dimecres, 29 de juny de 2011

Empatia virtual i empatia real

"Sovint tinc la sensació que per molt còmode que em trobi virtualment, potser a la realitat la resposta empàtica no funcionarà, perquè això no es tria, això no se sap mai perquè funciona o no, perquè malgrat les idees i percepcions es puguin assemblar hi ha milers de matisos més que fan que un s'hi trobi bé amb l'altre..."    em  deia la lolita.

Jo crec que la lolita  té  raó,  pot  funcionar  o  pot  no funcionar.  I  depenent  de  fins a quin punt  funcioni,  o no, saber trobar  la distància  o  proximitat  adequada  per nosaltres.  Clar  que aquesta  expressió  de la "distància adequada"  jo  l'utilitzo  sovint  en les  relacions  ben reals.  Sempre  cal trobar-la  i  sempre  és  diferent   en cada  cas.

I  si no funciona  l'empatia  mútua?    Us  sembla  molt important?  Tenim  empatia  amb  tothom  que ens relacionem  a la vida  real?

Bé,  sí,  veig  un tema,  que no el diu la lolita,  que  el dic  jo...  pot  haver-hi  un problema  si ja no parlem d'amistat,  sinó  que parlem d'amor.  Risc  de passar-ho  malament.  Però deixarem  el tema  enamoraments virtuals  per  un altre  dia...  no el deixarem escapar.


(cliqueu sobre   la Maira  per anar  al seu blog)

17 comentaris:

  1. Vaig a ca la Maira a llegir-lo!! :-))

    ResponElimina
  2. Una bona pregunta. Afortunadament la vida empeny perquè no ens entre el dubte existencial i ens angoixem massa. Tanmateix, amb el tarannà que té l'ama del blog no crec que tinga massa problemes empàtics.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  3. Ens trobem allà, Assumpta!

    No, Francesc, problemes empàtics no tinc, no... o sí, qui sap, a vegades per massa... tot en la mida justa! je, je, je...

    ResponElimina
  4. jo cerc que no ens relacionem amb cap persona de la mateixa manera, tant si és virtual com si és real, cada persona té la seva distància i per coses de la vida de vegades els allarguem i de vegades els escurcem. De fet és un joc ben engrescador tot plegat

    ResponElimina
  5. Garbí, mira, ara mateix empatitzo directament amb tu... estic ben be´ d'acord. En la distància adequada i també en el fet que és ben engrescador.

    ResponElimina
  6. Evidentment no tenim empatia amb tothom que ens relacionem a la vida real. La empatia neix en alguns casos, de forma espontània i crec que l'important és saber trobar aquesta distància adequada perquè la relació funcioni de forma natural.
    En el món virtual sorgeix també l'empatia, potser més fàcilment per ser anònima i no cal preocupar-se pel que passaria si la relació bloguera passés a ser real.
    No té res a veure i podria haver sorpreses però en tot cas el resultat no hauria de tenir importància.

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
  7. Totalment d'acord amb el que dius, Pere. Però em quedo enganxada amb la última frase:

    "El resultat no hauria de tenir importància..." no hauria de tenir-la, però a vegades pot tenir-la. No per tothom és igual de fàcil que aquestes coses no tinguin importància, però malgrat les precisions, jo també crec que no haurien de tenir importància.

    ResponElimina
  8. crec que l'empatia la tenim amb comptades persones a la vida real, la vida virtual és totalment irreal i les amistats que es creen virtualment, a la vida, no sempre funcionen

    ResponElimina
  9. Deric, potser per això ens sembla tan màgic quan funcionen, no?

    ResponElimina
  10. Mmmm, l'empatia...difícil a vegades, sobretot quan ens enfronta a nosaltres mateixos...crec que és més fàcil ser empàtic en el món virtual ja que no ens implicam tant ni ens juguem tant, és a dir, l'orgull juga un paper menys important i, per a mi, l'orgull es troba en l'altra cara de l'empatia, no sé si m'equivoc...

    ResponElimina
  11. L'orgull a l'altra cara de l'empatia... trobo que està bé això de contraposar aquest dos conceptes. No sé si cal tenir poc orgull per tenir empatia o bé que si tens empatia... ja no necessites l'orgull per a res. Podria ser, no?

    ResponElimina
  12. Un etern dilema. Jo també me'l plantetge sovint!!!
    Tinc problemes al blog!!! No puc escriure a la plantilla, al títol sí. Us passa igual????

    ResponElimina
  13. Pos jo això de l'empatia m'agrada molt, empatitzar si , es tracta de empatitzar-ho tot i seria com engrassar els rodaments del mon amb un somrriure de complicitat , segur que n'ava tot millor, no?

    ResponElimina
  14. Tens raó Carme , amb algunes persones sintonitzes més o menys bé per internet, i si un dia les coneixem personalment , no sabem si hi haurà "filing"que diuen ara. Suposo que les persones que ens coneixen per la red, cadascuna ens deu veure d'una manera diferent i no sabem pas quina veu la real si és que només ni ha una...
    Petons,
    M. Roser

    Joana els meus problemes amb el blog són constants,sort que tinc ajuda...

    ResponElimina
  15. Potser són dos tipus d'empatia diferents, la virtual i la real. En la real hi treballen tots els sentits, el que veiem, el que olorem (de manera inconscient)... dos cossos propers emeten i perceben una sèria de "vibracions" que ens fan estar bé o no. En el món virtual, les sensacions potser són més intuïtives: l'estètica del blog, les paraules que s'hi escriuen, els comentaris que s'hi fan, els gadgets que l'acompanyen... Ens fem una idea de l'altra persona, sovint sense veure-la (potser només una foto de la cara), sense olorar-la, sense notar l'energia directa que desprenen els seus ulls... El món virtual és nou per a tothom i ens comencem a educar per entendre'l.

    ResponElimina
  16. Vaig llegir aquesta pregunta que planteja la Maira ahir a la nit; volia escriure alguna cosa però estava massa esgotada per posar-m’hi… I avui, durant tot el dia, l’he tinguda al cap.
    Jo crec que ens cal temps per adonar-nos de si empatitzem amb una persona virtual, i no deixar-nos enlluernar per les primeres impressions. La impaciència, com en tants altres aspectes de la vida, no ens és bona consellera. Només amb prou elements de criteri, a banda de la intuïció de cadascú que no acostuma a enganyar-nos gaire, anem descobrint coses que ens agraden i d’altres que no tant, coincidències que ens apropen i d’altres que ens allunyen, ens identifiquem fortament o no amb els pensaments de l’altre, a través de la paraula escrita, que és de fet l’única forma de coneixença amb els hipotètics i virtuals amics amb qui compartirem o no empatia. I podrà desenvolupar-se una complicitat ben especial o perdre’s la que hi havia en un inici. Penso que com en la vida real, la primera impressió no sempre és la vàlida per molt que es digui, i és amb el temps que definim els nostres sentiments d’amistat o d’amor envers els altres.
    Què passa si aquesta persona virtual amb qui empatitzem virtualment s’acaba convertint en una presència real? Doncs pot passar que sí, que la complicitat es refermi i s’estrenyin els llaços d’amistat, o pot ser que no, que ens adonem que la química no funciona entre nosaltres. Però això no hauria de suposar cap drama, i molt menys entre persones adultes que ja saben que la vida és així. Continuarem essent dues persones civilitzades que s’han conegut, que podran tenir relació quan calgui, que reconeixeran el no-filing, i aquí no passarà res, perquè no podem ser amics de tothom, ja que les característiques personals de cadascú funcionen com a filtre natural i selectiu, tot i que les afinitats semblin en principi un aval segur d’empatia.
    I bé, si l’experiència resulta de tot gratificant, podem haver conegut una persona amiga per tota la vida.
    Jo vaig passar per l’agradable experiència de compartir una jornada amb 4 amics blocaires, tots ben diversos entre ells, ara fa 2 anys, quan encara estava a l’altre blog de windows live que va tancar. Amb algunes d’aquelles persones hi va haver més empatia que amb les altres, i també els llaços d’amistat s’han estret més en alguns casos que en els altres, però el saber estar de tots plegats no ha creat cap problema. També he fet alguna amistat extraordinària (no parlo d’amor!) gràcies al blog; algú amb qui comparteixo llargues pàgines de correspondència habitualment i múltiples vivències, i que, per paradoxal que sembli, encara no hem gosat trobar-nos mai cara a cara per la por, precisament, de decebre’ns.
    En resum, si no funciona l’empatia mútua en el salt del món virtual a la vida real, doncs no passa res. Cap de els dues persones no estem obligades a empatitzar amb l’altra, i si ho acceptem així, podrem conservar una saludable amistat..., amb blog o sense. Ah, i sense culpabilitats de cap mena!
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  17. Joana, jo no he tingut problemes amb el blog aquests dies!

    Miquel Àngel, "engreixar els rodaments del món amb un somriure de complicitat", em sembla fantàstic. Potser és utòpic que sentim empatia amb tothom, però com necessitem de les utopies. Sempre podem intentar-ho un i altre cop.

    M Roser, tens raó, potser tots som moltes facetes en una sola persona i cadascú en pot veure una o una altra, pe`ro això també passa a la vida real. En cada ambient fins i tot amb cada persona que tractem som una mica diferents... em sembla.

    Joan, mica en mica anirem intentant entendre aquest món virtual, i com el real de cada dia ho aconseguirem o no... que no et pensis que no sigui complicat d'entendre. :)

    Galionar, m'agrada molt com expliques la teva experiència en aquest camp. M'agrada potser perquè l'única manera d'entendre i de reflexionar sobre les coses és aquesta. partir de la realitat que cadascú coneixem molt més que no pas de teories o d'idees prèvies. Moltes gràcies per explicar-te tant bé.

    Jotambé comparteixo pàgines de correus electrònics amb força gent que només conec virtualment. La veritat és que no tindria por de conèixer cap d'aquestes persones. Això no vol dir que no compti que hi pot haver alguna sorpresa en referència al que jo imagino. Segur que pot ser-hi, però com diu la Pilar, segurament acceptarem la sorpresa si hi ha prou afecte i amistat sense cap problema. Una abraçada, Galionar

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari