dilluns, 20 de desembre de 2010

Relats conjunts: la cara de Barcelona

Una nova proposta de Relats conjunts 

Era com una  protecció  per a ells,  sempre  els havia  ajudat.  L'havien convertit en  el seu lloc habitual de trobada.  La Bibiana era  de la Barceloneta,  el Lluc,  era  del  Raval.  Es van conèixer a  través  del Facebook  i  en saber-se  tan  a prop,  van quedar  precisament allà.  

Quan se  sentia  massa  nerviosa  d'esperar-lo  (en Lluc  sovint arribava  tard)   la Bibiana  mirava el somriure burleta  d'aquesta  cara i  es  deia  que  es devia riure de  la seva impaciència. I  aleshores  se'n reia ella també.  El mirava  com  venia,  mig  saltironant  per  accelerar la marxa,  impacient,  també,  malgrat  els retards.  Es  somreien  de lluny,  els primers  cops  amb  timidesa  i després amb  un somriure lluminós.  Amb  el temps  i el coneixement  dels costums  de  l'un i de l'altre,  a vegades s'hi trobaven sense haver  ni quedat.

Aquell divendres  ell  havia  arribat  primer,  ella venia del costat  de  mar,  i ho va veure  tot  amb una  claredat  que  no deixava  pas el dubte  que fos un malson. Un camíó,   tot  de cop,   va perdre  el control  i  va xocar tan fort  contra  l'escultura  que la  va tombar.  La  cara va  caure,  sense  perdre  ni un  segon la seva  ganyota,  desplomant-se  sobre  en Lluc  que  quasi  no es  va  adonar  de res.  En Lluc  no se'n va sortir.  La Cara de  Barcelona,  reparada,  torna a ser  al seu lloc  i la Bibiana,  ara  no creu  que el seu somriure  sigui  burleta,  sinó  que  el  troba  absolutament  cruel.


PD:  Perdoneu,  això  se'm dóna  ben malament,  buscant  un mal final,  m'ha  sortit  una mala  història,  tot  i haver-me  entrenat  un parell de cops. Però  un  repte  és un repte.  ;)  

23 comentaris:

  1. Tens raó, tot i ser un bon relat, se't posen millors les bones històries...;) Les positives. N'hi ha de positives que, inevitablement, tenen un final trist, o un mal final...
    petonets recents de dilluns!!!

    ResponElimina
  2. Permet-me discrepar. En absolut trobo que sigui una mala història. En absolut. T'ho ben prometo (ho poso perquè sinó ets capaç de pensar que exagero).

    Volíem un final trist, un relat que acabés malament... i aquí el tenim. A tu potser no t'agrada precisament perquè no t'agraden els finals tristos, però el relat és bo.

    La cara torna a ser al seu lloc... en Lluc ja no hi és i, a més, ella ho va veure tot...

    Ho llegeixo, ho visualitzo i entristeix. Molt.

    Jo també en vull fer un que acabi malament, però al final sempre em tiro enrere... :-)

    ResponElimina
  3. Bravo! El meu aplaudiment més sincer. Com diu l'Assumpta, la nostra àrbitre, el relat és molt bo, i hi estic més que d'acord. L'he trobat particularment ben escrit, així que ja mereixes felicitacions per això, però a més la història té el que ha de tenir, un inici de felicitat i un final escabrós. No et deu agradar que acabi així, és un final molt trist i cruel la veritat, però la qualitat del text i la idea són innegables. I mira, si volgués 'arreglar' el teu relat, ho tindria d'allò més fàcil, simplement elimina el tercer paràgraf. Fes la prova, llegeix els dos primers i acaba aquí. És una història molt maca, i no queda malament com a final, sense tocar ni una paraula.

    Et felicito Carme, si això era una competició, per dir-ho d'alguna manera, has sortit guanyant però per 100 punt.

    ResponElimina
  4. Doncs ja l'he fet... I ja està publicat... Si demà no hi és serà que m'ho he repensat i l'he tret :-))

    ResponElimina
  5. Penso que l'ASSUMPTA té raó quan et diu que si et sembla que no és bo és justament perquè no t'agraden els finals tristos.
    El relat és molt bo i quan arriba el final és un cop que no t'esperes i que ens deixa garratibats.
    Com li he dit a l'ASSUMPTA, te n'has sortit amb nota de l'aposta però no cal que ho repeteixis gaire sovint, eh! :-))

    Si m'ho permets i per desengreixar una mica el mal cos que et queda al llegir el relat et diria que he dit que el final és un cop que el lector no s'espera però qui realment no s'esperava el cop era el pobre Lluc. :-DD

    ResponElimina
  6. Em permets agafar equidistància? El relat el trobo molt ben narrat, amb el temps adequat a cada descripció. M'agrada molt. Amb això coincideixo amb l'Assumpta. Però el final..., és com si haguessis posat sordina a l'emoció. Crec que el sentiment de la Bibiana necessita una ressonància més àmplia, sense ser carrinclona, és clar. Potser és, com diu el Fanal Blau, que no t'hi senties còmode amb un final tràgic.

    ResponElimina
  7. Subscric tot el comentari d'en Llaudal!

    el relat m'ha agradat molt Carme, els finals tristos són també part de la realitat..

    ResponElimina
  8. Una història trista...Una bona història. La resta de paraules que hi ha entre els pints suspensius, ja te les han dites.
    Què són els reptes quan s'afronten com ho fas tu?

    ResponElimina
  9. Collins! jo et diria que no practiquessis més! penso just el contrari, no en tenim prou amb la realitat que fins i tot ens em d'esforçar per escriure finals tristos? Si et surten tristos, mira... què hi farem! però esforçar-se per aconseguir-los!!!???? Pobre LLuc!
    El text molt bo, de veritat.

    (Paraula de comprovació: nessesi. Ja sé, no és ni una paraula, però m'ha fet gràcia)

    ResponElimina
  10. Fanalet... i és que no es pot escriure unanhistòria només pensant en el final!

    Gràcies, Assumpta, guapa!

    Xexu, gràcies maco, i no això no era cap competició, era només un intent de buscar nous punts de vista dels que tenim acostumats. Gràcies. Sempre s'aprenen coses noves amb mirades noves.

    Ja l'he vist, ja l'he vist!

    Mc, no pateixs que no ho repetiré gaire sovint, no. Gràcies per les teves paraules.

    Llaudal, efectivament, tens toa la raó. Jo sabia que no m'agradava i no sabia com arreglar-ho. L'has clavat, Llaudal. Potser sóc una persona afortunada que com que no he viscut mai cap drama com aquest no sé explicar-lo. Se m'havia passat pel cap, mentre et llegia, intentar donar sentiment aa quest final, però crec que no... no ho faré. Gràcies, Llaudall!

    Doncs, gràcies a tu també, lolita! :)

    Pilar, gràcies a tu també, em costa, em costa, sempre vull veure el costat "solució" de la vida i crec que si em posés a escriure el sentiment de la Bibiana, no pararia d'escriure fins que no tingués el dolor una mica esmortuït o li fos més suportable i hagués retrobat un punt de llum o d'esperança i tampoc no cal. ;)

    Filadora, no pateixis que no ho faig gairebé mai... ha estat això un repte per posar-me en un punt de vista diferent del meu habitual...

    ResponElimina
  11. un repte és un repte! i tant! anava llegint i sabia que acabaria malament.
    Però no és pas una mala història. Entristeix perquè el final és trist, però de dolenta res de res! i lo feliç que va ser en Lluc fins llavors?
    molt bon relat!

    ResponElimina
  12. Un relat autentic! bo i ben escrit...final real com la vida....mira que caure-li la cara de Barcelona al damunt? té un punt de surrealisme!

    ResponElimina
  13. Un relat realista, et submergix en aquest passeig on pot passar de tot, fins i tot caure't una cara damunt del cap.
    Molt bon relat!!!

    ResponElimina
  14. Bon relat encara que amb final tràgic. ( És que totes les pel·licules acaben bé? )
    Potser la Bibiana li diu: jo segueixo viva, tu no mai sabràs plorar.

    ResponElimina
  15. rits, gràcies, ets un encant...

    Serrealisme? Potser sí ara que ho dius! :) gràcies, guapa!

    Montse, ja veus, quines idees més bèsties que tinc!

    Rafel, podria dir-li, oi? Ja sé que totes les pelis no acaben bé, però a mi m'agrada que hi acabin.

    ResponElimina
  16. És un bon relat, trist però bon relat, amb un final inesperat que colpeix qualsevol lector.

    ResponElimina
  17. Un final molt dur, però no li treu importància a les bones lletres que has estampat.
    NO tot ha de tenir final feliç

    ResponElimina
  18. A mi em solen sortir relats amb finals tristos/desesperants (els meus personatges o moren o queden en una situació força compromesa...), per això em sembla que discrepo força de tu.

    És a dir, que em fa el pes el teu relat de final trist. Que preferim la Carme alegre, optimista, feliç ja són figues d'un altre paner! ;)


    d.


    PS: Saps que Hipocondríaca està penjat a les 4:46h exactament al fòrum de la pàgina de Relats en Català? Una angoixa per a la hipocondríaca i per als lectors (fins i tot per a mi, que no arribava a l'horari jeje)

    ResponElimina
  19. Ah, si vas a l'enllaç, hauràs de baixar fins al final de la pàgina per veure l'hora...


    d.


    PS: les teves visites sempre són benvingudes. Te n'ofereixo una altra: Impertèrrita instantània, amb acròstics interiors inclosos.

    ResponElimina
  20. Gràcies Noves Flors!

    Garbí, desgraciadament, no tot acaba bé, per això a mi m'agrada inventar coses que hi acabin... :)

    deo, la vida és així, cadascú té les seves maneres de veure les coses i de fer-les.

    He, he, he... això de fer coincidir l'hora i tot ja és apurar-ho a fons...

    Seguiré els teus enllaços, tots dos. :)

    ResponElimina
  21. Carme, està molt ben escrit i és un molt bon relat. La realitat sovint és trista, tràgica. I a vegades és tràgica i grotesca alhora. Te'n has sortit molt bé, perquè has aconseguit que se'm fes un petit nus a l'estómac. .)

    ResponElimina
  22. Moltíssimes gràcies, Josep Lluís!

    ResponElimina
  23. Supertrista però molt ben escrita.
    Et quedes fatal...

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari