaré la història de la Laia Magrinyà i L'Ignasi Cantallops.

La Laia, que com recordareu era molt curiosa i s'interessava de seguida per les històries, va quedar captivada per la història del joveníssim Ignasi amb els papers a les mans sense saber què fer-ne. I en el seu passeig per les Rambles,  pel pont que travessa el port fins al Maremàgnum, entre  alguna foto de la tarda bonica que feia, li anava preguntant més i més detalls.  l'Ignasi li deia que feia molts anys de tot allò, que no se'n recordava gaire...
- Però on eren exactament els papers?
- Sota un graó, ran de la paret.
- I com pot ser que no els llegissis?
- No sóc gaire de llegir, jo, em feia molta mandra.
- I com és que no ho vas dir a ningú?
- Tenia por d'haver fet una cosa mal feta.
- I com t'ho vas fer per tornar-los a deixar, anys després, en aquest nou Zurich, sota aquesta fusta que tapa el final de la barana...  un lloc ben complicat, no?
- Però que no t'ho creus, Laia, que fas tantes preguntes?
- Sí, Ignasi, sí que m'ho crec. Es que aquesta és l'única explicació que se m'acudeix per entendre què hi feien aquests papers tant antics en aquest Zurich nou.
- A mi també és l'única que se m'acudeix.
- Què vols dir? - va dir la Laia - amb uns ulls com unes taronges...
- Que no se m'ha acudit altra idea per fer-te creure que jo hi tenia alguna cosa a veure.
- M'has enganyat?
- Sí, fins ara, ara em descobreixo i em confesso.  He vingut unes quantes vegades a fer el cafè de l'esmorzar al Zurich, M'agradaves i no sabia pas  com parlar-te...  ni de què. Sóc blocaire i vaig llegir la teva carta a un blog que a vegades llegeixo.
- Si, la Carme la va publicar al seu blog.  Quina barra que tens!!!!  I jo que m'ho havia empassat del tot!
- Això la Carme...  i se'm va acudir aquesta idea, la vaig trobar divertida, una ajuda per començar a sortir amb tu i ben útil i sinó, mira! Passejant com si fóssim amics de tota la vida. És que la veritat deu ser ben semblant a la meva mentida, n'estic segur...
- Noiet, començar amb una mentida no és començar de bon peu... però com que no has allargat gaire el tema,.. t'ho perdonaré. A canvi m'has d'ajudar a investigar la veritat.
- A canvi del teu perdó i perquè vulguis tornar a sortir amb mi un altre dia, faria el que fes falta. T'ajudaré a investigar.
- Ets blocaire... dius... com es du el teu blog?
- Es diu "Bon dia i bona hora" i en ell comento cada dia alguna que em passa pel cap, a vegades d'actualitat, a vegades de coses que penso, a vegades de coses que he llegit, citacions que m'agraden, una mica de tot.
- Me'l llegiré... a veure què dius i així et coneixeré millor.
- Em sembla que he guanyat una amiga i una lectora... he fet molt bon negoci avui.

L'Ignasi va acompanyar a la Laia fins al seu metro, ell anava amb bici... es van acomiadar, es van mirar als ulls i es van reconèixer com a amics, acabats d'encetar, però amb ganes  de seguir.  Es van donar els telèfons i els mails. Es van prometre seguir en contacte,

La mateixa nit, abans d'anar a dormir la Laia va escriure.

"Després que marxessis he seguit pensant en tu. Em deia que hauria d'estar enfadada per l'engany i no n'estic gens. M'he trobat molt bé amb tu, M'han agradat totes les coses que hem parlat. M'encanta que en realitat siguis un bon lector, com jo. Un caminador, com jo, un somiatruitres, com jo. Però sobretot, m'ha agradat la teva manera de tractar-me, com si jo fos important, com si em mimessis a cada gest i a cada paraula.   Gràcies per aquesta tarda preciosa. Un petó."   Laia.


dilluns, 16 de març de 2015

Balca

D'una foto d'en Josep Miró de A ticket to Empurialand
Es gronxa la balca
damunt el mirall de l'aigua.
Balancegem entre paraules
només per emmirallar-nos.

dissabte, 14 de març de 2015

La mòmia i els flautats



T'imagino, sí,
trescant, per camins, penyals i corriols...
Deixant enrere els  moments incerts.

La Mòmia ens fa una aclucadeta d'ull
i els flautats entonen
Catalunya nova o Festejada Sintonia.
I saltem i brinquem.

T'imagino,
rient entre turons, ermites, boscos i matolls.
Respirant amb el cor lleuger...
Ple d'aire net.

dijous, 12 de març de 2015

Flor i finestra


D'una foto de Fanal Blau

Somiava,
que sota els arbres
ens aplegàvem.

Hi havia tota la gent que estimo.
No els podia veure un per un.
Tenia la certesa que hi èrem
El jardí era immens.
Ens somrèiem com si això fos tot:
Una trobada sota els arbres,
amb la generosa llum d'estiu
filtrada per les branques.

Una flor, de bellesa captiva
s'obria lentament,
i m'omplia la mirada
d'infinits tons de lila.

dimarts, 10 de març de 2015

Una proposta de la Glòria Abras - Passejo



Passejo,
entre les lletres
que escriuen l'amor.
Damunt la teva absència
hi deixo una A i una O,
per si tu volguessis
completar aquest mot.

I el desig del bes que l'acompanya.

dilluns, 9 de març de 2015

Medes

D'una foto d'en Josep Miró
"Aquesta nit
Sóc una pedra llançada amb fona
que espetega contra un mur."

Manuel  Forcano


Els somnis
tornen a ser 
plàcids o intensos.
S'han acabat les nits de forat negre
on no passava mai res.

Històries, com diàlegs oberts
que foraden portes a tots els murs.

Aquesta nit, deliberadament,
seré doll d'aigua,
com rierol que flueix fins a la mar.
Guspires d'aigua i de llum
em duran fins al nou dia.

dissabte, 7 de març de 2015

Pensament


El pensament no es pot forçar, però sí que pot esforçar-se. 
Qui el força pot acabar obsessionat; 
qui s'esforça pot acabar per entendre l'altre.


Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, Segarra 1918-Barcelona 1990)


Vam donar més d'una volta
per carrers estrets.
Com si tot d'una, 
aquell nucli antic
es fes inexpugnable.
Era de nit.

L'alba
ens va obrir els ulls.
Per les escletxes, pels camins,
per les baranes i escales,
vam arribar al replà, 
on prendre alè i retrobar-nos.

Branques i ocells sobrevolaven.




dijous, 5 de març de 2015

Forn de pa






Sento l'olor de  pa i de coca ensucrada que acompanyava els estius de la meva infantesa. Les olors ens porten els records molt vius, però les imatges també. Aquesta imatge m'ha agradat i m'ha transportat. Recordo aquestes balances, com la del dibuix. I com a cal meu avi forner, pesaven el pa, ja fos rodó o de barra i hi afegien un trosset de pa, tallat amb un ganivet especial, en deien un tallant, per acabar de fer el pes que s'havia demanat. Aquesta torna, gairebé mai no arribava a casa. Ens la menjàvem pel camí.  

El meu oncle que feia el pa cada nit, fins ben entrat el matí, ens feia esperar que sortís l'última fornada,  cap al migdia, per endur-nos el pa calent i que és mantingués tou durant més hores. Una precaució ben innecessària, perquè aquell pa calent i tovíssim, no durava gaires hores...

L'endemà al matí per esmorzar ja n'havíem d'anar a buscar de nou.   Hi anava la meva tieta Magda, que era la meva padrina i  passàvem les vacances junts. I no el comprava pas per tot el dia, no. Només per esmorzar.  Al migdia tornàvem anar a buscar el de l'última fornada. Mentre ella feia el dinar, ens hi enviava a la mainada a buscar-lo, tocava a qui tocava.

Si ara veiessin tota aquesta meva família de forners... que congelo el pa per no haver d'anar tan sovint a comprar-ne, crec que no podrien pas entendre-ho.

dimecres, 4 de març de 2015

Vilopriu

El dibuix de línia abans de pintar

Pintat i amb les línies esborrades

De mica en mica recuperem les línies 
que donaven forma al nostre món.

Ara, els colors dels sentiments
que semblaven esgarriats
ja tenen, de nou, on arrelar-se.
Pugem escales,  desendreçadament,
en algun replà més amunt o més avall
sé segur que ens trobarem.

En Xavier, ha sobreposat els meus dos dibuixos i ha retornat a com era l'aquarel·la original
Gràcies, Xavier!!!  

dilluns, 2 de març de 2015

Un gran dia!


D'una foto de la Montse
No sé si ho endevinareu, però avui ha estat un gran dia perquè he descobert una cosa estranya. Hi ha un determinat tipus de retolador que amb l'escalfor s'esborra.

Vaig fer uns dibuixos en un blog que no era de paper per pintar. Només per dibuixar. No hi ha cap perquè racional. Ho vaig fer amb l'impuls de dibuixar sense pensar si després pintaria o no.  Vaig pintar. El paper que no absorbia gens l'aigua es va deformar i ondular de mala manera. El vaig planxar i les línies es van esborrar. 

El descobriment no ha estat ni bo, ni dolent, simplement una cosa estranya. 


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari