 |
| Versionant un boli ràpid de l'Anton |
aquell Jo era secret tancat
que ni en foc i braseral fumava.
Anton
que ni en foc i braseral fumava.
Anton
El secret tancat,
jo ben endins,
com un lloc de pau,
guardat com un refugi.
Si perds la pau, jo interior,
no tinguis por
i obre't camins
i finestres i ponts
per retrobar-la.
Ets un avís, només,
d'algun canvi que ja s'acosta.
Posa'l en marxa!
Gràcies per l'atenció. Què llustrosa la flor...!! Això del JO tancat... Secret que ni a un mateix és diu o que s'aparta per que ningú en sàpiga de tu... Tu en con tes un altre... Jo olia dir el que no pots confessar a l'exterior, tu el verses com a impuls ... Les paraules tenen tants de jocs, tantes accepcions no se si això les fa imperfectes.. ho deixo que altres més entesos ens expliquin. anton.
ResponEliminaEl meu poema no deu descriure bé el que jo volia dir... no volia parlar d'un impuls, volia parlar precisament d'aquests secrets que ens inquieten i que no ens acabem de confessar... quan tenim pau, no cal fer res... quan hi ha coses que no ens confessem, vol dir que necessitem algun canvi, exterior o interior. Un canvi d'actitud o un canvi d'alguna cosa. No ens ha de fer por de confessar-nos aquests secrets... millor treure'n profit de la confessió, sigui a un mateix o a algú altre de confiança.
EliminaGràcies, Anton.
Un canvi de tècnica en el dibuix. Un canvi de visió del poema. Òptiques múltiples.
ResponEliminaGràcies, Xavier!!!
EliminaLa pau interior ens proporciona felicitat, però no sempre és fàcil trobar-la, cal esforçar-si...M'agrada molt el dibuix de la flor!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
A vegades cal rectificar direccions i trajectòries...
EliminaSi perds la pau, cauràs al pou
ResponEliminai dins del pou ningú no hi viu.
Pau, entra amb bon peu
en el meu jo, que et faré un niu
a prop del cor, secret i nou.
Que no badi, en Pau, que el teu oferiment és important i temptador... ;DDD
EliminaEn Pau no sé si badarà, Carme, però qui no ha de badar és la pau, la que hauria d'ocupar el meu jo... No passa res, el Johan Cruyff també acostumava a fer-se un embolic amb els articles... :)
EliminaHa, ha, ha... Faig broma, aprofitant que la teva Pau porta majúscula i no porta article-
EliminaEm agraden els teus dibuixos, els trobo una frescura i una jovialitat que m'encanta. Hauríem d'obrir les nostres finestres de l'interior més sovint perquè nous aires ocupin els seus espais.
ResponEliminaUna abraçada
Són dibuixos senzills, però potser el fet de fer-los sense massa complicació també té la seva part bona. Gràcies, Alfonso!!!
EliminaUna abraçada
I quan no trobes la pau més que en aquest ben endins i en els teus secrets tancats? ...
ResponEliminaM'agrada el teu poema, potser per aquesta esperança de seguir obrint camins sense por de no trobar qui o que per obrir-te.
Aferradetes dolces, Carme.
Si només la trobes en aquest ben endins, vol dir que la tens sempre a mà... és una gran sort. Jo ho veig així, si tenim la pau interior, vol dir que interiorment, no necessitem bellugar-nos de lloc, no necessitem fer cap canvi important. Estem en pau. Quan la perdem, és que alguna cosa no ens funciona, no ens quadra i aleshores cal reciclar-nos i fer canvis exteriors o interiors, els que siguin, per retrobar-la. No ens hauria de fer por de replantejar-nos coses, ni d'explicar, ni de descobrir, ni de reconèixer...
EliminaAferradetes dolces i sinceres...
Forster deia que el pitjor enemic és l'interior, el teu poema m'hi ha fet pensar.
ResponEliminaTé raó, segons com t'ho miris.
EliminaPer això si el tens en pau, l'interior... ja tens desactivat el teu pitjor enemic