Damunt de l'aigua
s'escampen les meves hores,
surant, tot allunyant-se de mi.
El moviment de les herbes aquàtiques
em compta les passes o els minuts.
Hi ha un degoteig incessant d'un temps regalat,
que ja no em pertany. Sempre hi ha algú
que s'apodera d'alguns instants.
I jo massa quietament, renuncio a recuperar-los.
Doncs que ningú s'apoderi dels teus instants. Aquests són teus i de ningú més!
ResponEliminaDamunt de l'aigua... m'has fet pensar en Banyoles, ja veus quines coses :)
ResponEliminaLes paraules emmudeixen en la quietud de l'instant robat.
ResponEliminaDels llocs tots ens n'enduem un bocí de temps. :)
ResponEliminaSí que és difícil recuperar-los, però ja són passat.
ResponEliminaSalutacions,
Imma
a mi també m'ha recordat Banyoles.. el temps regalat és fantàstic!
ResponEliminaEs precios, sempre hi ha algú que s'apodera d'alguns instants... potser per que no estas sola. Però els podem compartir, no hi renuncïs.
ResponEliminaFelicitats
Porquet, ja voldria jo veure-ho tan clar com ho dius! Gràcies!
ResponEliminaJa veus quines coses, Ferran! I a sobre em sembla que no són ni casualitat! ;)
Bonica frase, Pilar! Tot té una cara bonica, sempre, oi?
Sí, Clídice, o bé li deixem, depèn... jo de Banyoles me'l vaig endur sense cap dubte.
Imma, a vegades es tracta de saber no pas recuperar-los, sinó saber ben bé quins vols regalar i quins no. Oi?
M'alegro que us recordi Banyoles, vol dir que el dibuix s'hi assembla una mica. :)
Moltes gràcies, Montse, ara amb aquesta foto de perfil, no sé quina Montse ets... vaig a mirar-ho:
Sí...Si la hi vols posar...
ResponEliminaEm dóna la sensació d'un temps que es deix passar, lànguidament, com en un capvespre que no s'acaba mai, amb la pau de l'aigua quieta on et gronxes mentre les altres persones, com en un eco llunyà, van i vénen, alienes a aquest parèntesi damunt de l'aigua. És només una sensació.
ResponEliminaTu també vius un temps regalat, Carme? Benvinguda al club, doncs! No, no sentis nostàlgia pels instants que s'esllangueixen, ni sentis remordiments per deixar-los escapar; pensa en els que encara vindran, en els que t'esperen i que et demanen que els visquis amb tota la trempera possible.
ResponEliminaUna abraçada, maquíssima, que s'acosten els temps de tornar a Andorra!
Sí, Pilar, sí, sempre la vull posar... o a ixí ho intento. :)
ResponEliminaJoan, m'agrada molt la teva descipció d'un moment que conec que m'ha pasat moltes vegades. Així, una mica absent i al meu rotllo... no era exactament aquest que volia descriure avui, però m'has fet somriure pensat en els diversos tipus d e temps regalats que poden haver-hi.
Montse, en el sentit que ho dius, (crec) visc no pas un temps, sinó una vida regalada. Vaig estat molt greu a punt de morir als 2 mesos. Evidentment ho sé només perquè els meus pares m'ho han explicat. Ara no em referia ben bé a això, sinó a aquell temps que regalo a mans plenes a un i a l'altre i que després em sembla que més que regalar-lo se m'ha escapat. Però no em sap gaire greu i hi torno... I la primera sortida amb la colla de les excursions d'Andorra està programada pel dia 18 de juny. La segona encara no me la sé. :) Una abraçada.
Un poema que fa pensar. Aprenem amb els anys. El temps és un regal. Gràcies pel teu.
ResponEliminaUna abraçada a contra rellotge.
Sí, hi ha gent que cerca els instants dels altres, però també algunes circumstàncies! Voldria tenir-ne més per surar damunt la poesia...
ResponEliminaA mi també m'ha vingut al cap les pesqueres de Banyoles, un lloc excel·lent per col·leccionar moments.
ResponEliminaEts molt generosa. Sempre estàs disposada a regalar instants, i això també dóna satisfaccions però t'has de guardar instants per a tu sola, crec que és necessari.
ResponEliminaUna abraçada, maijo!
ResponEliminaCèlia, estaria bé que poguessis surar més i més estona sobre la poesia, tots en gaudiríem.
Rafel, sí, és un lloc molt bonic, on dóna gust de passejar.
Noves Flors, jo també crec que és necessari, i ho faig ho faig... crec que si no ho fes, no sobreviuria, si només en uns poquets dies que no ho he fet, ja em dóna per escriure poemes així... imagina't si no hagués après a fer-ho! Moltes gràcies, guapa!
Ostres, em sembla tan profund i tan personal que no sé què dir... Potser Novesflors l'encerta...
ResponEliminaJo aquests dies estic sota l'aigua, mentre passen les hores tot allunyant-se de mi...
ResponEliminaQue tinguis molt bon dia, guapa!
"temps passat, temps escapat". Davant tal evidència poc podem fer. Una altra cosa, segurament, és el regust d'experiència que queda en la nostra base de dades. I açò, si que és fonamental per a viure el present i esperar el futur amb més lliçons apreses.
ResponEliminaGràcies per les teues visites a SINGLADURES. És un plaer llegir els teus comentaris.
Una forta abraçada.
Artur.
Carme, gràcies per l'aclariment. Pots estar-ne segura que el temps que ens regales no se t'escapa ni es perd, sinó que és rebut per tots nosaltres com un regal generós i impreuable.
ResponEliminaUna forta abraçada i gràcies per tantes vegades d'optimisme transmès.
Sí, Assumpta, ja és això, Noves Flors l'encerta... gràcies!
ResponEliminaGuspira, i ja surts a respirar de tant en tant? mira que sota l'aigua la gent s'ofega, eh? Espero que aviat puguis sortir-ne i començar a gaudir de les teves hores.
Artur, és la sensació de temps malgastat o poc viscut la que m'amoïna, el temps passat no em preocupa gens, el meu temps passat en general és ple de coses bones, moments, records i vida.
Aquest temps, Montse, mai no em reca gens... aquest el visc intensament. N'hi ha d'altres que preferiria haver-los guardat per a mi.