Cafè Zurich

Reflex d'una aquarel·la.  Aquí l'original

Per recordar-vos que tenim un projecte de llibre, aquí a la barra lateral i  explicar-vos que si en comprem uns quants més es farà realitat i animar-vos a fer-ho... us explicaré la història de la Laia Magrinyà i L'Ignasi Cantallops.

La Laia, que com recordareu era molt curiosa i s'interessava de seguida per les històries, va quedar captivada per la història del joveníssim Ignasi amb els papers a les mans sense saber què fer-ne. I en el seu passeig per les Rambles,  pel pont que travessa el port fins al Maremàgnum, entre  alguna foto de la tarda bonica que feia, li anava preguntant més i més detalls.  l'Ignasi li deia que feia molts anys de tot allò, que no se'n recordava gaire...
- Però on eren exactament els papers?
- Sota un graó, ran de la paret.
- I com pot ser que no els llegissis?
- No sóc gaire de llegir, jo, em feia molta mandra.
- I com és que no ho vas dir a ningú?
- Tenia por d'haver fet una cosa mal feta.
- I com t'ho vas fer per tornar-los a deixar, anys després, en aquest nou Zurich, sota aquesta fusta que tapa el final de la barana...  un lloc ben complicat, no?
- Però que no t'ho creus, Laia, que fas tantes preguntes?
- Sí, Ignasi, sí que m'ho crec. Es que aquesta és l'única explicació que se m'acudeix per entendre què hi feien aquests papers tant antics en aquest Zurich nou.
- A mi també és l'única que se m'acudeix.
- Què vols dir? - va dir la Laia - amb uns ulls com unes taronges...
- Que no se m'ha acudit altra idea per fer-te creure que jo hi tenia alguna cosa a veure.
- M'has enganyat?
- Sí, fins ara, ara em descobreixo i em confesso.  He vingut unes quantes vegades a fer el cafè de l'esmorzar al Zurich, M'agradaves i no sabia pas  com parlar-te...  ni de què. Sóc blocaire i vaig llegir la teva carta a un blog que a vegades llegeixo.
- Si, la Carme la va publicar al seu blog.  Quina barra que tens!!!!  I jo que m'ho havia empassat del tot!
- Això la Carme...  i se'm va acudir aquesta idea, la vaig trobar divertida, una ajuda per començar a sortir amb tu i ben útil i sinó, mira! Passejant com si fóssim amics de tota la vida. És que la veritat deu ser ben semblant a la meva mentida, n'estic segur...
- Noiet, començar amb una mentida no és començar de bon peu... però com que no has allargat gaire el tema,.. t'ho perdonaré. A canvi m'has d'ajudar a investigar la veritat.
- A canvi del teu perdó i perquè vulguis tornar a sortir amb mi un altre dia, faria el que fes falta. T'ajudaré a investigar.
- Ets blocaire... dius... com es du el teu blog?
- Es diu "Bon dia i bona hora" i en ell comento cada dia alguna que em passa pel cap, a vegades d'actualitat, a vegades de coses que penso, a vegades de coses que he llegit, citacions que m'agraden, una mica de tot.
- Me'l llegiré... a veure què dius i així et coneixeré millor.
- Em sembla que he guanyat una amiga i una lectora... he fet molt bon negoci avui.

L'Ignasi va acompanyar a la Laia fins al seu metro, ell anava amb bici... es van acomiadar, es van mirar als ulls i es van reconèixer com a amics, acabats d'encetar, però amb ganes  de seguir.  Es van donar els telèfons i els mails. Es van prometre seguir en contacte,

La mateixa nit, abans d'anar a dormir la Laia va escriure.

"Després que marxessis he seguit pensant en tu. Em deia que hauria d'estar enfadada per l'engany i no n'estic gens. M'he trobat molt bé amb tu, M'han agradat totes les coses que hem parlat. M'encanta que en realitat siguis un bon lector, com jo. Un caminador, com jo, un somiatruitres, com jo. Però sobretot, m'ha agradat la teva manera de tractar-me, com si jo fos important, com si em mimessis a cada gest i a cada paraula.   Gràcies per aquesta tarda preciosa. Un petó."   Laia.