D'una fotografia del Barbollaire
La música de l'aigua es fa murmuri que hipnotitza. Rellisca per la pell, amanyagant-la.
Les paraules també acaronen i les mans parlen en silenci.
Sempre hi ha un mot que fa pessigolles i ens desperta rialles adormides.
Navegaré en un vaixell de paper, per les fonts misterioses.
Àmbits petits que només s'eixamplen alimentant anhels.
La musica de l'aiga fa un murmuri qu'inoptisa.La música de l'aigua es fa murmuri que hipnotitza. Rellisca per la pell, amanyagant-la.
Les paraules també acaronen i les mans parlen en silenci.
Sempre hi ha un mot que fa pessigolles i ens desperta rialles adormides.
Navegaré en un vaixell de paper, per les fonts misterioses.
Àmbits petits que només s'eixamplen alimentant anhels.
Intent de traducció dedicat a Manjacostel d'Occitanissima:
(En francès ja que no sé traduir-ho a l'occità)
La musique de l'eau se fait murmure qui hypnotise.
Elle glisse sur la peau, comme une caresse.
Les mots, eux, caressent aussi et les mains nous parlent dans le silence.
Il y a toujours un mot qui nous chatouille et nous réveille des rires endormis.
Je vais naviguer dans un bateau en papier, par des fontaines mystérieuses.
Des petits champs, qui s'élargent, seulemen en nourrissant nos désirs
Traducció a l'Occità, per Manjacostel:
(En francès ja que no sé traduir-ho a l'occità)
La musique de l'eau se fait murmure qui hypnotise.
Elle glisse sur la peau, comme une caresse.
Les mots, eux, caressent aussi et les mains nous parlent dans le silence.
Il y a toujours un mot qui nous chatouille et nous réveille des rires endormis.
Je vais naviguer dans un bateau en papier, par des fontaines mystérieuses.
Des petits champs, qui s'élargent, seulemen en nourrissant nos désirs
Traducció a l'Occità, per Manjacostel:
Giscla sus la pel en l'amanhagant .
las paraulas tanbe se caran e las mans se parlan en silenci.
Sempre i a un mot que fa pecigadas , e nos desperta "rialles" adormits.
Navigarai sus un vaissèl de papièr , per las fonts misteriosas ,
de pradalets de vida , que grèlharan sonque de noirir nòstre desirança.
Brolla l'aigua. Un festival de música és el so de les gotes en caure, fen-nos pessigolles. Aquestes són les torxes d'una nit de contes, que ens apaivaguen i ens ajuden a adormir-nos.
ResponEliminaNavigarà e los mots jogaran dins las vèlas del desir... E alisaran ta pèl dusca l'alba...
ResponEliminaQuna polida idèa de poesia de vos;; mas que compreni pas tot...
el murmuri de l'aigua t'ha inspirat d'alló més. Unes paraules molt tendres.
ResponEliminaL'aigua és molt poètica, el murmuri, el veure-la fluir i en el teu post ho has copsat tot.
ResponEliminaEntre un dia i l'altre, alimentem anhels!
ResponEliminaEscoltaré el murmuri de l'aigua per adormir-me avui, Pilar! Segur que dormiré bé.
ResponEliminaManjacostel, jo a vegades vinc al teu blog i tampoc comprenc del tot. Gràcies per venir!
rits, gràcies, m'alegro que t'agradin.
Cada dia, Fanal blau! Una abraçada ben forta, bonica!
Moltes gràcies, Glòria!
Això de ... "Sempre hi ha un mot que fa pessigolles i ens desperta rialles adormides", està molt bé.
ResponEliminaBona nit Carme.
Amb la baixada de temperatures l’aigua ja deu estar glaçada!!!
ResponEliminaEl murmuri de l’aigua sempre m’ha encisat, relaxat i transportat.
Brolla l'aigua suau i tendra
ResponEliminacom guspires d'idees replenes.
Unides ens porten el foc d'estima,
la claror de la paraula dita,
las senzilla set qua al llavi aniua
i calma amb nou bes el desig
que esclata en nova vids.
.............. Anton
Aquest brollador em "sona". Conscient de la meva manca de memòria dieu-me on és...Porfa, on és aquest clàustre?
ResponEliminaUn dia estava assegut al mig de la riera, era estiu i feia molta xafogor, però amb els peus a dins a l'aigua, sentin la seva frescor, observant el vol dels espiadimonis i pensant només amb els meus vaig descobrir la pau.
ResponEliminaAvui m'hi has fet pensar.
bon dia, Carme.
"siguin les paraules,doncs,
ResponEliminael murmuri que rellisca
per la pell.
cada mot, una gota
que ens refresca.
cada abraçada,
l'antesala del bes."
petonet dolç, nina estimada
:¬)***
Refrecs de carícia,
ResponEliminapessigolleig a la gola,
origen de vida.
Preciós borbolleig.
ResponEliminaI, al seu torn, alimentarem anhels per continuar navegant per fonts misterioses on, de ben segur, altres paraules ens faran pessigolles de nou.
ResponEliminaPere, m'alegro que t'agradi! Bona tarda!
ResponEliminaEl so de l'aigua és molt maco, Carme!
És preciós, Anton!
Carles, és el pati de la casa de l'Ardiaca! I tant que el coneixes, segur!
Encara que no sigui estiu... veus una cosa porta l'altra, Pep!
Preciós poema, barbollaire! Tot un luxe, veure't per aquí! gràcies!
Montse, gràcies a tu també... hauré de pujar poemes amunt que ja en tinc tres!
Gràcies, Jordi!
Noves flors, i que no s'aturi la roda d'anehls, fonts, paraules i pessigolles!
col·lecciona molts moments feliços aquestes festes!
ResponEliminaBon Nadal!
Continua sent un plaer venir per casa teva, com m'agrada! És el recer pel trasbals de la quotidianitat!
ResponElimina(ja m'ho diu el Joan que ara fas aquarel·les, són fantàstiques!, cada vegada fas un salt més!). Aquesta font em calma la set i em desperta les rialles, moltes gràcies, em convenia tant!
Jo us llegeixo, eh?... però no m'hi atreveixo... us escolto recitar els vostres poemes amb el suau clapoteig de l'aigua de fons :-)
ResponEliminaUn text molt bonic, el murmuri de l'aigua dóna molta pau...però vigila amb els vaixells de paper, que s'enfonsen!
ResponEliminaPetons,
M. Roser
Adiussiatz Carme...Et merci de ce message dédié vu que ta revirada es fòrça polida. Et ton français tanben. ( ce qui doit conduire à se demander ce que vaut le mien?)
ResponEliminaJe constate que le sens de certains mots m'avait échappé.
Vertat que las langues son vengudas luènhtas.
Rellisca ,rialles, ambits, eixemplar, anhels( désir).Mots desconeguts per ièu.
Revirat en occitan aqui çò que comprenguèt:
La musica de l'aiga fa un murmuri qu'inoptisa. Giscla sus la pel en l'amanhagant . las paraulas tanbe se caran e las mans se parlan en silenci.
Sempre i a un mot que fa pecigadas , e nos desperta "rialles" adormits.
Navigarai sus un vaissèl de papièr , per las fonts misteriosas , "ambits" petits que nomas, s"eixamplen" alimentant "anhèls"
Le dernier vers est abscons. Donc tu vois pas évident .
Mais j'avais compris l'esprit et le désir des mains et des paroles.
Jusqu'au dernier vers que non compreni et sur lequel je cale . Alors "pour jouer le jeu" et au rique de passer pour un simple... je dirai pour ce dernier vers en français:
Des jardins, qui fleuriront , seulement de nourir notre désir
E en òc: de pradalets de vida , que grèlharan sonque de noirir .
nòstre desirança.
Que l'idèa sia de dire que lo sòmi dels amants , créa a flor e mesura, los espacis imaginaris , ont se van aimar? E que lor cal mantener l'imaginacion e los jòcs, per contunhar de s'aimar. Coma se desplegavan un lièch davant els...
Levat que benlèu m'engane de prumièra.
Me diràs çò que pensas de las meunas asenadas.
A lèu
Moltes gràcies, Deric. Bon nadal per a tu també.
ResponEliminaCèlia, vaig provant amb els pinzells... sí, combinant amb els Paints d'ordinador. Una abraçada, bonica!
Gràcies, Assumpta!
M Roser, a vegades som tan fràgils que sembla que tot sigui de paper! :)
Manjacostel, m'ha agradat molt el teu comentari. I també les teves traduccions.
J'ai changé le dernier verset, en français. Le tien est beaucoup plus poétique que le mien.
I la teva versió "revirat en occitan" preciosa! :) :D
M'ho he passat molt bé. M'he divertit molt amb les tres llengües. :D :D :D
Moltes Gràcies!!!
(No són pas asenades!)
regalims de vida que brollen des de dins...
ResponEliminaespurnes brillants que s'atansen al precipici i miren enllà...
i descobreixen nous mots per a belles rialles...
músiques encisadores que ens atrauen lluny i proposen nous vols i descobriments...
regalims de llum...
instants de vida...
mar, bonica, gràcies per deixar-me la teva tendresa i la teva complicitat. Una abraçada, un instant de vida.
ResponEliminaBonjour
ResponEliminaFigura te que de tornar legir la revirada , tròbi qu'es pas tròp polida.
Oui en relisant celle que je t'ai proposée en français , ( pas celle en òc qui colle impec) je trouve que c'est limite et pas tellement en harmonie avec l' image , que tu donnes , d'un amour qui se nourrit , de sa substance, et de ses jeux, de ses avancées...
Je trouve ton idée dynamique ce qui n'est pas évident en poésie ...
Sur ce je suis conscient qu'on peut pas y passer la nuit , mais je crois que cela mériterait d'estre aprigondit.
Potons
:) Mon idée était réellement dinamique... d'un amour qui no se ferme pas en soi même et qui grandit...
ResponEliminaGràcies per la teva atenció!
Petons!