No sé si algú se n'adona, però t'allunyes. T'allunyes d'una manera imperceptible. No t'amagues, no fas cap silenci compacte i espès que faci aixecar les orelles escoltant si hi ha remor o només hi ha silenci. Mesures el gest perquè tot sembli tan quotidià com sigui possible. Et mostres confiada d'aquella manera que a tothom fa somriure. Però t'allunyes. Un dia ja no hi seràs i potser ningú sabrà ni com, ni per què, ni quan vas començar el viatge.
Aquella pena de la fugida la deixaràs també, ran de terra, entre l'herba del prat. No volies marxar amb la pena arrelada al cor. Per això encara hi ets. El dia que tota la pena s'hagi escolat fins a desaparèixer, aquell dia, tu ja no hi seràs.
Des del dibuix, la daina ens segueix vigilant, no perd detall.
ResponEliminaParlem fluixet, per no espantar-la, que no s'aixequi del repòs que està fent.
La daina, lliure d'aixecar-se i marxar, es queda molta estona, els nens s'hi fan fotos, tohom s'hi acosta. Massa. Parlarem fluixet...
EliminaM`has recordat la meua mare, que també s'allunyà sense fer soroll.
ResponElimina:) una abraçada, Jp
EliminaAl principi pensava que parlaves de Catalunya... al final, ha no sé de què parles...
ResponEliminaNo m'estranya XeXu, perquè he fet una barreja de coses. L'escriptura automàtica té això.
EliminaVaig començar parlant de la daina. També de Catalunya, després també d'algunes persones, i finalment també de mi.
A vegades donar un doble significa a les paraules m'agrada, però quan s'hi barregen massa coses, no s'entén. Tens tota la raó. A veure si m'inspiro...
Doncs haurem d'aguditzar els sentits, ni que sigui el de la intuició, per avançar-nos a la sorpresa de la fugida inesperada d'allò o de qui estimem. Potser arribarem a temps d'acomiadar-nos-en o d'evitar la fugida... És clar, però, i si amb la nostra actitud contravenim la voluntat de qui vol fugir sense fer soroll...? Un post per pensar de valent, amigueta.
ResponEliminaUna abraçada!
Ets tot un consol, Montse, has captat perfectament el punt en comú de tamtes coses que se'ns poden escapar... Gràcies i una abraçada molt gran!
EliminaVols dir que les persones les recordem mentre ens fa mal el seu record? Penso que les podem recordar millor quan ho fem amb la Il·lusió amb què vam gaudir de la seva companyia...
ResponEliminaPetonets.
Jo crec que les persones les recordem sempre. Quan no ens fa mal el record ho fem amb una altra llibertat. Com un alliberament.
Eliminael que hem de procurar sempre és de mantenir contacte amb el que realment estimem, que no sempre li fem el cas que pertoca i quan s'allunya sempre és massa tard per fer el que havíem.
ResponEliminaMolt maca la daina....no cal que la pintis....si no ho has fet ja... ;)
Això, això... ben bé això volia dir. Arriba un moment que ja és massa tard.
EliminaLa daina no la tinc pìntada, no, i la veritat és que no pensava fer-ho. Gràcies!
és preciós, Carme, bell, senzill, tendre
ResponElimina:*
Moltes gràcies, guapíssima...
EliminaNomés s'acaba el que no ha existit mai.
ResponEliminaSi aquesta frase ajuda i consola a qui la llegeix o se la diu a ell mateix, és que en la situació que s'aplica es compleix.
EliminaSi aquesta frase no ajuda i fa venir més desesperança, és que no és aplicable a aquella situació concreta.
Jo ho veig així... Sempre sóc una mica agnòstica fins i tot amb les frases.
És que jo sóc així, Carme, fidel per naturalesa, no és només una frase.
EliminaHe de confessar que els comentaris m'han ajudat a entendre'l, Carme, però un cop entés, penso que segur que tothom se l'ha aplicat a la seva absència particular. Trist, profund i preciós a la vegada!
ResponEliminaSí, Teresa, el primer paràgraf és de lectures múltiples i és molt flexible i en canvi l'altre és molt concret. No em vaig saber estar de deixar-lo tal com havia sortit. Gràcies!
ResponElimina