Una nova proposta de Relats conjunts
Era com una protecció per a ells, sempre els havia ajudat. L'havien convertit en el seu lloc habitual de trobada. La Bibiana era de la Barceloneta, el Lluc, era del Raval. Es van conèixer a través del Facebook i en saber-se tan a prop, van quedar precisament allà.
Quan se sentia massa nerviosa d'esperar-lo (en Lluc sovint arribava tard) la Bibiana mirava el somriure burleta d'aquesta cara i es deia que es devia riure de la seva impaciència. I aleshores se'n reia ella també. El mirava com venia, mig saltironant per accelerar la marxa, impacient, també, malgrat els retards. Es somreien de lluny, els primers cops amb timidesa i després amb un somriure lluminós. Amb el temps i el coneixement dels costums de l'un i de l'altre, a vegades s'hi trobaven sense haver ni quedat.
Aquell divendres ell havia arribat primer, ella venia del costat de mar, i ho va veure tot amb una claredat que no deixava pas el dubte que fos un malson. Un camíó, tot de cop, va perdre el control i va xocar tan fort contra l'escultura que la va tombar. La cara va caure, sense perdre ni un segon la seva ganyota, desplomant-se sobre en Lluc que quasi no es va adonar de res. En Lluc no se'n va sortir. La Cara de Barcelona, reparada, torna a ser al seu lloc i la Bibiana, ara no creu que el seu somriure sigui burleta, sinó que el troba absolutament cruel.
PD: Perdoneu, això se'm dóna ben malament, buscant un mal final, m'ha sortit una mala història, tot i haver-me entrenat un parell de cops. Però un repte és un repte. ;)
PD: Perdoneu, això se'm dóna ben malament, buscant un mal final, m'ha sortit una mala història, tot i haver-me entrenat un parell de cops. Però un repte és un repte. ;)
Tens raó, tot i ser un bon relat, se't posen millors les bones històries...;) Les positives. N'hi ha de positives que, inevitablement, tenen un final trist, o un mal final...
ResponEliminapetonets recents de dilluns!!!
Permet-me discrepar. En absolut trobo que sigui una mala història. En absolut. T'ho ben prometo (ho poso perquè sinó ets capaç de pensar que exagero).
ResponEliminaVolíem un final trist, un relat que acabés malament... i aquí el tenim. A tu potser no t'agrada precisament perquè no t'agraden els finals tristos, però el relat és bo.
La cara torna a ser al seu lloc... en Lluc ja no hi és i, a més, ella ho va veure tot...
Ho llegeixo, ho visualitzo i entristeix. Molt.
Jo també en vull fer un que acabi malament, però al final sempre em tiro enrere... :-)
Bravo! El meu aplaudiment més sincer. Com diu l'Assumpta, la nostra àrbitre, el relat és molt bo, i hi estic més que d'acord. L'he trobat particularment ben escrit, així que ja mereixes felicitacions per això, però a més la història té el que ha de tenir, un inici de felicitat i un final escabrós. No et deu agradar que acabi així, és un final molt trist i cruel la veritat, però la qualitat del text i la idea són innegables. I mira, si volgués 'arreglar' el teu relat, ho tindria d'allò més fàcil, simplement elimina el tercer paràgraf. Fes la prova, llegeix els dos primers i acaba aquí. És una història molt maca, i no queda malament com a final, sense tocar ni una paraula.
ResponEliminaEt felicito Carme, si això era una competició, per dir-ho d'alguna manera, has sortit guanyant però per 100 punt.
Doncs ja l'he fet... I ja està publicat... Si demà no hi és serà que m'ho he repensat i l'he tret :-))
ResponEliminaPenso que l'ASSUMPTA té raó quan et diu que si et sembla que no és bo és justament perquè no t'agraden els finals tristos.
ResponEliminaEl relat és molt bo i quan arriba el final és un cop que no t'esperes i que ens deixa garratibats.
Com li he dit a l'ASSUMPTA, te n'has sortit amb nota de l'aposta però no cal que ho repeteixis gaire sovint, eh! :-))
Si m'ho permets i per desengreixar una mica el mal cos que et queda al llegir el relat et diria que he dit que el final és un cop que el lector no s'espera però qui realment no s'esperava el cop era el pobre Lluc. :-DD
Em permets agafar equidistància? El relat el trobo molt ben narrat, amb el temps adequat a cada descripció. M'agrada molt. Amb això coincideixo amb l'Assumpta. Però el final..., és com si haguessis posat sordina a l'emoció. Crec que el sentiment de la Bibiana necessita una ressonància més àmplia, sense ser carrinclona, és clar. Potser és, com diu el Fanal Blau, que no t'hi senties còmode amb un final tràgic.
ResponEliminaSubscric tot el comentari d'en Llaudal!
ResponEliminael relat m'ha agradat molt Carme, els finals tristos són també part de la realitat..
Una història trista...Una bona història. La resta de paraules que hi ha entre els pints suspensius, ja te les han dites.
ResponEliminaQuè són els reptes quan s'afronten com ho fas tu?
Collins! jo et diria que no practiquessis més! penso just el contrari, no en tenim prou amb la realitat que fins i tot ens em d'esforçar per escriure finals tristos? Si et surten tristos, mira... què hi farem! però esforçar-se per aconseguir-los!!!???? Pobre LLuc!
ResponEliminaEl text molt bo, de veritat.
(Paraula de comprovació: nessesi. Ja sé, no és ni una paraula, però m'ha fet gràcia)
Fanalet... i és que no es pot escriure unanhistòria només pensant en el final!
ResponEliminaGràcies, Assumpta, guapa!
Xexu, gràcies maco, i no això no era cap competició, era només un intent de buscar nous punts de vista dels que tenim acostumats. Gràcies. Sempre s'aprenen coses noves amb mirades noves.
Ja l'he vist, ja l'he vist!
Mc, no pateixs que no ho repetiré gaire sovint, no. Gràcies per les teves paraules.
Llaudal, efectivament, tens toa la raó. Jo sabia que no m'agradava i no sabia com arreglar-ho. L'has clavat, Llaudal. Potser sóc una persona afortunada que com que no he viscut mai cap drama com aquest no sé explicar-lo. Se m'havia passat pel cap, mentre et llegia, intentar donar sentiment aa quest final, però crec que no... no ho faré. Gràcies, Llaudall!
Doncs, gràcies a tu també, lolita! :)
Pilar, gràcies a tu també, em costa, em costa, sempre vull veure el costat "solució" de la vida i crec que si em posés a escriure el sentiment de la Bibiana, no pararia d'escriure fins que no tingués el dolor una mica esmortuït o li fos més suportable i hagués retrobat un punt de llum o d'esperança i tampoc no cal. ;)
Filadora, no pateixis que no ho faig gairebé mai... ha estat això un repte per posar-me en un punt de vista diferent del meu habitual...
un repte és un repte! i tant! anava llegint i sabia que acabaria malament.
ResponEliminaPerò no és pas una mala història. Entristeix perquè el final és trist, però de dolenta res de res! i lo feliç que va ser en Lluc fins llavors?
molt bon relat!
Un relat autentic! bo i ben escrit...final real com la vida....mira que caure-li la cara de Barcelona al damunt? té un punt de surrealisme!
ResponEliminaUn relat realista, et submergix en aquest passeig on pot passar de tot, fins i tot caure't una cara damunt del cap.
ResponEliminaMolt bon relat!!!
Bon relat encara que amb final tràgic. ( És que totes les pel·licules acaben bé? )
ResponEliminaPotser la Bibiana li diu: jo segueixo viva, tu no mai sabràs plorar.
rits, gràcies, ets un encant...
ResponEliminaSerrealisme? Potser sí ara que ho dius! :) gràcies, guapa!
Montse, ja veus, quines idees més bèsties que tinc!
Rafel, podria dir-li, oi? Ja sé que totes les pelis no acaben bé, però a mi m'agrada que hi acabin.
És un bon relat, trist però bon relat, amb un final inesperat que colpeix qualsevol lector.
ResponEliminaUn final molt dur, però no li treu importància a les bones lletres que has estampat.
ResponEliminaNO tot ha de tenir final feliç
A mi em solen sortir relats amb finals tristos/desesperants (els meus personatges o moren o queden en una situació força compromesa...), per això em sembla que discrepo força de tu.
ResponEliminaÉs a dir, que em fa el pes el teu relat de final trist. Que preferim la Carme alegre, optimista, feliç ja són figues d'un altre paner! ;)
d.
PS: Saps que Hipocondríaca està penjat a les 4:46h exactament al fòrum de la pàgina de Relats en Català? Una angoixa per a la hipocondríaca i per als lectors (fins i tot per a mi, que no arribava a l'horari jeje)
Ah, si vas a l'enllaç, hauràs de baixar fins al final de la pàgina per veure l'hora...
ResponEliminad.
PS: les teves visites sempre són benvingudes. Te n'ofereixo una altra: Impertèrrita instantània, amb acròstics interiors inclosos.
Gràcies Noves Flors!
ResponEliminaGarbí, desgraciadament, no tot acaba bé, per això a mi m'agrada inventar coses que hi acabin... :)
deo, la vida és així, cadascú té les seves maneres de veure les coses i de fer-les.
He, he, he... això de fer coincidir l'hora i tot ja és apurar-ho a fons...
Seguiré els teus enllaços, tots dos. :)
Carme, està molt ben escrit i és un molt bon relat. La realitat sovint és trista, tràgica. I a vegades és tràgica i grotesca alhora. Te'n has sortit molt bé, perquè has aconseguit que se'm fes un petit nus a l'estómac. .)
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Josep Lluís!
ResponEliminaSupertrista però molt ben escrita.
ResponEliminaEt quedes fatal...