Brznst - Una petita història en tres temps - 3

La Sandra li va encomanar, algunes paraules tendres, i ell li va dir que l’estimava, espontàniament. I somreia, feliç d’haver-ho dit. Però després, sovint afegia:  no estic  enamorat de tu. Això li deixava un sentiment estrany a aquesta dona de terra, que no sabia  si n’havia d’estar  contenta  o trista. 

Després de molt temps de defugir  cap mena  de contacte  físic  (ell,  perquè  no entrava en els seus objectius, ella, perquè tenia por d’embrutar-lo) un dia, inesperadament, ell  li digué que hi pensava, en tocar-la. 

La Sandra li deia que l’única manera que sabia de no desfer-se, era  fer l’amor amb amor  i enamorament. Ell deia que això era impossible i que faria l’amor, amb ella, amb tot l’amor, sense més. Amb total simplicitat i bellesa, aquesta simplicitat que era un dels  seus  valors.

Ja abans de fer l’amor amb ell, a la Sandra, li semblava trobar a faltar les coses que sabia  que no hi hauria. Ell tenia por de fer-li mal, de desfer-la. S’adonava que la simplicitat  al costat d’aquesta dona era gairebé impossible. Però malgrat tot, mentre n'anaven parlant, la seva amistat continuava plena de felicitat i somriures.

I un dia en una conversa entre seriositats i riures, se’ls va acudir d’inventar-se  uns  aforismes  fets a mida.  

Aforisme nº 1:  Si estimes amb bogeria un extraterrestre, has d’acceptar  que el seu llenguatge de l’amor  sigui diferent del teu.

I a la dona de terra  li somreien els ulls.

Aforisme nº 2: Si estimes, encara que sigui amb una lucidesa extrema, una dona de terra, en algun moment   t’enfangaràs  els dits.

I l’extraterrestre posava cara de rumiar-s’ho a fons.

Els va semblar que ja tenien la solució i van estar contents... com a mínim sabien quina era la feina que havien de fer, per acabar-se de trobar del tot. Era  un segon començament.