Lolita: - Per què en les relacions virtuals, dels blogs, els distanciaments són tan ràpids i sovint definitius?
Maira: -Jo crec que és perquè n'hi ha moltes de relacions i moltes d'aquestes són superficials. A la vida real també. Com si a la vida real et poses a parlar amigablement amb una persona amb qui coincideixes a la parada de l'autobús o al super, de tant en tant i la relació no passa d'aquí. Si canvies de trajecte, o de super, normalment no l'anem a avisar.
Lolita: En les amistats reals això no és així, les coses si passen són per unes raons determinades.
Maira: Raons, raons, sempre n'hi ha. Aquí també hi ha raons. No t'interessa més el que diu aquella persona, t'hi has enfadat, no tens temps, has canviat de trajecte, també...
Lolita: En les desaparicions si hi ha raons, no s'expliquen, i si no s'expliquen poc tenen d'amistat...
Maira: en això sí que et dono tota la raó, si no s'expliquen, poc tenen d'amistat. L'amistat es basa en la comunicació i la confiança. Aquí i a tot arreu.
Que li haguéssiu contestat vosaltres a la lolita?
A mi no m'han passat gaires distaciaments ràpids i definitius per ara. És diferent, però m'omplen més les amistats virtuals, que tenen les mateixes inquietuds que tu.
ResponEliminaDoncs fantàstic, Helena, espero q ue continui tot així.
ResponEliminaDoncs que en això de l'amistat no hi ha clixé que valgui. Tants caps, tants barrets :)
ResponEliminaSí, a vegades pot sortir bé i altres no. Fa dies que no em paro a posar res, avui et dono un toc perquè no has posat cap dibuix dels teus que tan m'agraden. El de les teules m'agrada. És clar que quasi m'agraden tots.
ResponEliminaNo sé el què dieu de l'altre blog, he entrat, deu ser que molts ho deixen, com deies abans. No he votat. La segona pregunta no sabria què contestar. Tots els que vulguin no, tindrieu entrades molt dolentes i de propaganda. Com he de pintar, segueixo a molts dels companys pintors, avui t'ha tocat, ja que sempre no puc i en sap greu, et demano disculpes per no ser fidel al 100x100, ja que t'ho mereixes.
Fins a la pròxima.
hi han amics que avui hi són i demà no i n'hi han que sempre estan amb nosaltres encara que la distància s'interposi.Com molt bé diu la clidi...tants caps tants barrets
ResponEliminaPotser el problema és que definim la paraula amistat massa a la lleugera. Potser molts dels nostres amics virtuals no passarien de coneguts o saludats. Potser, pel fet de llegir-nos regularment intuïm com és l'altra persona, i a còpia d'anar-la llegint refermem la idea inicial de complicitat o la modifiquem, per bé o per mal. Hi tenim tot el dret; som persones lliures per escollir els nostres afectes i canviar d'opinió quan ens sembli.
ResponEliminaPotser quan de debò descobrim una persona especial entre les entrades d'algun blog, aquesta amistat va més enllà i es transforma en cartes personals, en més contacte, en converses, en confidència. Llavors, el blog passa a ser una raó secundària per a l'amistat. Potser el límit que el temps ens imposa dóna prioritat a aquestes amistats autèntiques i per necessitats prioritàries deixem en segon pla els coneguts i saludats sense ni gairebé adonar-nos-en...
Puc dir que jo, a qui agraden les hores dedicades a les llargues cartes de reflexió pausada, he trobat gràcies als blogs les persones amigues més importants que he tingut mai. Sense distinció de sexe i sense entrar en el tema de l'amor, que ja seria tota una altra història...
Potser m'he enrotllat massa i al capdavall no he respost cap pregunta...
M'ha agradat el platejament de la Galionar.
ResponEliminaJo crec que l'amistat, si és veritable, sempre sempre respon.
En els blogs, es poden crear vincles importants, però penso que gairebé sempre que es mantenen, és perquè han passat de la desvirtualització.
l'amistat! una paraula, massa sovint utilitzada vanalment, com l'amor. Un amic, amic (i ara cauré amb un tòpic) no es troba així com així, qui pogui comptar els vertaders amics amb els dits de les mans pot sentir-se afortunat. De coneguts ni ha molts, però gent en la que pots contar-hi per tota la vida i en totes les situacions....
ResponEliminaI no ser si virtualment, pots arrivar a trobar algú així, si no es tal i com diu fanal blau que s'han desvirtualitzat.
ui que blogger es posa tonto....m'ha esborrat sencer el comentari amb allò de servei unvaliable.... doncs estic molt d'acord amb la lolita!
ResponEliminaEm fa l'efecte que en no haver contacte real , posem per cas visual, aquesta amistat no s'acaba d'aprofundir. L'amistat no es basa únicament en interessos comuns.
ResponEliminaNo sé, em pregunto: són amics tots els que fan diàriament la partideta de dominó ?
Jo ho he posat a ca la MAIRA :-)
ResponEliminaSó, Clídice, deu ser això i ens entestem a rumiar-hi... :)
ResponEliminaMª Antònia, no cal disculpes... jo tampoc puc al 100 x100 ja que cada cop tinc la llista de blogs més llarga. Amb tota llibertat, anem i venim, diem o no diem...
Garbí, doncs segurament que sí, que sí, que teniu raó!
Galionar, a mi també m'agrada com ho planteges, i és cert, una determinada dedicació a algunes persones pot fer-te deixar de banda altres relacions més superficials, el temps bé s'ha de repartir. A mi també m'agrada molt la reflexió pausada i he trobat el alguns blogs, com el teu, la possibilitat de fer-ho, de llegir reflexions molt profundes i de poder dir la meva amb tota llibertat. Això no té preu i no sempre és fàcil de trobar a la vida real.
Fanal Blau, a mi també m'agrada el plantejament de Galionar. I penso, crec, o potser vull creure, que malgrat que amb alguna persona no ens desvirtualitzem, la confiança seguirà on és... el temps ho dirà.
Montse, tens raó utilitzem la paraula amic, per anomenar relacions molt diferents. Un amic, amics dels que sempre hi són, no té preu. Però jo crec que sí que també hi pot haver amics virtuals. D'aquí uns anyets us ho explico... a veure si hem sabut fer durar l'amistat virtual.
Elfri, doncs, que em sembla fantàstic! No pas el blogger, sinó que estiguis d'acord amb la lolita! :)
No, no necessàriament, Rafel, tens raó... però si hi ha un aprofundiment i una confiança i confidències... no pot ser amistat virtual?
Jo també t'he contestat a ca la Maira... :)
Com diu la Maira les relacions virtuals són més superficials, i això no vol dir que tinguin poca intensitat. A mesura d'anar seguint els blogs, vas descobrint la sensibilitat d'aquella persona, vas trobant punts en comú amb ella i t'agrada compartir totes aquelles emocions que hi aboca.
ResponEliminaL'amistat és una altra cosa...És més íntima, és més propera, és més sólida, hi ha més afecte, va més enllà i no es trenca fàcilment!!
I en això també hi ha maneres de pensar i sentir diferent, cadascú ho pot viure a la seva manera i tot val.
Una abraçada i bon cap de setmana.
Moltes gràcies, Montse, jo estic d'acord que així en general és com dius, però també hi ha casos que no s'ajusten a les normes i relacions virtuals que poden anar una mica més enllà del que és habitual.
ResponEliminaLolita els blogs i de fet el món virtual no és res més que en reflexe del món real (...). Qui no coneix persones enemistades sense que sapiguen el motiu, senzillament perquè no hi hagut diàleg, només "emprenyamenta". De vegades l'amistat la tenim molt o massa idealitzada i per això ens decepdiona tant, però passa igual a la vida real que a la virtual, i en aquesta última, darrera de la pantalla no deixa d'haver-hi una persona amb virtuts i defectes...
ResponEliminaDes del far bon dia.
onatge
Jopeta! se m'ha borrat el missatge!!
ResponEliminaEt deia que feia 8 dies que estava sense internet i que tenia ganes d'explicar-t'ho!
I que trobo genial la teva resposta a la Lolita: "L'amistat es basa en la comunicació i la confiança". Penso que parlant la gent s'entén i jo valoro molt la gent que vol entendre i fer-se entendre.
:)
Tot depèn del temps. El temps va filtrant les persones, virtuals o no, i, al final, trobes que n'hi ha unes poques que, encara que hagi passat molt de temps, el retrobament és com si no hagués passat ni un dia. La conversa flueix amb normalitat i frescor. Pots parlar del temps, de l'univers, de la feina, dels nens, de l'amor... fas un cafè, potser organitzes un sopar (bé, ara ja dinar) amb la petita colla, apries el món compartint uns gots de vi, potser els nens ja han crescut i ja han marxat (que grans, que macos), els cabells blanquegen imperceptiblement. Mires enrere i han passat una pila d'anys, i encara hi som tots i hi serem fins que el degoteig del temps ens vagi esvaïnt... Els amics aturen el temps.
ResponEliminaPense que el seguiment d'un bloc, més o menys continuat, vol manifestar una forma de relació virtual basada en el descobriment i l'empatia que et produeix el que trobes en cadascuna de les teues visites.
ResponEliminaCarme, feliÇ diumenge!!!
Saps què passa, onatge? que l'amistat a vegades s'idealitza sola, ens anem engrescant en confidències en compartir i ens pensem que sempre serà igual i l'amistat com tot evolucions i passa moment s i moments. NO CAL IDEALITZAR-LA, NO. JA TENS RAÓ.
ResponEliminaI jo també, filadora, valoro molt la gent que es vol fer entendre i que vol entendre. :)
El factor temps, és important, Joan, és el que fa la tria i ens deixa ben segurs de l'amistat o no... és la prova, el temps!
Segur que és així, Artur, jo també ho penso.