M'agradava aquest home!
M'agradava molt... era la perfecció, la proporció, la bellesa, l'equilibri.
Però em va decebre de seguida... mai no podia sortir d'uns límits massa estrets... decididament no feia per a mi.
dilluns 27 de juny de 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Gràcies per compartir els moments
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Premi a la millor iniciativa 2008
Premi c@ts imatges 2009
Gràcies!
Gràcies a tots!
Regal de l'Anton.
Gràcies
Gràcies!
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Itineràncies poètiques
Tot el mes de Juliol
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
29 que col·leccionen amb mi:
Tan perfecte i solter tant de temps... algun problema havia de tenir!
Ostreeees què bo!! Què bo!! si senyora!! Breu i molt enginyós!! :-))
T'ha quedat genial!!!! en poques paraules ho dius tot!!!!
molt bo! és que em fas somriure molt amb aquest relat!
ps. tinc la sensació que aquest homenet ens donarà molts bons relats
ja veig que de moment seguirà solter....bona aportació
Aquest cop no t'has fet pregar gens! Molt ben vist això! La perfecció no existeix, sempre hi ha alguna cosa que falla. M'agrada, m'agrada.
Doncs sí Carme la perfecció no es el millor dels essers oi??
Gràcies bonica per venir!!
I si se semblan una mica els apunts oi? M'agrada veure que no soc l'unica que está a favor de la imperfecció!!
Petonets
m'agraden les imperfeccions, tan humanes, tan fàcils d'estimar
Jo crec que el cercle en té part de culpa. O potser el geni leonàrdic. O les proporcions. O, qui sap!?, potser Zapatero! Si ha d'opinar Rajoy...
d.
Com s'ha dit per ací dalt, ningú no és perfecte. Ja en trobaràs un altre.
M'ha agradat molt. És ben cert que la perfecció no existeix i que tothom fallem per una banda o altra. :-))
Hehehehe...veus com no era perfecte! Sempre dins de la seua "burbuja". I mira que faria feliç a les dones...amb tanta mà!!
;D
Salut!
Breu però contundent!
Per a mi tampoc no hauria fet. Massa empresonat. Si no trenca els límits a la recerca de la llibertat... mala cosa.
Porquet, és que no surt de cas, home!
Gràcies, Assumpta! :)
Segur que sí, rits, aquest home donarà per molt.
Seguirà, seguirà, garbí! :)
Gràcies, XeXu, tot de cop m'agafa el rampell i el faig tot d'una! :)
Gràcies a tu, Lisebe, que ens agradi la imperfecció és una gran sort, donat que la perfecció no existeix... seria molt frustrant que ens agradés. Un petó!
Jesús, tan fàcils d'estimar, es bonic com ho dius. :)
deo, res, res, no el disculpis, és ell i només ell, s'ha quedat encallat i no sap sortir-ne.
Jp, m'has fet riure... ja en trobaré un altre... no, no si us plau... no en necessito cap més! :)
Gràcies Mc! una abraçada.
je, je, je... Olguen, un altre que em fa riure! Un petó, xiquet!
Gràcies, Alyebard...
Noves Flors, sí, oi? massa encarcarat i limitat... no, no, de cap maenra!
Molt ben trobat t'ha quedat molt enginyós una veritat com un temple ! el primer nou relat conjunt que llegeixo i m'ha agradat el teu home de Vitruvi
Els límits sempre limiten. Fins i tot la perfecció.
Ben trobat, Carme. Li has tret el suc, a un dibuix difícil, amb una molt bona idea.
Petons!
Tan de moiment ha de fer perdre la serenitat... I estic amb tu Carme, segurament que els seus límits limiten molt.
Des del far bosc endins.
onatge
M'agrada.
(ja sabia que no l'havia de llegir fins que no tingués el meu enllestit)
Potser és una tonteria això que dic però llegint el teu relat, he pensat que la perfecció no existeix precisament perquè no té errors.
Bé, dit això, permet-me fer seguidor del blog per tal de seguir-te més còmodament.
Molt bo!
Doncs sí, Carme, hi ha homes que fan fàstic, de tan perfectes (i dones també, eh?). De tan perfectes, que no són capaços de trencar cap límit. Que vagin ventant els braços, doncs!
Una abraçada!
L'embolcall a vegades enlluerna més que el contingut. Però potser també n'esperaves massa, al cap i a la fi ..... ell també era humà, o no? ^_^
Gràcies, Elfri!
M'alegro que t'agradi, Pilar!
Segur que limiten, onatge!
Jo sempre ho penso això, Carme, però no ho compleixo mai, sempre me'ls miro tots abans, aquest cop va sortir d'impuls sobtat, el primer dia!
Benvingut MBosch, i gràcies pel teu comentari... ja he passat jo per casa teva també!
Gràcies, kweilan!
Galionar, doncs que sí, que rens raó, que vagin ventant, mentre els imperfectes "viurem" tan com puguem. :)
A vegades esperar massa és un error, Perdició, ja ho sé, però això realment de viure en un quadrat i un cercle és molt i molt limitant! :)
uixx, és que tot era façana?
Molt bo aquest no límit.
Potser sí, Rafel, o potser m'ho sembla a mi! :)
Gràcies, Montse!
Curt i potent! A voltes, els límits estan per trencarl-los, no? Una abraçada.
Bo, sense regust de cap mena!!
Contundent, real, genial!
Publica un comentari