A les nostres hores obagues, hi van créixer heures i falgueres.
Van trenar un teixit espès i embolicat, on ja no podia passar-hi la llum.
Les hores netes, seran plenes de claror, brollarem incansables, sense estrafer ni el gest ni a veu. En un doll que alimenti l'ànima.
Les heures tenen fama d'acaparadores, oi?
ResponEliminaSí, però malgrat el meu text, a mi m'agraden molt, només que sòn una mica descontrolades...
EliminaAra han d'arribar aquestes hores netes plenes de claror
ResponEliminaHan d'arribar, oi? Digues que sí!
Elimina
ResponEliminaLa font d'aigua com a metàfora de la vida que brolla amb constància. Preciós i reflexiu poema a l'obaga del sentir.
Abraçades, des de El Far.
Hi ha tantes obagues diverses... Que no podem mai deixar de buscar la claror.
EliminaAbraçades, Jordi!
EliminaCada vegada s'apropen més les hores de claror...La foscor encara intenta tapar-les , però no ho aconseguirà...
ResponEliminaPetonets.
La claror sovint té molta força (la foscor, també però) a veure quina de les dues guanya...
EliminaM'agrada el poema, m'agraden les reflexions que se'n poden extreure.
ResponEliminaM'agrada el verdet de les parets de la font, m'agrada l'aquarel·la.
(involuntàriament el comentari s'assembla al "Me gustas tu" de Manu Chao)
M'agrada que t'agradi... ;)
Elimina