D'una foto de la Merike: Photo: 509 0954 Merike | Fotki.com
La Merike va trobar en un carrer estret, a la ciutat vella de Porvoo, una pedra estranya.. totes eren llises, menys una.
Em va demanar si podia imaginar un poema per a aquesta pedra.
Jo em vaig imaginar la Merike, caminant mirant les pedres del carrer:
Amb el cap baix.
Dibuix sobre la pedra.
Com un enigma.
Després ens vaig imaginar, a les dues, ella i jo, inventant possibles històries sobre el 147:
Com un secret.
Intento descobrir
allò que amaguen.
Després vaig interpretar-ho com un jeroglífic:
Un u com un soldat
un quatre que està buit
i un set que vola.
I vosaltres quin poema de 3 versos (no cal que sigui haikú) faríeu?
147 dies que va tardar a dir t’estimo.
ResponElimina1 amb un cop en va tenir prou per saber què volia
4 desitjos alhora (a saber...)
7 vides per compartir-les junts
(m’ha quedat molt romàntic, segurament massa)
El misteri de la pedra numerada és fantàstic, segur que cadascú dels que hi ha passat i dels que hi passarà en dirà la seva. I qui sap si per qui ho va escriure tan sols era un joc sense resposta. Només queden 147 dies per descobrir-ho. :DD
El 1 et somriu,
ResponEliminael 4 et dóna la ma,
el 7 et fa un petó.
tots junts 147
et fan companyia,
el temps no compta.
147 dies de vida,
instants de temps
viscuts sense rellotge.
Mare meeeeeeva, Carme, més enigmes? Això sembla la historia interminable...
ResponEliminaA veure un poema... deixa que me'l pensi, ja saps que sóc molt dolenta. Sort que no és cap Haikú...
Tornaré després! vaig a esmorzar...
Buf, jo sóc pèssim per al que ens demanes, Carme. Amb la vènia, me'n vaig cap a d'altres terrenys menys pantanosos i em pregunto, en veu alta, ... 147? una pedra de l'any 147? Algú, aquell any, va voler deixar constància del seu pas sobre la pedra, per a les generacions a venir? Qui sap...
ResponEliminapotser si ara en tornesim a fer la foto ja diria 148-149 o 150 i nomes es un contador de les persones que en fan fotografies....
ResponElimina=)
Jajajaj Carme! A tu només cal tocar-te un botó eh? Perquè la imaginació es dispari...
ResponEliminaQuan he vist el número, he pensat que era el mateix que surt en un quadre de Miró i Mont-roig, però no, aquell és el 173.
No sé, de què em deu sonar aquest número? Ja pensaré...
Vaig ensopegar de nou,
ResponEliminacanviant el pas.
Però aquesta vegada no vaig caure;
la pedra era diferent
a qualsevol altra,
amb les que m'havia ensopegat,
fins llavors.
HAIKU:
ResponEliminaDels ous, el nombre
sencer: ferma diana
que dotze fan.
Jordi Dorca
De tres en tres
ResponEliminavan passant-nos la cançó:
Ànima forta!
La poesia és tan sabia, que fins i tot a partir duna pedra i d'uns números, ens pot despertar, de diferents maneres, la sensibilitat totes elles captivadores...
ResponEliminaPetons,
M. Roser
1 vegada
ResponElimina4, 7 o 147,
les que calguin..
aquí serem.
petonarrus, Carme!
Cent quaranta set..
ResponEliminaCent, les vegades que pronunciaré el teu nom cada dia.
Quaranta abraçades que et dec.
Set petons abans de partir.
I fins arribar a mil, les estrelles que porten el teu nom.
bona nit,Carme.
ara en tens 64. aquell va ser el teu primer any de vida, mama, i encara el regues, com si fos nou.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHaikú 147
ResponEliminaUna pedra amb pròpia fe
cobrà vida amb en Brassens
burxant sabata d'uniformitat.
Haiku (+ o -)
ResponEliminaLa pedra grisa
amaga el misteri
d'altres petjades
Jo, Carme, és que de romàntica en sóc un munt i m'ha encantat la teva interpretació de la pedra!
ResponEliminaMontse, també genial, la teva!
Anna, no és obligació, no! :)
Ferran, podria ser, està tan ben gravada que podria haver resistit aquests milers d'anys!
Boníssima interpretació, sargantana... m'ha agradat molt! :) he, he, he...
Judit, he, he, he... ja veus que m'agrada jugar! :)
Pilar, genial, et devia fer ensopegar precisament perquè era diferent.
Jordi, gràcies, un haikú perfecte!
Un altre haikú perfecte i molt engrescador, Noves Flors, gràcies!
Petons, M Roser!
lolita, quina sort, doncs us hi espero eh? gràcies!
Pep, un altre de romàntic, m'agrada molt! Gràcies!
Que bonic, iruna! Gràcies per venir!
Rafel, m'has portat Brassens fins aquí. Genial!
Ei! Glòria, molt maco, ens hem creuat!
ResponEliminaTinc una teoria!! :-))
ResponEliminaAquí a Reus, a la Plaça Mercadal, hi ha moltes pedres així, marcades amb números gravats igual que aquest. Són els vells números que indicaven on anaven les parades del mercat. Avui en dia el mercat ja no es fa allí, però les velles pedres encara hi són, algunes estan gastadíssimes i gairebé no es veu el número...
L'altre dia me les mirava, buscava el 50, perquè és l'edat que aviat faré, però no el vaig poder trobar.
Doncs bé, la meva teoria és que, potser aquest carrer el van empedrar fa anys aprofitant les velles pedres d'alguna plaça de mercat, una plaça que potser van asfaltar o posar gespa... Podria ser? :-))
Vella parada,
ResponEliminaproductes del pagès,
i tan bons que eren!
:-))
M'agrada la teva teoria, Assumpta! Podria ser! I l'haikú també!
ResponEliminaA veure si puc fer fotos d'aquestes pedres!! :-))
ResponEliminaCarme, t'estimo, quina sorpresa a llegir totes i tots, poemas magnifics. He escrit un llarg comentari però l'he perdut:( Molt xoc de la cuina!:D Petons tothom!!!
ResponElimina