Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
És molt divertit pujar al cim d'una duna...N'hi ha algunes que són gegantines i fan competència a les talaies. M'agrads la sorra i quedar-me descalça per poder trepitjar-la millor. És un bon massatge.
ResponEliminaM'agrada més descalça, però ara, amb el fred, també ho faria així... Quina sensació més especial, oi?
ResponEliminaPetons, Carme!
M'agrada, ser rica d'aquestes coses que tu indiques.
ResponEliminaPilar, Noves Flors, Rita, feia un fred terrible, no pas per anar descalços, tot i que en vam veure un que hi anava. Va ser especial, realment la troballa d'una duna immensa.
ResponEliminaEl millor és anar amb la sorra fins al final, i llavors, guardar-la en un potet, de record...jo en tinc la casa plena,de potets de sorra...
ResponEliminaPetonassos!
Deixaria caure lletres
ResponEliminacom granets de sorra
fins fer una muntanya
de paraula bona...
Baixaria els dits,...
granets a la boca
sorgirien com vent
impulsant a la roca
mil frases concretes
que es gravin com esponja
Salut per la Terra,
Llibertat que s'imposa
Amor que no es calmi
Pau a tots a tothora.
...............Anton
Busqueu la felicitat si no la teniu ara, la trobareu, si escureu bé, dins vostre...
Si la teniu cuideu-la que és brèvola com un buf d'aire que passa i despareix.
Les dunes, pel meu humil gust podològic, s'han de pujar ben descalç.
ResponEliminaSi fa massa fred ... si fa massa fred jo no em mouria de casa, perquè enganyar-nos :)
Què bonica aquesta metàfora! Així la llegeixo jo.
ResponEliminaEm va prou bé avui.
Un petonàs!
Ben i bellament dit! si no hi tens res per a espolsar....és que no has gosat pujar cap duna
ResponEliminazel, col·lecció de sorres.. que bonic!
ResponEliminaMuntanyes de lletres i de paraules bones, que bonic! I frases que volen amb el vent! Gràcies, Anton.
Óscar, si fa fred i t'hi trobes... puges. No podries pas evitar-ho... T'abrigues bé i puges! :)
Fanal blau, les petites coses de la vida ens proporcionen mil metàfores, de tant en tant en pesco alguna. Realment a mi també em va bé.
Elfri, jo sempre prefereixo haver d'espolsar-me, però pujar.
pujarem a la duna sens dubte..i ens espolsarem la sorra tant com calgui..
ResponEliminaquin dibuix més bo Carme, els personatges molt expressius...!
A aquest dibuix surts tu!! :-))
ResponEliminaT'espolses la sorra però somrius, perquè ets més rica en moments, la teva col·lecció és més gran :-))
Gràcies, lolita! Una més a pujar! Me n'alegro.
ResponEliminaAssumpta, si surto jo, però no pensava que se'm reconeixia! Va ser un moment emocionant el de la duna.
De veritat pensaves que no se't reconeixia? hehehe la primera per l'esquerra... ets clavadeta! No pot ser ningú més :-))
ResponEliminaM'agrada la imatge, s'us veu molt somrients! Bona experiència, doncs!
ResponEliminaCarme, t'ha sortit una frase digna de formar part al llibre de la vida que tots hauríem d'anar consultant de tant en tant. Felicitats!
ResponEliminaUna forta abraçada.
Sí, sí, potser era previsible, Assumpta, però no m'hi vaig matar gaire en assemblar-m'hi. :)
ResponEliminaHo a ser, Xexu, ho va ser!
Galionar, gràcies maca... per a mi és important funcionar així a la vida. Si m'he d'espolsar la sorra me l'esposo i si m'he d'espolsar neguits o tristeses, també me'ls espolso. L'important és no quedar-nos sense viure.