Amb els millors desitjos a Garbí que se n'hi va aviat
No podia fer un post sobre la duna, sense fer referència a Garbí, que se'm va avançar quan jo buscava fotos per dibuixar-la.
El vent i el mar
amb el pas del temps,
fan créixer una muntanya de sorra,
que s’empassa lentament
un bosc de pins, dia a dia,
sense aturar-se ni un segon.
...................................................................... Poema tret del post de Garbí
A la carena d'una duna,
de pendent vertiginós
érem com formiguetes.
Els arbres com si fossin
de miniatura o de joguina
es deixaven colgar
tenyint de fosc
algunes ratlles de sorra.
Encara que siguin perdedors
d'alguna batalla
deixen testimoni sempre
de la seva existència.
....................................................................................Carme
Ser ja és tota una proesa, passi el que passi al teu exterior.
ResponEliminaArbres i dunes s'han experimentat, no sé si importa qui perd o guanya en aquesta relació...
ooh! què bonic!!! tant el dibuix de la duna com el poema!!!!
ResponEliminaT'asseguro que m'has alegrat el dia que fins ara el portava fatal. Si tot va be divendres seré allà, espero poder ensenyar alguna foto que no sigui de internet.....
ResponEliminaGràcies...."un detallazo"
Unes dunes precioses! feliç el garbi24 que hi anirà....fas uns dibuixos tant macos Carme....dibuixos poètics i amb la poesia dibuixes altre cop un món d'imatges!
ResponEliminaMònica, arbres i dunes han experimentat i espectadors també, t'ho puc assegurar. A mi em va impactar. Per davant la duna comença arran de mar, per darrere, té una paret molt vertical i es veu com va colgant els pins... diu que avança entre 1 i 4 metres cada any.
ResponEliminaGràcies, rits!
garbí, si un post es capaç de dibuixar un somriure... aleshores la màgia encara existeix. Una abraçada i que us ho passeu molt i molt bé! Ah! i ja mirarem les teves fotos de la duna que menja pins.
Elfri, guapa, amb un comentari també es pot dibuixar un gran somriure... gràcies, bonica!
Coi, quina enveja... i no hi farà fred!
ResponElimina*Sànset*
Deu ser impresionant aquesta duna i tot el que l'envolta. He fet recerca i segur que el Garbí s'ho passarà molt bé.
ResponEliminaEl vent de sorra
ResponEliminala duna un tsunami
els pins com calçots ...
Bona tarda Carme.
Crec que el que us va agradar més d'Arcachon van ser les ostres:)
Geganta fet d'enjogassats nans,
ResponEliminaa diari inquiets dits salats
dibuixen efímers moments.
El vent atlàntic els fa ballar com espiral d'embulls per ponent i garbí,
per ser col·leccionats a l'ombra d'un pi.
Sànset, doncs no ho sé... pel pont de la Puríssima en feia molt i molt, eh?
ResponEliminaSegur que sí, Pilar!
Gràcies Pere, pel vers... vols un secret? jo no menjo ostres, em fan mal cada cop que ho he intentat.
Rafel, gràcies maco!
jo vull veure com la muntanya de sorra es menja els pins.... i de pòstres algun ratolí..!
ResponEliminaMolt bonic carme, tant el poema com el dibuix!!!
ResponEliminaAquí, en aquest blog, com diu el tòpic, hi trobo nous horitzons.
ResponEliminaI no faig broma: em sento esquifit. Però suposo que ja m'hi aniré avesant. Una abraçada. Et faré moltes visites i suposo que acabaré aprenent alguna cosa.
lolita, segur que t'encantarà si hi vas...
ResponEliminaGràcies, Iris. Un petonet.
Jordi, benvingut al meu bloc! Jo sempre trobo nous horitzons a cada nou bloc que conec. Al teu també. M'ho he passat pipa aquest matí amb les paraules desconegudes i les conegudes i gairebé oblidades. Aprenem sempre els uns dels altres. A mi m'agrada connectar-me d'una manera o altra amb els amics blocaires, inventant col·laboracions o complicitats... Una abraçada i fins aviat.
Ei! Que els pins es resisteixen a la sorra de les dunes i, al final de l'estira-i-arronsa, el joc acaba sovint en taules. Dit això, preciosos els poemes.
ResponEliminaJoan, sí que tens raó, diu que els van plantar fa uns 200 anys precisament per això per veure si l'aturaven, però els cartells explicatius que hi ha per allà diuen que no, que no s'atura... avança d'un a quatre metres cada any. Potser un dia arribaran les taules. Hi haurem de tornar. Per cert... tu Joan ho saps tot, oi? :) No faig conya, eh? ho dic amb una gran innocència i admiració! Com el meu germà que és dels que se li pot preguntar tot i sempre en sap més que la resta dels mortals. ;)
ResponEliminaBona entrada d'any!!
ResponEliminaNo hi puc fer més: No puc evitar mals records quan veig o sento parlar de dunes, ja que vaig fer la “mili” al Sàhara i ens en feien pujar i baixar, amb un coet al cul i carregats com burros. Només de pensar que ho havia hagut de fer -i ho feia!- em sento encara més “iaio”. :))
ResponEliminaGràcies Cromlec! Molt Bon any per a tu també, tot i que el felicitaré a tothom des d'aquí, des de la Col·lecció de moments.
ResponEliminaAssur, ja t'entenc, ja t'entenc... no tenia cap intenció de dur mals records a ningú. Em sap greu. Però segur que si anessis a la duna de Pyla, et canviaria les sensacions... no és un desert, ja no fas la mili i és d'allò més bonic de veure! Un gran somriure i una abraçada.
A mi em va agradar molt anar-hi
ResponElimina