Convivència - figues de moro

Aquest post està dedicat a la Gerònima, perquè ella em va donar la idea de fer parlar les figues de moro i també perquè la trobo a faltar, ara que no hi és gaire. Una abraçada, bonica!

Em van desarrelar de la meva muntanya, on vivia,  allà ran de mar, en un vessant força pedregós, d'un turó mig escapçat. Allà, les meves companyes, figues de moro i jo que ocupàvem bona part del turó, teníem punxes. Per què parlo en passat? Tinc punxes, tenim punxes.  A la jardinera del carrer, vaig continuar tenint punxes, M'avergonyia al teu costat, pensament, tan boniques que són les teves flors, de pètals suaus i de colors bonics, però de mi surten punxes i no puc fer res per evitar-ho... m'enlairo, ben amunt per no tocar-te. Jo he vist més d'un cop que quan em toquen les persones, es queixen.  Quan va venir el temps, em van sortir les figues, vermelles o morades, però sempre boniques. Em vaig alegrar, però la meva alegria va durar poc, quan em vaig adonar que sobre les figues hi havia més i més punxes. I tu enfadat amb mi, pensament, per res, per mi, per ser com sóc. I jo, tan trist, pobre de mi... què podia fer?  No he triat res, ni la meva forma, ni el meu color, ni el lloc on vaig néixer, ni el lloc on he arribat.  Però quan aquella noia, va dir  "Quina combinació més bonica, figues de moro i pensaments a la mateixa jardinera" i tu vas alçar els pètals i els estams i em vas mirar encuriosit, jo ja em vaig sentir millor. Vaig entendre't jo també a tu.  No t'amoïnis, m'alçaré ben amunt per no punxar-te. M'agrada molt tenir-te embellint la terra que compartim, tots dos.