Aquest matí semblava com si tot s'hagués rentat sota una pluja benefactora. Però no havia pas plogut.
Només havia estat una mena de pluja interior. Una pluja interior que va anar venint i s'acostava lentament, i va anar omplint el cel de núvols grisos i no, no volia pas deixar-la caure, aquesta pluja, no calia, ni em semblava necessitar-la... però finalment potser sí: m'invento un passeig en solitari, al vespre, fins que la foscor em torna a casa. I mentrestant deixo anar les tempestes interiors, a cel obert i en solitari. Quan es fa fosc, ja és una nit sense núvols. I el matí em sembla més lluminós que mai, un matí per acomiadar de bona manera el mes de maig. Un mes tan bonic com qualsevol altre.
M'alegro que hagis pogut gaudir d'aquest moment en solitari i que s'hagin buidat tots els núvols. De vegades hi ha coses que cal gestionar un mateix, i que l'únic que demanen és una mica de temps i atenció.
ResponEliminaM'agrada el dibuix! És com molt.. plàcid, diria.
Fins aviat!
A Torelló hi ha núvols. Cel enxixat. Però bon dia.
ResponEliminaYáiza, a vegades, un moment que podria ser dolent així es converteix en un bon record i el la frontissa de dos estats d'ànims diferents. Gràcies maca!
ResponEliminaJordi, gràcies per teu regalet del cel "enxixat" m'encanta!
La pluja interior a part de netejar tonifica.
ResponEliminaBona purga interior doncs.
ResponEliminaI ara, a agafar el juny amb empenta i optimisme!
va bé desfogar-se amb un mateix deixant anar trons i llamps al nostre interior
ResponEliminaReflexions que alliberen i et fan renèixer, la pluja de primavera et fa obrir la porta i la finestra a un nou esdevenir. Bonic elat i dibuix, Ets el què no hi ha.
ResponEliminamés val deixar anar la pluja no fos cas que s'hi fes una tempesta..:)
ResponEliminaI jo, que m'hauria de fer vergonya dir que no distingeixo les fulles del castanyer de qualsevol altre tipus de fulles, el que sí dic és que és un dibuix preciós... potser símbol d'aquest dia que comença lluminós :-)
ResponEliminaDoncs, sí. De vegades és millor guardar les pluges internes fins que les aigües es calmen i es reinicie una nova nit a la llum de la lluna!!!
ResponEliminaUna finestra amb grans peculiaritats.
ResponEliminaQui sap si et veia caminant al fosc quan el núvol podia fer-ne de les seves...
També hi ha la finestra del optimisme que de vegades aparta els núvol que ens treu l'alegria, el benestar, la joia... Mirem que sempre hi sigui en nosaltres.Anton.
Una pluja interior imaginària i purificadora... bon mètode aquest. I efectiu, si fa marxar les cabòries. Molt bo poder parlar dels mals moments quan ja han passat totalment, i no mentre duren. A mi el maig no m'agrada massa, però aquest any m'ha passat igual de ràpid que qualsevol altre. Tenim una perspectiva semblant.
ResponEliminaquan ariba aquesta mena de pluja cal obrir finestres i balcons
ResponEliminaTens raó, quadern!
ResponEliminaPorquet, el juny ja ha arribat i de moment em sembla un mes fantàstic.
garbí, si ho sabem fer, és una bona pràctica, et quedes com nou.
Moltíssimes gràcies, Mª Antònia! M'agrada això de ser el que no hi ha, m'ho prenc com un gran afalac!
lolita, sempre millor a temps, que no pas deixar acumular núvols... :)
Castanyer, d'Índies, Assumpta, és un castanyer bord, dels que fan unes castanyes boterudes que no es poden menjar. No t'ha pas de fer vergonya, tothom té els interessos que té i jo de pura curiositat he anat aprenent poc a poc...
Besets, Joana!
Anton, sempre hi ha alguna finestra per obrir que ens pugui ajudar: la de la reflexió, la de l'optimisme, la dels projectes, la de les dèries, la de l'amistat, la de l'amor, la del blog :) Gràcies i una abraçada.
XeXu, quan vaig escriure aquest final, no vaig poder evitar de recordar-me de la teva aversió al mes de maig. M'alegro que vagi disminuint... i que l'hagis passat tu també com qualsevol altre. Bona aturada i bon cap de setmana!
Jesús, tots els que estiguin a l'abast.
Ui, sort que has espantat els núvols i et torna el matí lluminós. Crec que som molts els que ens sentim il·luminats per la teua llum.
ResponEliminaCarme, és tan clar i té tanta llum avui el teu dibuix que només contemplant-lo podria entendre tot el que has escrit sense llegir-ho.
ResponEliminaM'alegro que estiguis bé, que s'hagi esbargit la tempesta. Malament va quan queda estancada, quan ni surt ni marxa.
Una abraçada.
Noves Flors, la veritat és que a vegades deixar-se passejar una mica sota les pròpies pluges interiors té premi. Després estàs millor. I gràcies per les teves paraules.
ResponEliminaGràcies, galionar! M'agrada molt que ho vegis així. :)
Passejant pels jardins que envolten l'Alhambra em va caure una castanya en mig del cap, aleshores vaig assabentar-me del que era un castanyer i per què el fruit es deia castanya i no petó.;)
ResponEliminaDarrere la pluja, sempre s'obre el cel.
ResponEliminaUna abraçada, Carme.
je, je, je... Jp, m'encanten les teves deduccions. :)
ResponEliminaUna abraçada ben forta, Pilar.