Dibuixaré, per tu, paisatges plàcids. Sense cap nosa que amagui diferents horitzons. Amb onades d'herba sota els peus i oasis amagats per reposar-hi. Dibuixarem brots de primavera, com fulles tendres de verd novell. I la tardor recollirà tots els colors, encara que no siguin seus. Com l'abraçada acollidora dels més bells amors.
Caram, que intens, i que profund! A més, aquest paisatge plàcid ens sona, oi?
ResponEliminaHola, m’agrada l’aquarel•la, però en aquest cas em quedo amb la lletra, boniques paraules dibuixades :D
ResponEliminaEl dibuix em fa evocar tardes mandroses d'estiu, amb calor que resulta agradable si s'està a l'ombra i el temps que passa moooolt a poc a poc, sense que això sigui dolent, al contrari. La sensació agradable de gaudir del nostre temps.
ResponElimina(Per trencar el rotllo, paraula de comprovació: hymens...! =S)
XeXu, és l'Empordà, encara, tot i que aquest racó em sembla que no l'havia pintat mai abans.
ResponEliminaGràcies, Carme, ahir vaig passar per casa teva i vaig haver de marxar a mitges, a mig llegir, vull dir... tornaré!
Yáiza, els colors del verd tenen moltes lectures... una tarda d'estiu pot ser ben suggeridora! :)
Jo crec que ja tens prou obra per a l'exposició, pensa que no hi ha moltes sales grans per a tant de quadre.;-)
ResponEliminahe, he, he... Jp, crec que seria incapaç d'exposar tot això en qualsevol sala, gran o petita. D'exposar-ho o de fer el que s'hauria de fer per a poder exposar-ho...
ResponEliminaNo, no, crec que no va amb mi. :) Gràcies pels ànims!
Per la teva constància et donarem la clau del Empordà perquè entris quan vulguis
ResponEliminaUi, que agradable, haurem de tornar a trepitjar la teua herba.
ResponEliminaGarbí, crec que finalment m'haureu d'adoptar! :)
ResponEliminaTrepitjar l'herba amb els peus nus és una sensació de felicitat, Noves Flors, pots venir quan vulguis!
Carme avui m'agrada l'aquarel·la, però també m'ha encantat el text, la prosa poètica és el meu estil literari preferit...Crec que sense veure el dibuix me l'imaginaria.
ResponEliminaPetons,
M. Roser
M'agrada especialment, aquesta aquarel·la. Serà la meua part vegetal, que s'hi troba a gust entre tant de verd... Sempre és un plaer passejar una estona pels teus paisatges (de dibuix i de lletra)
ResponEliminaAcollidorament em conforten, Carme, els paisatges plàcids petjats de fulles. I avui em convenia. Un altre esguard em calia. Agraït.
ResponEliminaMoltes gràcies, M Roser! Amb tants compliments em fareu enganxar a la prosa poètica! Petonets!
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Alfred! No t'he deixat cap comentari al teu blog, però he flipat amb el teu post i les caques de lluna, que fan una mica de por i tot... ;)
Jordi, encantada d'acollir-te al meu prat! Una abraçada.
El text dóna vida a l'aquarela! Preciós!
ResponEliminaCaram Carme, ja m'hi voldria perdre ara mateix en aquests plàcids paratges.
ResponEliminaGràcies, Marta!
ResponEliminaporquet, moltes gràcies!
Jo, com cada dia: M'agrada el text, m'encanta el dibuix i em meravella la teva capacitat per oferir-nos cada dia una obra d'art.
ResponEliminaPensa amb lo de l'exposició. Triomfaries, segur!
Moltes gràcies, Glòria... jo sóc incapaç de muntar-me una exposició! :) cadascú serveix pel que serveix...
ResponEliminaGràcies pel teu constant ajut. Anton
ResponEliminaEstic buscant la forma de poder entrar "dins" aquest quadre... perquè s'hi ha d'estar tan bé!!
ResponEliminaA veure si em rep amb una abraçada acollidora :-)
M'aturo en aquest paratges banyats per un mar d'herba, les onades del qual, acaricien els peus...Les petjades no es veuen, perquè són dins de l'ánima, arrecerades de tot el que no sigui la línea dibuixada, sense cap horitzó.
ResponEliminaUna abraçada, Anton!
ResponEliminaEl quadre no ho sé, Assumpta, però jo sí.. una bona abraçada!
Pilar, les petjades no es veuen, però tu sí que les veus, oi?
Em sento abraçat per les teves paraules de colors, per aquestes onades verdes que endinsen els nostres peus a la terra. Sento els ocells refugiats a la palmera i el silenci dels bells amors agafats de les mans.
ResponEliminaCarme? ara mateix m'hi endinso, amb el teu permís. Quina passada... i ups!, ja sóc a dins.
ResponEliminaJa em cridareu a l'hora de dinar...