Proposta de Relats conjunts
En Pol tenia por de ficar la mà allà dins, molta por. No creia gaire aquesta mena de llegendes, però tot i així no podia superar la por. I és que tenia coses per amagar, coses que no explicava mai a ningú i molt menys a ella, allà al seu costat tant riallera i contenta en aquest viatge.
La Clàudia va passar davant, va posar la mà i va fer un crit, tot enretirant-la ben de pressa. La marca d'unes dents es veia clara damunt la pell. A ella? a ella, que mai no amagava res i que era la perfecció personificada? Com podia ser que l'hagués mossegada a ella?
En Pol va posar la mà al forat, ben espantat i la va treure alleugerit i sense ensurts. Va somriure i de sobte ho va entendre tot.
Si sabéssim totes les veritats vertaderes moltes mossegades repartiria la mà!
ResponEliminaÉs ver el que diu el Porquet.
ResponEliminaEn Pol ho deu entendre, però jo no massa... què vol dir, que la Clàudia encara era més mala peça que ell?
ResponEliminaJa ja ja! sempre ens fas pensar amb els teus relats! m'encanta!
ResponEliminaPer definició, un secret és allò que no es diu, per tant, mai podem estar segurs de què algú en tingui! o sí? ja ja ja!
Bon Nadal preciosa!
Ja ho diuen que no podem fiar-nos de les aparences... ;-)
ResponEliminaPorquet, Jordi, XeXu, Gerònima, Mc, penso que la veritat sempre és molt relativa i fins i tot algú que creu fermament que sempre la diu, pot ser que el que diu no sempre en sigui, de veritat, i pot ser que la traeixi d'alguna altra manera que no sigui textualment dient mentides.
ResponEliminaI, XeXu, que consti que no he estat pas jo que he dit que en Pol sigui una mala peça.
El problema real (i potser trist, de vegades) de les 'veritats amagades' és que sovint no són veritats de debò perquè no tenen espai per poder ser... i, de vegades, no en volem ni sentir a parlar... i llavors, potser és més convenient callar-les per no haver de renunciar-hi...
ResponEliminaI d'aquí les mossegades inesperades...
ara potser he embolicat la troca... però és tal i com ho veig...
;)
Bon relat Carme!
Ens fas rumiar!
M'agrada!
mar, no emboliques cap troca... sinó tot al contrari. M'agrada molt com interpretes i expliques aquest relat. Gràcies, bonica!
ResponEliminaGlubs... després de llegir els comentaris m'adono que ho havia interpretat malament :-)) Jo havia entès que LA BOCCA era una mentidera!! :-P
ResponEliminaPerò és cert... desconfia de qui diu que "sempre" diu la veritat, i ho afirma de forma rotunda... Jo mateixa, dic que sempre sóc sincera, però és evident que això, per força, no pot ser cert... sempre hi ha alguna cosa que ens guardem, que no acabem de dir, que matisem...
Ei, que ara no defenso la mentida, eh?... No, no, jo defenso sempre la sinceritat, però crec que dir "jo sempre dic la veritat" no ho hauriem de dir.
ui, quin rotllo que he fomut!! :-))
Ostres, Carme... molt bon relat, però estic una mica mosca perquè té una retirada al que he escrit jo (i que encara no he penjat!). Hahaha! Ja ho veuràs... és semblant... però diferent. Em penso que intuiràs com acaba quan te'l comencis a llegir.
ResponEliminaI sí, no és més "net de cor" o de pensaments, qui predica ser-ho... potser qui més dubta de la seva sinceritat és que més sincer és, no?
un relat per a pensar...les veritats potser existeixen i cert són relatives,la veritat en absolut no existeix....hom pot estar molt convençut del que diu i si s'ho creu per a ell o ella això és la veritat...
ResponEliminaEntenc que tots dos tenien coses amagades, la qual cosa és una manera de mentir encoberta. Però el fet que la mossegada la rebés només ella, potser és perquè duia dins seu la pitjor mentida. La que es diu a un mateix.
ResponEliminaFantàstic relat, Carme!
Assumpta, una part seria aquesta que tu dius i l'altra part és a vegades la intransigència de les persones que és la que realment provoca mentides al seu entorn.
ResponEliminaYáiza, m'agrada molt la teva interpretació també. Plantejar-se les coses, rumiar-les, qüestionar-les i buscar-ne la coherència genera més dubtes però és més sincer que algunes seguretats que les coses han de ser així i no de cap altra manera. Ara estic impacient de llegir-te... :)
Elfree, per ell o per ella, com tu dius, però ha de ser-ho per tothom? No és més sincer el que és més obert a les raons i pensaments dels altres, encara que l'obligui a dubtar dels seus?
Pilar, a vegades les mentides a un mateix poder ser les pitjors, però també les més difícils de combatre. A vegades són com inevitables. Crec que d'aquestes, en una mesura o altra, no se n'escapa ningú. :) Gràcies Pilar
De vegades, mentir-se a un mateix serveix per no haver de passar por.
ResponEliminaA voltes, mentir-se a un mateix és ajudar als altres en la seva mentida.
Hi ha moments que, mentir-se a un mateix ajuda a interpretar la realitat.
Quan un, es menteix, també por servir per perdonar en silenci.
Quasi sempre, mentir-se a un mateix ajuda a viure, triant el que volem.
Només un tros de pedra s'atreviria a jutjar la causa de la mentida de cadascú.
...Una abraçada i un somriure, si la o el vols.
Doncs, vull les dues coses, Pilar. Com podries pensar que no? Totes aquestes causes de les mentides a un mateix em semblen molt ben explicades, la veritat i hi estic totalment d'acord.
ResponEliminaAquest tros de pedra, se m'ha convertit en impertinent després de llegir-te.
Una abraçada, atmbé per a tu.
Carme, ja veus, estem tots reflexionant alvoltant del teu relat!:) Personalment m'agrada molt la interpretació de Mar.
ResponEliminaJa m'agrada, Noves flors! ja m'agrada! Primer el conte tenia 3 o 4 línies més que finalment vaig esborrar perquè concretaven massa i jo vaig preferir que quedés així. Els comentaris el completen i l'acaben. Hi ha gustos per tot. Una abraçada, Noves Flors!
ResponEliminaDe veritat et dic que...Bones festes!
ResponEliminaEstic llegint un llibre (res de l'altre món, per cert, per passar l'estona i gràcies) on les protagonistes van a Roma... i aquesta tarda una d'elles ha posat la mà a la Bocca aquesta... sempre em passen coincidències amb els Relats Conjunts!! :-DD
ResponEliminaVida, de veritat et dic que per a tu també. Bones festes!
ResponEliminaEi, ei, ei, Assumpta i què ha passat? Ah! No l'ha mossegat, oi? No, si és el que acostuma a passar... no mossega mai ningú. ;)
Està molt bé, Carme, un relat breu que deixa marge a la imaginació. Així cada u treu les seves conclusions.
ResponEliminaBones Festes !!!
ResponEliminaAbraçades,
mmmm, sembla un enigma del Mc!! i no endivino mai cap!!!
ResponEliminaxò suposo que la Clàudia no és gens perfecta, i potser és molt més engany xq fa creure que ho és.
Amagar veritats també és mentir? No podria ser que aquesta Clàudia no diguès el que sentia pel Pol i per això va rebre mossegada?
ResponElimina