 |
| El dibuix de línia abans de pintar |
.jpg) |
| Pintat i amb les línies esborrades |
De mica en mica recuperem les línies
que donaven forma al nostre món.
Ara, els colors dels sentiments
que semblaven esgarriats
ja tenen, de nou, on arrelar-se.
Pugem escales, desendreçadament,
en algun replà més amunt o més avall
sé segur que ens trobarem.
en algun replà més amunt o més avall
sé segur que ens trobarem.
 |
| En Xavier, ha sobreposat els meus dos dibuixos i ha retornat a com era l'aquarel·la original Gràcies, Xavier!!! |
Dit i fet, ja vas experimentant amb les línies que desapareixen. Ha quedat prou bé, sembla una imatge i el seu negatiu.
ResponEliminaNo, no he experimentat de nou... Tot forma part de la mateixa planxada inicial.
EliminaAquest m'agradava amb les línies i els colors tot a la vegada tenia un equilibri que cap d'aquests dos no té.
Veig que la planxa va "a tota màquina!". Saps què? Que m'agraden molt els dos: el primer amb les línies i el segon només amb els tocs de color…
ResponEliminaÉs veritat que els sentiments sense una mica d'autocontrol (digues-li línia) ens arrelen més fermament a la realitat, als nostres amics i estimats. Tot i que veig que, un cop ordenats, les línies poden de nou desaparèixer perquè és mostrin amb tota la seva esplendor…
Crec que si haguesis vist l'autèntic, t'hagués agradat més... ;)
EliminaTotes les relacions tenen un marc on s'enquadren bé. Si es perd aquest marc, els sentiments a vegades van de bòlit fina a recuperar les línies altre cop. Quan estem situats... Ja no importa tant veure les línies. Oi?
No sé perquè aquest poema m'ha fet pensar en els escaladors: li diuen "reunió" a les trobades que fan en petits replans per recollir la corda i continuar pujant.
ResponEliminaEns trobem al replà, Carme.
Els dibuixos et queden bé amb línies i sense línies.
M'agrada això dels replans. No sabia això dels escaladors i les seves reunions... ;D
EliminaEns trobem al replà, Consol! Gràcies!
En el replà ens podem trobar... un oncle em deia sempre que en negocis procurés situar-me en el replà, allí, deia, veuràs con baixen els que han perdut i cauen avall sense remissió... Tot en la vida té el seu replà... Anton.
ResponEliminaÉs cert, tot en la vida té el seu replà... L'important és que no caiguem nosaltres ense remissió!!
EliminaMirats de costat és com si ens servissis el dibuix en diferents punts de cocció.
ResponEliminaA un hi ha les consonants i a l'altre les vocals.
A un la lletra i a l'altre la música.
A un el cos i a l'altre l'ànima.
El poema, finalment, igual com fa el pastor quan reuneix el ramat, ho posa tot al seu lloc.
M'agraden molt les teves comparacions... O més aviat imatges o il·lustracions en paraules.
EliminaGràcies!
A mi també m'agraden molt les comparacions del Xavier!
EliminaHi ha molts replans de coincidències. El dibuix està molt bé però la pintura és encantadora.
ResponEliminaUi, ha desaparegut el meu comentari. El torne a posar, a veure ara.
ResponEliminaEns trobem segur en més d'un replà, sempre hi tenim coincidències. El dibuix està bé però la pintura és encantadora.
Finalment sembla que han aparegut els dos comentaris... Ens trobem sovint, per aquí i m'encanten les coincidències. M'alegro que t'agradi. A mi m'agradava més amb les dues coses línies i pintura.
EliminaTrobo que els colors, sense cap línia que els encaixoni, se senten lliures d'anar en la direcció que més els agradi, fins i tot de barreja-se, com ho farien els sentiments...M'agrada molt això d'esborrar les línies!
ResponEliminaBon vespre.
Està molt bé això que dius... M'alegro que t'agradi!
Eliminamillor no perdre la línia no? Ai aquest Empordà....
ResponEliminaAquest dibuix de Vilopriu és d'una foto antiga. Abans que arreglessin el castell i fessin la sala d'actes... L'Empordà enamora...
EliminaHehehehe ets una pintora experimental :-))
ResponEliminaM'agrada... m'agrada força... De moment encara em decanto per la preferència amb les línies, però fent-ho així aconsegueixes també un efecte molt interessant :-)
Jo també el preferia amb les línies... :)
EliminaEncara podria experimentar més tornant a dibuixar les línies allà on eren... :D
A mi m'agrada més els de colors, perquè els trobo molt encertats, i ja començo a saber com són de difícils les aquarel·les. De tota manera el dibuix sense acolori té molts detalls i una perspectiva ben donada.
ResponEliminaNo m'acabo de decidir a tornar a posar les línies... De moment el deixaté així.
EliminaGràcies Glòria, una abraçada.
a mi m'agrad aquesta sensació de que la pintura es directe, sense marques, ni línies. Es fresca.... diferent.
ResponEliminaAra n'he afegit una altra... :)
EliminaÉs fresca i humil, sense pretensions. M'agrada.
EliminaMoltes gràcies, Josep! :)
Eliminaai Vilopriu!! allà hi tinc un dels meus nebots, l'Iu, .. porta la zona esportiva, la piscina i el restaurant.. Natural Dosi.., és que no me'n puc estar de fer-li propaganda.. s'ho mereix!! :)
ResponEliminauna abraçada!!
Que bo!!! Haurem d'anar a conèixer-lo a l'Iu.
EliminaFa molts anys qua els meus fills eren petits, sí que hi anàvem a la piscina, ara no hi anem mai... haurem de tornar-hi!
Abraçades!
Suposo que si coneixem les nostres "línies" podrem traspassar-les quan ens calgui
ResponEliminaM'encanta aquesta interpretació, Loreto!!!
EliminaPintat és molt més bonic, per a mi...
ResponEliminaAvui parlo de les teves aquarel.les a la pàgina Facebook del Quedem al Zurich?, espero que t'agradi!
Saps que no tinc Facebook? Moltíssimes gràcies, però no sé pas si podré veure-ho.
EliminaPintat és molt més bonic, per a mi...
ResponEliminaAvui parlo de les teves aquarel.les a la pàgina Facebook del Quedem al Zurich?, espero que t'agradi!
Tanta feina que va tenir la planxa, i li desplanxem la idea!!
ResponEliminaAra sí que hi ha per triar...
;D La planxa no es queixa i jo estic molt contenta d'haver recuperat la versió que més m'agradava.
EliminaUn punt de màgia que fa somriure....:)
ResponEliminaTu ja sé que la tens, i veig que en Xavier també!!!
Sí, eh? És màgia pura això del Photoshop, bé suposo que és Photoshop, de fet no ho sé... el que sí sé és la màgia...
EliminaGràcies, guapa!
Amb les línies endreces els colors cadascú al seu lloc i, si els vols barrejar, agafes la planxa... i fora línies, que campi qui vulgui!
ResponElimina