COM RAÏM DE PASTOR
Com un crit del temps perdut
o com un lament d'infantesa
ets fidel a tu mateix:
només l'aixopluc d'unes teules velles
i les infinites ganes d'existir
Imatge i poema agafats del blog d'en Francesc
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
És curiós veure com la vida s'obre camí en qualssevol circumstàncies.
ResponEliminaCarme, he republicat el poema amb el teu dibuix. Has fet una delícia; moltes gràcies.
ResponEliminaUna abraçada
Salut i Terra
Existir o no existir... El teu dibuix té vida pròpia, i el poema parla per ell mateix...
ResponEliminaDes del far bona tarda.
onatge
Carme,
ResponEliminaPreciós el poema i molt inspirat el teu dibuix. Enhorabona pel premi, merescur de debó.
Un petó!
molt bonic!! tan el dibuix com l'escrit!!! felicitats a tots dos!
ResponEliminaUn bon maridatge. Molt bonic, tot plegat!!!
ResponEliminaCofoi i pletòric,
ResponEliminael raïm em sadolla.
les infinites ganes d'existir...són les nostres millors arrels
ResponEliminaDic el mateix que li acabo d'escriure a en Francesc: De vegades sembla que no n'hi hagi prou només amb les ganes d'existir per és clar que sense elles, no hi ha res a fer.
ResponEliminaEl poema és molt bonic i el teu dibuix és magnífic. :-)
Sí, Jp, sovint en condicions mínimes i adverses.
ResponEliminaGràcies Francesc!
Bon vespre i moltes gràcies, onatge!
Gràcies, Glòria, una abraçada!
rits, una abraçada també per tu.
Gràcies, Joana!
Jordi, cofoi a dalt de la teulada... :)
No hi ha com tenir-les, Garbí!
Gràcies, Mc... entenc que parles de països? :)
Aquests raconets tan discrets, però en els quals s'hi aferra tan fort la vida, són enormement reconfortants i serveixen per comprovar l'ànsia infinita de l'existència per prevaldre.
ResponEliminaEntre tots dos, una veritable delícia...:)
ResponEliminam'agrada el teu dibuix, m'agrada el poema!
ResponEliminaHem de ser, per sobre de tot, fidels a nosaltres mateixos. Quin mal tràngol trair-te a tu mateix!
ResponElimina