 |
| Leonid Afremov, oli sobre llenç - Relats Conjunts |
- Te'n recordes? L'última vegada que vam passejar per aquest passeig, també plovia. I els arbres estaven vermells de tardor i el terra mullat reflectia llums i colors. Exactament com avui, sembla que no hagi passat el temps.
- Me'n recordo molt bé, però no era ben bé així: despuntaven els verds més tendres a les puntes de les branques i la nit era suau i amb lluna plena, perquè vam venir en primavera, per les vacances de setmana santa, encara érem estudiants, te'n recordes?
- Sí, érem estudiants, però ens vam agafar el pont de Tots sants, era tardor... i plovia...
- Com havia de ploure si hi havia una lluna que omplia el cel de tanta claror que feia? Estaves preciosa a la llum de la lluna, et brillaven els ulls i et podia veure el somriure com si hi hagués claror de dia...
- Però si ens vam mullar com ànecs i vam arribar a l'apartament d'aquells amics que ens havien convidat i deixàvem bassals a terra...
- Impossible, o tu no eres tu o jo no era jo... ja hi tornem a ser, tenim memòries incompatibles... com pot ser que recordem coses tan diferents si vam venir junts?
- No ens discutirem pas ara per això, oi? Havíem vingut per fer les paus... ja ens hem discutit massa vegades per culpa de la nostra memòria traïdora que sempre recorda les coses diferents
- No, no vull discutir amb tu, inventem-nos, de nou, una història en comú... va, explica'm la teva tardor... a veure si fas que me'n recordi...
- M'havia enamorat de tu, perdudament, eres el noi més interessant i simpàtic del curs i quan em vas proposar de venir de viatge no m'ho vaig pensar ni dos minuts, et vaig dir que sí immediatament. Era tardor, el curs comença a la tardor, recordes? Era tardor, segur! Era tardor només perquè no podíem esperar que fos primavera... teníem pressa... jo en tenia i tu... també...
- Pressa... sí, teníem pressa... d'això si que me'n recordo. Era tardor, segur... com ara, ara tampoc voldria esperar dues llargues estacions per estar amb tu.
Els anys fan que el record de vegades es perdi una mica, però ves per on, encara que ara sovint estiguin a la grenya, encara estan junts, després de tant temps, i poden jugar a barallar-se mentre construeixen la seva història en comú, sigui certa o adaptada.
ResponEliminaSaps, m'has donat una idea interessant per un relat. No seria tan maco com el teu... a veure si m'animo a escriure'l.
Au, va! anima't doncs, ara m'agradaria llegir-lo... :)
EliminaDeliciós, acabes de llegir i sents aquell bri de tendresa dels petits moments ...
ResponEliminaBon dia Carme.
Gràcies, Pere!
EliminaEls petits moments... aix... els petits moments...
No sé si dir... que .... aquest per a mi seria un moment important... un gran moment! ;D
No tinc arreglo, no t'hi amoïnis...
Bon dia, o bona tarda, Pere!
Quin relat més maco. Potser sí que discuteixen però està ben clar que s'estimen. :-)
ResponEliminaSegur que sí, que s'estimen...
EliminaI jo que crec que va ser per nadal, recorde que estava nevat.
ResponEliminaO tu no eres tu o jo no era jo, però de neu no n'hi havia ni una engruna, Jp!!!
Eliminaquan hi ha una bona predisposició per estimar un s'inventa el que calgui per complaure l'altre.
ResponEliminaInventar junts està mot bé...
EliminaEls amants creant records conjunts per tal de poder fer les paus. Després cada un ja recordarà el que sigui o el que vulgui :)
ResponEliminaSempre es van modificant els records, ens en adonem o no... Si els modifiquem en direccions contràries ens podem trobar amb situacions així... :)
EliminaMés d'una baralla produirà aquesta memòria enganyosa, però mentre estiguin disposats a recordar i fer record conjunts tot anirà bé... Una història ben bonica Carme.
ResponEliminaPetonets
Ho pinto fàcil, però és molt difícil renunciar a la realitat dels propis records... Tots estan, sempre, falsejats en una mesura o una altra, encara que a nosaltres no ens ho sembli.
EliminaTant és qui tingui raó, de tots dos, sobre l'estació de l'any en què van trobar-se; l'ara i l'aquí els ha atiat les presses i la resta de la història pinta molt bé! En tot cas, si les imcompatibilitats tornen a fer de les seves, ja ens ho explicaràs en una altre deliciós conte com aquest.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Quan es produeixen situacions així mai no es pot saber del cert qui té raó.. Potser és que cadascú té la seva... A veure si se m'acudeix una continuació que valgui la pena...
EliminaCaram , és clar que del mateix fet no en compartien el record...És igual que fos tardor o primavera, que plogués o fes lluna plena, l'important és que s'estimaven i com ara, tenien pressa per estar junts! L'amor, que de vegades, és una mica despistat...
ResponEliminaBona nit, Carme.
Si s'estimen tot anirà bé, o al menys aixó és el que s'acostuma a dir i a pensar...
EliminaBona nit, M Roser.
"o tu no eres tu o jo no era jo", quina manera més maca de dir que han canviat i que costa que els records encaixin. Cadascú els idealitza a la seva manera, aquesta és la gràcia que els fa créixer. Tot i que els costa posar-se d'acord en els detalls, tots dos tenen clar que tenien pressa per estimar-se i que encara la tenen. Que bonic!!
ResponEliminaM'alegro que t'agradi... Gràcies!
EliminaÉs un bon lloc per fer les paus, que ho aprofitin. Un relat molt original... i tendre. Que passis un bon Sant Jordi!
ResponEliminaBon Sant Jordi per a tu també Loreto... Moltes gràcies, guapa!!!
EliminaL'amour, toujours l'amour! Tant se val l'estació o l'edat.
ResponEliminaMolt bon relat.
Fita
Gràcies, Xavier!!!
EliminaÉs clar que era lluna plena, la tenia als seus braços!! ;)
ResponEliminaUna conversa molt romàntica, tot i que no es posin d'acord amb els "petits" detalls.
Aferradetes!! ☾
:) petits detalls... he, he, he... però és cert és una conversa romàntica...
EliminaNo havia vist mai una parella amb uns records taaaaan diferents d’uns mateixos fets... Ara bé, el més maco és que totes dues “realitats”, malgrat ser ben diferents, són maquíssimes!! :-))
ResponEliminaNoooo? Doncs jo sí ... i per cert no pas e versions tant romàntiques i positives... ;) (coses de la feina)
EliminaSi el record és bonic ... què importa que sigui diferent?
I si és terrible què importa que sigui igual?
Jo no hi era, però podria assegurar que a la nit de Sant Joan no van separar els seus rostres, esperant el primer raig de sol.
ResponEliminaOh! que bonic, Rafel, segur que va ser així...
EliminaAquest record diferent els fa independents i sentir que s'estimen.
ResponEliminaUna visió molt positiva dels records diferents...
Elimina