divendres, 23 de desembre de 2011

La boca de la veritat II

Bocca della verità, Roma, 1632
Proposta  de Relats  conjunts

En Pol tenia por de ficar  la mà  allà  dins,  molta  por.  No  creia  gaire  aquesta  mena  de  llegendes, però  tot i així no podia  superar  la por.  I és  que tenia coses  per  amagar,  coses  que no explicava  mai a ningú  i molt menys  a ella,  allà  al seu costat  tant  riallera  i contenta en aquest  viatge.  

La  Clàudia va  passar  davant,  va posar  la mà  i va  fer un crit,  tot enretirant-la  ben de pressa.   La marca  d'unes  dents  es  veia  clara  damunt  la  pell.  A  ella?  a ella,  que mai no amagava  res  i  que  era la perfecció  personificada?  Com podia  ser  que l'hagués  mossegada a ella?   

En Pol  va posar  la mà  al forat, ben espantat i la va  treure alleugerit i sense  ensurts. Va  somriure  i de sobte ho va entendre tot.

24 comentaris:

  1. Si sabéssim totes les veritats vertaderes moltes mossegades repartiria la mà!

    ResponElimina
  2. En Pol ho deu entendre, però jo no massa... què vol dir, que la Clàudia encara era més mala peça que ell?

    ResponElimina
  3. Ja ja ja! sempre ens fas pensar amb els teus relats! m'encanta!
    Per definició, un secret és allò que no es diu, per tant, mai podem estar segurs de què algú en tingui! o sí? ja ja ja!
    Bon Nadal preciosa!

    ResponElimina
  4. Ja ho diuen que no podem fiar-nos de les aparences... ;-)

    ResponElimina
  5. Porquet, Jordi, XeXu, Gerònima, Mc, penso que la veritat sempre és molt relativa i fins i tot algú que creu fermament que sempre la diu, pot ser que el que diu no sempre en sigui, de veritat, i pot ser que la traeixi d'alguna altra manera que no sigui textualment dient mentides.

    I, XeXu, que consti que no he estat pas jo que he dit que en Pol sigui una mala peça.

    ResponElimina
  6. El problema real (i potser trist, de vegades) de les 'veritats amagades' és que sovint no són veritats de debò perquè no tenen espai per poder ser... i, de vegades, no en volem ni sentir a parlar... i llavors, potser és més convenient callar-les per no haver de renunciar-hi...

    I d'aquí les mossegades inesperades...

    ara potser he embolicat la troca... però és tal i com ho veig...
    ;)

    Bon relat Carme!
    Ens fas rumiar!
    M'agrada!

    ResponElimina
  7. mar, no emboliques cap troca... sinó tot al contrari. M'agrada molt com interpretes i expliques aquest relat. Gràcies, bonica!

    ResponElimina
  8. Glubs... després de llegir els comentaris m'adono que ho havia interpretat malament :-)) Jo havia entès que LA BOCCA era una mentidera!! :-P

    Però és cert... desconfia de qui diu que "sempre" diu la veritat, i ho afirma de forma rotunda... Jo mateixa, dic que sempre sóc sincera, però és evident que això, per força, no pot ser cert... sempre hi ha alguna cosa que ens guardem, que no acabem de dir, que matisem...

    Ei, que ara no defenso la mentida, eh?... No, no, jo defenso sempre la sinceritat, però crec que dir "jo sempre dic la veritat" no ho hauriem de dir.

    ui, quin rotllo que he fomut!! :-))

    ResponElimina
  9. Ostres, Carme... molt bon relat, però estic una mica mosca perquè té una retirada al que he escrit jo (i que encara no he penjat!). Hahaha! Ja ho veuràs... és semblant... però diferent. Em penso que intuiràs com acaba quan te'l comencis a llegir.

    I sí, no és més "net de cor" o de pensaments, qui predica ser-ho... potser qui més dubta de la seva sinceritat és que més sincer és, no?

    ResponElimina
  10. un relat per a pensar...les veritats potser existeixen i cert són relatives,la veritat en absolut no existeix....hom pot estar molt convençut del que diu i si s'ho creu per a ell o ella això és la veritat...

    ResponElimina
  11. Entenc que tots dos tenien coses amagades, la qual cosa és una manera de mentir encoberta. Però el fet que la mossegada la rebés només ella, potser és perquè duia dins seu la pitjor mentida. La que es diu a un mateix.
    Fantàstic relat, Carme!

    ResponElimina
  12. Assumpta, una part seria aquesta que tu dius i l'altra part és a vegades la intransigència de les persones que és la que realment provoca mentides al seu entorn.

    Yáiza, m'agrada molt la teva interpretació també. Plantejar-se les coses, rumiar-les, qüestionar-les i buscar-ne la coherència genera més dubtes però és més sincer que algunes seguretats que les coses han de ser així i no de cap altra manera. Ara estic impacient de llegir-te... :)

    Elfree, per ell o per ella, com tu dius, però ha de ser-ho per tothom? No és més sincer el que és més obert a les raons i pensaments dels altres, encara que l'obligui a dubtar dels seus?

    Pilar, a vegades les mentides a un mateix poder ser les pitjors, però també les més difícils de combatre. A vegades són com inevitables. Crec que d'aquestes, en una mesura o altra, no se n'escapa ningú. :) Gràcies Pilar

    ResponElimina
  13. De vegades, mentir-se a un mateix serveix per no haver de passar por.
    A voltes, mentir-se a un mateix és ajudar als altres en la seva mentida.
    Hi ha moments que, mentir-se a un mateix ajuda a interpretar la realitat.
    Quan un, es menteix, també por servir per perdonar en silenci.
    Quasi sempre, mentir-se a un mateix ajuda a viure, triant el que volem.
    Només un tros de pedra s'atreviria a jutjar la causa de la mentida de cadascú.
    ...Una abraçada i un somriure, si la o el vols.

    ResponElimina
  14. Doncs, vull les dues coses, Pilar. Com podries pensar que no? Totes aquestes causes de les mentides a un mateix em semblen molt ben explicades, la veritat i hi estic totalment d'acord.

    Aquest tros de pedra, se m'ha convertit en impertinent després de llegir-te.

    Una abraçada, atmbé per a tu.

    ResponElimina
  15. Carme, ja veus, estem tots reflexionant alvoltant del teu relat!:) Personalment m'agrada molt la interpretació de Mar.

    ResponElimina
  16. Ja m'agrada, Noves flors! ja m'agrada! Primer el conte tenia 3 o 4 línies més que finalment vaig esborrar perquè concretaven massa i jo vaig preferir que quedés així. Els comentaris el completen i l'acaben. Hi ha gustos per tot. Una abraçada, Noves Flors!

    ResponElimina
  17. De veritat et dic que...Bones festes!

    ResponElimina
  18. Estic llegint un llibre (res de l'altre món, per cert, per passar l'estona i gràcies) on les protagonistes van a Roma... i aquesta tarda una d'elles ha posat la mà a la Bocca aquesta... sempre em passen coincidències amb els Relats Conjunts!! :-DD

    ResponElimina
  19. Vida, de veritat et dic que per a tu també. Bones festes!

    Ei, ei, ei, Assumpta i què ha passat? Ah! No l'ha mossegat, oi? No, si és el que acostuma a passar... no mossega mai ningú. ;)

    ResponElimina
  20. Està molt bé, Carme, un relat breu que deixa marge a la imaginació. Així cada u treu les seves conclusions.

    ResponElimina
  21. mmmm, sembla un enigma del Mc!! i no endivino mai cap!!!

    xò suposo que la Clàudia no és gens perfecta, i potser és molt més engany xq fa creure que ho és.

    ResponElimina
  22. Amagar veritats també és mentir? No podria ser que aquesta Clàudia no diguès el que sentia pel Pol i per això va rebre mossegada?

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari