S'emmirallen mandrosament els arbres
i reflexos de llum juguen
a esborrar-los i pintar-los de nou.
Camino pel voral, i com si fos un arbre més
la llum em desdibuixa i m'esborra.
Però sempre queda un bocí
de mirall net on puc retrobar-me.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Francament, sempre paga la pena passejar vora la Garona.
ResponElimina*Sànset*
Quines passejades més inspiradores! Magnífic poema, i aquest dibuix l'il·lustra molt bé.
ResponEliminaUna abraçada.
Aquesta setmana santa (hem d'anar així, a llarg termini) crec que jo passejaré pel de Midi.
ResponEliminaEls jocs de miralls sempre són fascinants, un pot observar-se, descobrir-se i retrobar-se.
ResponEliminaQuin poema i quina il·lustració tan bonics!
Un camí d'aquells que no s'haurien d'acabar mai :)
ResponEliminaCarme! El reflex t'ha quedat fantàstic!
ResponEliminaUtnoa
sempre es bo poder-se retrobar encara que sigui en un reflex tan relaxant
ResponEliminaSànset, sempre, hi ha paisatges preciosos!
ResponEliminaGràcies Maijo!
Óscar, hi ha tantes coses! segur que en gaudireu molt.
Mònica i perdre's també, en algun moment, i retrobar-se de nou. Gràcies guapa!
Clídice, no te'n cansaries no! Clar que per a tu potser seria massa horitzontal! :)
Gràcies Utnoa, guapa!
garbí, encara millor així, no? :)
Quin gust sentir-se arbre i emmirallar-se dins del mirall de l'aigua... plaenter, plaenter.
ResponEliminaQuina sensació de frescor que dóna aquesta passejada.
ResponEliminaSalut!!!
Un mirall on les figures reflectides les esborra la llum, però no totalment? És una metàfora que em fa pensar molt, Carme.
ResponEliminaEl dibuix em transmet calma i silenci.
Quina preciositat de dibuix i de sensació! Voldria estar a la vora del Garona i emmirallar-me amb els arbres!!!
ResponEliminaJo també vull passejar per aquí... caminant tranquil·la, sense parlar, escoltant els meus pensaments...
ResponEliminaSembla un lloc ideal per poder-ho fer :-)
Fantàstic jocs de miralls els canals del Midi, on la vida passa a poc a poc a la mida de les persones.
ResponEliminaUn dibuix preciós! quina experiència desdibuixar-se i esborrar-se i tornar-se a dibuixar com un arbre de la vora!!!
ResponEliminaQuin bon camí i bon caminar...
ResponEliminapetó, artista!
Que bonic, Carme... De veritat que ho trobo molt bonic... :)
ResponEliminaNoves flors, a vegades penso que ells són els únics savis que hi ha, ells, els arbres. :)
ResponEliminaGràcies, Montse. Salut!
Pilar, espero sempre la teva visita, perquè sense la teva lectura és com si els meus escrits es quedessin inacabats. És una metàfora prou indefinida... s'ha de voler pensar. Gràcies i una abraçada.
Cèlia, anem-hi una estoneta? :)
Assumpta, segur que t'agradarà!
Rafel, la vida passa a poc a poc, al ritme de l'aigua i les persones se'n encomanen, crec. :)
Elfri, i tot de cop et veus ben clarament!
Gràcies, Fanalet! Un petó!
Un petó a tu també, guspira!
M'agradaria molt i em sentiria molt be caminant per aquest voral, respirant aquesta pau que transmet i jugant a retrobar-me...
ResponEliminaMai surto indiferent d'aquest espai teu!!...Gràcies per aquestes sensacions!!
Una agraçada.