Foto de Carme G. Lorés
S'acaba la tardor tot just d'aquí pocs dies i sembla que ja faci molt que és acabada. Vivim sovint contra el temps, quan hauríem de viure amb el temps. A vegades tinc la sensació que em roben les hores, o potser no me les roben, simplement les perdo. No voldria culpar ningú de les meves trifulgues amb el temps. El meu temps té hores plenes i completes, a les quals no els falta ni un bocí. I d'altres que s'esfilagarsen com si poguessin prendre diferents camins simultàniament. Hi ha hores que el cap és on ha de ser i hi ha hores que el cap és en un altre lloc, segurament aquestes hores són equivocades, contenen algun error en el codi que les hauria de fer meves.
Però s'acaba la tardor i comença l'hivern, amb les seves hores que no semblen tant diferents. Hores d'hivern que s'han d'omplir de tantes coses: a veure si aprenc a posar-les cadascuna al seu lloc.
Si amb les hores de tardor hi convisc (més malament que bé) amb les d'hivern m'hi barallo cada dia. De bon rotllo, però m'hi barallo.
ResponEliminaTota aquesta col·lecció de moments ens fa la vida més bella.
ResponEliminaSalut!!!
La senaació de gestionar malament el temps pot ser una il.lusió: l'hem aprofitat d'una manera diferent a la prevista, però l'hem aprofitat, tanmateix. El temps ens ha portat per camins diferents als previstos i segur que ens ha fet descobrir novetats interessants. Bé, és una forma de veure-ho que ens pot reconciliar amb el temps, que és com reconciliar-se amb un mateix. Serveix?
ResponEliminaEls nervis de les fulles d'auró es ramifiquen com les hores. N'i ha un que és l'eix central. Aquestes deuen ser les hores plenes i compler-tes i la resta aquelles en què el cap marxa de viatge.
ResponEliminaLes estacions metereològiques existeixen, Carme. Es fan paleses en els canvis que experimenta la natura. El temps el concebo de la mateixa manera. Les hores i tot el que serveix per medir-lo és un invent amb què ens empresonen gran part de les nostres estacions. Ni lluito ni m'enfronto a ell. L'ignoro totalment, quan m'ho permet...Quina ironia...
Bon dia Carme. Són preciosos els vermells tardorens dins del palmell obert dels aurons.
el temps se'ns escapa inevitablement.. si no volguéssim res el tindríem tot, però volem aprofitar-lo i també volem badar-lo i també volem imaginar-lo.. quan vols temps no en tens i si no el vols en tens massa.. sovint m'agradaria que els dies fossin més llargs..
ResponEliminam'agrada el temps d'hivern, més reclòs però necessari, el fred ens fa apreciar les petites coses, les de casa..
com a la lolita m'agrada també el temps d'hivern, el passar una tarda al davant del foc, o cuinant, o sortir i trobar-ho tot nevat, i cansar-me amunt i avall mentre l'alè se'm congela :)
ResponEliminaóscar, aenm aprenent a conviure amb tota mena d'hores... quin remei!
ResponEliminaMontse, una bonica maner a d emirar-ho!
Serveix, serveix, Llaudal! I tant que sí! :)
Pilar, m'has fet somriure llegint-te, perquè segurament el meu problema és que l'ignoro massa, sempre que m'ho permet també! I la veritat no acostumo a tenir massa problemes amb el temps, però ara em sembla que se'm fongui entre els dits...
Que bé que ho expliques, lolita, ja és ben bé això. Voldria tantes coses del meu temps:aprofitar-lo, llegir-lo, treballar-lo, somiar-lo, badar-lo, bloguejar-lo, familiar-lo, amicar-lo... que quan me n'adono, s'ha acabat!
Sí, Clídice, a mi també m'agrada! Llegir ala vora del foc, i cuinar també i trepitjar neu i sentir el seu silenci tant especial ... tot... però vols dir que m'hi cabrà tot en un hivern? :)
Jo no sé que faig del temps. Potser sé que fa ell amb mi: Sempre em passa al davant.
ResponEliminaTempus fugit.
Aquesta és una tasca que jo també tinc pendent, posar les hores al seu lloc i no tenir la sensació que se m'escapen inevitablement i que són irrecuperables.
ResponEliminaA mi el temps també se m'escapa.
ResponEliminaEl temps és molt complicat i sovint ens complica a nosaltres.
ResponEliminaM'encanten aquestes fulles.... no hi puc fer més és veure fulles vermelloses i quedar-me embadalida
A mi amb el temps em passa quelcom semblant o no...a vegades vaig més depresa que ell i de vegades, poques anem alhora, alguns cops se'm escola per les escletxes que troba arreu i després no sé on s'ha ficat....
ResponEliminaDius a veure si aprens a posar cada hora al seu lloc. No estic segur de que si les tinguessis posades cadascuna al seu lloc, gaudissis més del temps... Però també penso com tu, de vegades no sé si el temps em passa, o sóc jo que el deixo passar... Ja torna a ser divendres, ja ha passat una altra setmana, i així els mesos i els a...
ResponEliminaDes del far amb tot el temps.
onatge
Carme, llegint-te m'ha semblat que t'està passant el mateix a mi aquests dies: que no pots donar l'abast, i que les prioritats ens gasten alguna mala passada, jugant a cuit i amagar amb aquelles que no ho són, i després, ves, busca-les i destria-les! De vegades, també, el cap se'ns perd per uns viaranys que també ens fan perdre a nosaltres... És complicat tot plegat, ufff.
ResponEliminaLa fotografia que has posat a l'inici del bloc és molt, molt bonica!
Una forta abraçada!
Potser és un problema que ens llevem i és fosc, i sortim de treballar i també. El dia pràcticament no existeix, i quan es fosc sembla que no es pugui fer gran cosa. No sé si hi té res a veure, però a mi em desmunta una mica això. I mira que m'agradaria experimentar això de que el sol no acaba de sortir, o no acaba de marxar mai...
ResponEliminaEl dibuix és preciós, com sempre :-))
ResponEliminaEn quant al tema de les hores... la veritat és que ja he dimitit... si elles es volen escapar, que ho facin. No les puc pas retenir en contra de la seva voluntat...
A l'hivern és quan em ve més de gust estar a caseta. Ai, sí! Netejant, treballant, preparant el sopar, caminar pels carrerons estrets de Barcelona, llegir davant de la llar de foc, fer torradetes... A vegades m'entra una mica de pena, però m'agrada, m'agrada!
ResponEliminaBonetes, Carme (feia dies, noia...)
Petonets (de neu?) T'imagines?
Ostres, sí, Glòria, com se'ns escapa!
ResponEliminaNoves Flors, a veure si podríem fe r una feina en equip i ens en sortiríem abans... :)
kweilan, dons una més!
Mireia, gràcies! una abraçada.
Elfri, anar mé s de pressa que el temps... aquesta és una sensació que també conec... és xula eh? més que l'altra, quan s'ha escapat et deixa amb un pam de nas.
onatge, jo tampoc ho sé, no ho sé ben bé. Crec que ser en un sol lloc a la vegada, o sigui tenir el cap en un sol lloc a la vegades i el pensament centrat en allò que vols centrar-lo és important. Al menys a mi m'agrada aconseguir-ho. Em fa estar bé. I hi ha moments que sembla que se m'oblida. Una abraçada.
Galionar, doncs si que ho expliques bé... tot, això de les prioritats i també que el cap se'ns perd a vegades... i jo no vull que es perdi. Vull decidir jo si es perd o no es perd... :) És del meu marit, la foto, li va quedar maca, al menys ami m'agrada.
XeXu, podria ser, però no sé si és ben bé això, crec que és una qüestió de massa coses, diverses i disperses i jo no sóc una persona dispersa... i em costa
Assumpta, tens tota la raó! Si volen escapar que ho facin, és bona aquesta! I posats a escapar no es podrien endur amb elles algunes coses que han quedar per fer?
Anna, a mi l'hivern m'agrada eh? de tot el que dius, netejar és el que m'agrada menys... tota la resta està molt bé!
Pel que es veu, pots estar orgullosa. Sóc dels que pense que quan sentim que ens falta el temps anem pel bon camí. Fins i tot assaborint la melangia de la tardor i l'hivern, considere que estem omplint la nostra existència de contingut adequat en aqueix constant creixement personal.
ResponEliminaHehehe sí, sí, que s'emportin la feina!! ;-))
ResponEliminaGràcies Artur, de fet jo també penso una mica com tu, però tant com la majoria dels cops m'il·lusionen les coses que vull fer, a vegades acaba cansant la falta de temps.
ResponEliminaAssumpta, :)