Tornaven a casa, un diumenge al migdia. Van agafar el seu carrer i van veure un cotxe de la Policia municipal, que anava a demanar explicacions a un nano que pintava un Grafit.
- Mira, a aquest ja l'han pescat!
- Si, pobre nano!
- Dona, pobre nano, pobre nano, ho embruten tot i no respecten res.
El nano, d'uns 15 anys estava envoltat d'esprais de colors, amb els pantalons i les mànigues arremangats i la gorra fins als ulls. Els policies eren dins del cotxe i ell parlant per la finestreta, molt tranquil·lament.
La parella es va apropar amb el cotxe, per passar poc a poc per l'espai que deixava el cotxe de policia.
En ser més a prop...
- Però si és en Roger!!!!
- Casumdena en Roger, ja l'espavilaré jo!
- A veure com acaba aquesta història... mira que li he dit de vegades que no es poden embrutar les parets!!!!
El cotxe de policia arrenca i els deixa allà, cara a cara... pares i fill.
- Es pot saber què estàs fent?
- Pintant...
- Home, això ja ho veig! Quina barra que tens!
- Per què?
- Perquè no es pot disposar de les façanes ni de les cases de l'altra gent per fer el que a tu et doni la gana. I què t'ha dit la poli?
- M'ha preguntat si tenia permís per pintat aquest mur.
- I tu què has dit?
- Que sí?
- Que síiiii?
- Sí, és que en tinc. I m'han dit que ho comprovarien. Cap problema, són els avis de l'Arnau, i ens han donat permís per a fer-ho.
........
PD: història basada en fets reals.
Pobres pares amb fills adolescents, no guanyen per ensurts. :-))
ResponEliminaSort que aquesta vegada tot ha acabat bé. Molt bona aquesta història real, Carme!
Si tot va acabar bé i aRA l adolescent ja és molt gran :-)
EliminaA Lleida hi ha una paret pintada on hi posa "No más muros grises". Clar que sí!!! Aquells que en saben, que ens pintin les parets, que falta colorido a les ciutats! :-)))
ResponEliminaBé... a mi les parets netes també m'agraden, eh? De fet m'agraden molt. :)
EliminaAcí hi ha murs de centres escolars pintats, supose que per encàrrec dels centres, molt bonics, per cert. En recorde un que fa referència al poeta Miguel Hernández.
ResponEliminaN'hi ha de bonics és cert, però com tot, la proliferació desordenada de grafits... no els afavoreix.
EliminaSempre m'han agradat els grafit...i els avis entesos en art. ^0^
ResponElimina:) Aquests avis tenien un bon llenç de mur...
Eliminaabans de fotre bronca s'ha de preguntar.....que ens escalfem massa ràpid
ResponEliminaHi ha temes que per insistents... ens escalfen massa ràpid, tens raó!
EliminaA la paret de casa meu, al darrera de la façana, just a la sortida del garatge, el meu pare va donar permís al meu exnòvio perquè hi fes un grafiti. I al cap de dos dies una brigada de neteja el va esborrar. És curiós perquè les pintades de la façana del davant mai vénen a borrar-les i ho ha de fer el meu pare amb les pròpies mans. És molt real, aquest relat, m'agrada molt la naturalitat del noi!
ResponEliminaEl meu fill és així, tal qual! Natural i pacífic. De bona pasta i al seu aire...
EliminaEl pobre noi tenia raó, no estava embrutant cap façana , sinó que pintava en un mur...N'hi ha que ja els deixen expressament
ResponEliminaper aquests artistes, i a mi em sembla bé, així no fan pintades en llocs inapropiats i alguns fan autèntiques obres d'art.
Bon diumenge Carmeta.
Bon diumenge M Roser. Sí, ja està bé que algú els deixi espai per pintar... al menys no fan malbé res, de ningú que no ho vulgui.
EliminaUn tema polèmic, pq realment hi ha grafits molt xulos, però emprenya trobar-te'n a llocs on no vols que hi siguin. Jo me'n vaig trobar un a la porta de casa i em vaig emprenyar. Potser la solució seria senzillament com va fer el teu fill, demanar permís, o demanar espais o parets per poder pintar grafits, tot i que llavors, sense prohibició, potser perdria la gràcia de l'aventura, pq n'hi ha que sorprenen més pel lloc on els trobes que pel dibuix en sí. El teu relat tb m'ha soprès, positivament, i més sabent que és un fet real. Un bon relat i na bona anècdota! :-)
ResponEliminaUn tema polèmic i no saps quanT ho va ser a casa nostra, durant una època!!! :D
EliminaNon coment. M'agrada el garfitty del fill de una amiga que va pintar el lateral de la casa on viu amb un mural digne d'un gran artista . No li han tocat mai més la facana!!!
ResponEliminaS'ha de dir que hi ha grafits i grafits... n'hi ha de bonics i n'hi ha de gargots...
EliminaUna bona planxa pels pares. Però encara que aquest cop tingui permís, si està pintant d'una manera tan 'professional' vol dir que d'experiència no n'hi falta, en algun lloc, i amb molt poc permís, ha hagut d'aprendre...
ResponEliminaAquesta era la història, XeXu... els pares ja sabien de què anava tot això!!! Potser finalment l'havien convençut!!!
Eliminamolt bo m'ha agradat i encara més que estigui inspirat en fets reals....haurien d'inventar un símbol que digués pintat amb permís dels propietaris de la paret o similar...a mi no em fa cap nosa els gafittis n'hi ha de preciosos, al capdavall és art del carrer....
ResponEliminaSí, però n'hi ha de moltes menes, no tots són preciosos!!! :)
EliminaTomaaaaaaaaaaaaa!! Visca els avis de l'Arnau, que han cedit un mur perquè els xiquets practiquin sense perjudicar ningú!... Mira, m'ha transmès molt, molt bon rotllo!! :-))
ResponEliminaSí, sempre hi ha gent que veuen les coses diferents...
EliminaOstres, ara he vist que està inspirat en fets reals!! hahahaha què bo! :-DDD
ResponEliminaJo, que sempre procuro llegir bé, no sé per què, però no he vist la postdata i ho he descobert en llegir les teves respostes als altres comentaris i, sobre tot en llegir el de l'ELFRI... juasssss... així que el teu fill també és artista, ja veig que li ve de família ;-))))
Ui! és que n'havíem parlat molt d'aquest tema, del dret i del revés... :)
EliminaJajaja, m'imagino la cara que devies posar, el dia que vas descubrir el teu fill pintant el grafiti! Està molt bé el conte-experiència personal. Tampoc m'estranyen les habilitats del teu fill, essent tu la seva mare... :)
ResponEliminaUna abraçada gran!
Ja sabíem que pintava!!! el que no sabíem és que per fi pintava amb permís i en llocs adequats.
EliminaCARME EL MIQUEL EM PARLAVA MOLT SOVINT DE TU I T'ESTIMAVA MOLT AQUEST VESPRE S'ENS HA MORT SENSE PODER RESPIRAR PER A MI I PER ALS SEUS FILLS ES UNA TRAGEDIA !!DIS-HO ALS SEUS AMICS JO NO SEGUIA EL SEU BLOG...I NO SE AMB QUI PARLAR.
ResponEliminaEl comentari més heavy que he rebut mai... el guardo com a record... per sort era mentida.
EliminaMolt ben fet, el color blanc enlluerna.
ResponEliminaDona... a vegades és ben maco el blanc!!!
EliminaQue bo! Ja diuen que els padrins són per a malcriar els néts (sempre des del punt de vista dels pares!)
ResponEliminaHi ha padrins molt enrotllats!!!
EliminaUn bon exemple de quan les coses no són el que semblen. Molt bona història!
ResponEliminaMolt sovint és així, Loreto, les coses no són com semblen!!! Gràcies!!!
Eliminabonissim!!!!
ResponEliminaGràcies!!!
EliminaMolt bona, no es pot desconfiar d'entrada.
ResponEliminaEstaria bé que no ho féssim.
EliminaNo som com els japonesos. A nosaltres tenim l'horror al buit, "horror vacui", que en diuen. Ho dic jo, que tinc la casa plena...
ResponEliminaBen trobat, l'exemple.
Jo dec tenir algun gen japonès, doncs, que m'agraden les cases força buides... :)
EliminaPobret, amb el seu permís, tot i així rebé esbroncada!! Aiiiii aquests pares!! ;)
ResponEliminaMolt bona història!!
Bessets...
:) Ben bé així, lluneta, quins pares!!! :D
EliminaCada generació s' expressa a la seva manera.
ResponEliminaM'ha agradat.
Salva
Gràcies, salva!
EliminaCom sol passar, i encara que és un tòpic dir-ho, la realitat supera la ficció...
ResponEliminaVicent
Ja és ben bé així, ja, Vicent!
Eliminasovint tenim tendencia a prejutjar...
ResponEliminauna abraçada , Carme
;-)
Sí... i no hauríem de fer-ho... una abraçada, preciosa!
Elimina